És un dels representants més importants del bagatge intel·lectual perdut del valencianisme de la Segona República. Oblidat per l’exili a França i eclipsat per les tesis de Joan Fuster, el nacionalisme de l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1997), forjat fora de València i amb vocació teòrica des de l’esquerra, va deixar cartes, articles de premsa i un assaig quasi desconegut, El País Valencià i els altres, que esdevingué una de les poques contestacions a Nosaltres els valencians entre els moviments d’oposició a la dictadura. Mig germà de Nicolau Primitiu Gómez, americanista i comunista decebut, amb una vida plena de tràngols amargs, Gómez Nadal mai va tornar a la seua terra, però, potser, el seu llegat té més influència del que ell imaginaria

El passat 14 de febrer de 2020 va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula

Arreu de l’Europa devastada per la Primera Guerra Mundial, un nou ideari polític ambigu i proteic emergí amb força: el feixisme. Una amalgama d’elements molt diversos i sovint contradictoris que seduí grans escriptors i intel·lectuals a qui eixa tria convertí en figures amb un llegat incòmode, testimoni d’una era de frenesia ideològica

A Palmera, a la Safor, a mig camí entre Gandia i Oliva, el conegut curador d’art Vicent Todolí viu en el paradís. Un paradís amb centenars de varietats cítriques desconegudes a terres valencianes que ha bastit per tal de protegir el paisatge, gaudir de tot un museu a l’aire lliure i saciar la seua infinita curiositat

Havia imaginat la textura d’aquella cabellera rossa desenes de vegades des de la distància i quan la vaig tindre a tocar dels dits, banyada per les iridescències del pa d’or amb què Jacomart la va envoltar en ple segle XV, en compte de limitar-me a admirar la figura a la qual pertanyia, em va vindre al cap tot allò que s’hi havia vinculat. Coneixia bé la llegenda sobre la taula de Sant Sebastià, instaurada en la segona dècada de la centúria passada, segons la qual el pintor havia pres com a model Ausias March, aquell fill tardà del matrimoni format per Pere March i Elionor Ripoll destinat a perpetuar la nissaga. L’home de vida amorosa capritxosa i voluble, el cavaller amant dels jocs d’armes i dels jocs d’amor, dels falcons, dels llibres i de la mar

1. Sereu traslladats junt amb la vostra família i els altres jueus de casa vostra. 2. Cal portar queviures per a almenys huit dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots. 3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes, etc., excepte diners i joies. 4. Tanqueu la porta de casa amb clau i emporteu-vos les claus. 5. Malalts, inclús casos gravíssims, no podran per cap motiu restar a casa. La infermeria està al camp. 6. Vint minuts després de la presentació d’esta nota la família ha de estar preparada per a partir

Esta és una història de ficció, però en la Filmoteca Valenciana es conserven tres de les pel·lícules pornogràfiques que el rei Alfons XIII ordenà gravar a començaments del segle XX: El confesor, El ministro i Consultorio de señoras. Només són una xicoteta mostra de la col·lecció privada del monarca, que fou destruïda després de la seua mort. Estes tres es salvaren perquè restaren guardades en un convent de València

Després de cuinar per a Instagram, el cuiner Miquel Gilabert obri el seu propi bar a la Marina, tota una reivindicació de la cuina de Benidoleig en un moment ben propici per a la cuina d’arrel

Ací i allà s’alcen veus tractant de censurar comportaments del passat remot, siguen relatius a les massacres hispàniques a la península Ibèrica i Amèrica o a les barbaritats comeses per molts altres pobles dominadors arreu del món. Com reaccionar davant d’aquells esdeveniments de fa centúries? Evidentment, la negació frontal o la dulcificació justificadora no són en absolut una resposta. Però tampoc el refús simplista i barroer fet des de la materialitat contemporània. En el nou llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura: una nova història dels valencians (Drassana, 2018), es tracten estes i altres disquisicions en clau de divulgació

No viatgem per coses raonables, per coses reals. Al final de totes les rutes del món no hi ha res seriós, cap cita de negocis, cap bitllet, ni tan sols un sentiment. Només hi ha un fantasma. Almenys això deia el poeta i assagista francés Léon-Paul Fargue en Le Piéton de Paris (Gallimard, 1939)

En el centre històric de la capital de Sicília, molt a prop del mític Teatro Massimo i de la seua catedral orientalitzant i quasi mil.lenària, s’alça travessant els segles el Grand Hotel et des Palmes, com una nau encallada en el cor d’una ciutat tan fascinant com decadent, en què la presència de visitants il.lustres (escriptors, artistes o mafiosos) és només una de les seues infinites i possibles històries

Els ingredients per a la vida van arribar de fora de la Terra? La hipòtesi de la panspèrmia, o l’origen extraterrestre de la vida, seguix viva des que es popularitzara a les primeries del segle XX i inspirara grans obres cinematogràfiques com 2001: una odissea de l’espai. Un article recent, signat per una trentena de científics, recupera este fascinant plantejament que defén que la rara morfologia i excepcional intel·ligència del polp, l’animal del fons marí que va fascinar genis com Verne i Lovecraft, podria ser la prova que tot allò viu que coneixem es va originar al cosmos.

La recent aparició d’El llibre daurat, obra de Josep Piera, suposa la consecució d’una fita de pretensions definitòries i totalitzadores, un referent en la genealogia de la paella que romandrà en el temps amb els seus elements desmitificadors. I també, paradoxalment, creant una nova mítica: la de la realitat i l’orgull raonat dels nostres veritables mèrits, de la nostra manera de cuinar i viure

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

La vinculació de la ciutat d’Alexandria amb les lletres és antiga, però serien tres escriptors –el grec Konstantin Kavafis i els anglesos E. M. Forster i Lawrence Durrell– els qui, entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX, vincularien la seua obra amb la memòria literària de la ciutat d’una manera irrevocable i definitiva

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

A principis del segle XX,la comarca de la Marina Alta va perdre la major part del seu cens masculí en un procés migratori insòlit. La malea de la fil·loxera havia posat fi al monocultiu del cep. La fam i la falta d’expectatives feien abellidora la dubtosa via del’Atlàntic. Començava un viatge d’aproximadament deu anys des del bancal de la porta de casa fins als gratacels de Nova York

És la gamba roja de Dénia? Hi viu tot l’any o només estiueja? En realitat, el mengívol i deliciós crustaci que es compra en els mercats de la Marina procedix del Canal d’Eivissa, que s’allarga entre les costes valencianes i les pitiüses. En La cuina de la Marina Alta (Drassana, 2018), l’obra dels xabiers Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, es tracten estes i altres disquisicions en clau d’humor

El mal sexe no és una ficció. Però ficcionarmalament el sexe és poc perdonable

Les paraules de Brian Eno, “fes de qualsevol circumstància un avantatge”, són un dels mantres que es repetix David Bowie l’estiu de 1977, retirat en una casa del centre de València. Allunyat de Berlín, París, Los Angeles. Allunyat de les drogues i de l’extenuació artística. Lluny de tot, com ha batejat el periodista Rafa Cervera la seua primera novel·la, Lejos de todo (Jekyll & Jill, 2017), una història que unix la vida d’un adolescent exiliat en el Saler i la crònica de la visita del Duc Blanc a la ciutat amb la naturalitat d’una cremallera que, arran de pell, casa les dos mitats d’un mateix vestit

Dones e altri (Llibres de la Drassana, 2017), el nou títol de Felip Bens, és un conjunt de relats breus units per la voluntat de plasmar l’univers de les relacions entre dones i hòmens, però en realitat, i per davall d’eixa superfície aparent, s’hi amaguen fondàries encara més vitals i també més suggeridores

Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir-ne, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, dels quals se n’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè de vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.

Novament de mudança, l’enèsima, i no sóc capaç de posar els llibres en caixes sense mirar-me'ls amb atenció, sense intentar recordar l’emoció de la primera lectura, sense mirar quan i on els vaig comprar. De Castelló a Ginebra, passant per Itàlia i Amèrica

La televisió a la carta està canviant els hàbits de consum audiovisual. Mitjançant el visionat en streaming és possible l’accés a una quantitat pràcticament infinita de pel·lícules i sèries. Significa també que hi ha una major diversitat en els continguts? Veiem realment el que volem?

Les marjals, a casa nostra, cremen a l’hivern. O potser caldria dir que les cremem a l’hivern, ja que a l’hivern es caça i el foc és un gran aliat per a disparar contra la fauna de marjal sense impediments. No és l’únic motiu pel qual s’ensutgen les zones humides, però eixe, sens dubte, explica moltes hectàrees negres al llarg del territori. I la Marjal dels Moros, entre Puçol i Sagunt, no n’és cap excepció

La memòria és un assumpte complex. Sovint els oblits se superposen i el record d’uns es fa, sense saber-ho, a costa d’altres tant o més importants. La història de La Nueve i els espanyols que alliberaren París no és diferent. També ha sepultat una altra història fascinant

El curtmetratge documental Savis de l’horta (David Segarra, 2018) enfoca la lent en la bellesa, el coratge i el coneixement dels llauradors valencians. Al llarg de segles la gent del camp ha sigut menyspreada per una societat que ha girat l’esquena a la terra. És ara, en una època líquida, de canvis i convulsions, quan es fa urgent escoltar la veu dels majors

Deia Gustave Flaubert pel 1869 que “le rouge des peintres n’est pas celui des bourgeois”, el roig dels pintors no és el dels burgesos. I és que l’ús dels colors implica sempre, consientment o inconscient, tota una simbologia interpretativa que també abasta, com no, el camp de la política. Els valencians bé que ho sabem 

En Els cossos agredits, el treball dut a terme per Anna Moner i Sebastià Carratalà des de principis de la dècada, la majoria de les peces estan fetes amb la mateixa tècnica: oli sobre alumini fregat i tallat o foradat, o fins i tot colpejat. Els autors s’apropien d’imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició i les reinterpreten a fi que esdevinguen el lloc de la intertextualitat i de l’al·legoria i s’òmpliguen de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Algunes de les obres triades pertanyen a Ingres, el pintor francés que va viure entre 1780 i 1867

Tot i formar part de l’avantguarda artística valenciana, el nom de Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994) no ressona en l’imaginari col·lectiu. Els oblits de la història tenen nom de dona, també en el camp artístic. I no són, precisament, oblits.