Ara fa uns dies vaig anar al Palau de la Música Catalana a escoltar El Messies de Händel. Al final hi hagué un bis de l’“Al·leluia” i alguns vam cantar emocionats, tot i que tímids, amb l’esplèndida direcció de Mireia Barrera. No se m’ocorre res més civilitzat, llevat de cedir el pas, el torn o el seient; respondre amablement –als estranys, sí, però, sobretot, als coneguts, cosa molt més difícil–; no deixar en evidència; no acarnissar-se ni brillar a costa d’altri, és a dir, no amb llum pròpia, sinó fent ombra al proïsme, i algunes coses per l’estil, totes molt més sucoses –elegants– que no escurar el plat o no beure vi negre amb el peix. En resum, una espècie de bondat deliberada, de companyonia universal.
Com sol passar en els concerts de música clàssica, el públic és molt respectuós i es limita a tossir quan es produïx una pausa en l’execució de l’obra. Val a dir que llavors ho fa profusament i fins i tot amb violència. De fet, una tem que la glotis, el berenar o mig pulmó d’algú isca disparat com a metralla i acabe estampat en l’escenari, ruixant de manera més o menys homogènia els components –humans i instrumentals– de l’orquestra, i esguitant de pas la platea. Però el desfogament només dura els pocs segons de la pausa. Després el públic reprén el seu silenci de tomba etrusca i la música ho ompli tot.
Esta mostra sublim de civisme em meravella sovint, i pense com seria d’insòlita en els Parlaments, on sol passar tot el contrari: una catèrvola de maleducats es llancen esput sense treva i sense escoltar l’altre, que és sempre anatema. Tot i que, ben mirat, això no és exactament el contrari, ja que la música brilla per la seua absència.
Hi ha qui compara este lamentable espectacle amb un galliner o un mercat, però és del tot injust. Les gallines mereixen més respecte, i no he vist mai res semblant en el mercat, on regna la simpatia. A mi, en canvi, sempre em recorda els Primates en política de Fernando Iwasaki (Las palabras primas, Páginas de Espuma, 2018), de qui traduïsc: “Per tant, queda autoritzat l’ús del substantiu ‘primat’ per a referir-se als polítics sense incórrer en greuge o ofensa, llevat d’al·lusió expressa als encantadors micos, que es mereixen tot el nostre respecte”.
Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.
