VALÈNCIA. De jove, el manxec Fernando Yáñez degué viatjar a Itàlia, ja que a la seua tornada a la península, a València en 1508, començà a facturar peces marcadament influïdes per l’sfumato de Leonardo da Vinci i Giorgione: “el més exquisit pintor del Renaixement a Espanya”, en dirà l’historiador de l’art Elies Tormo. Protegit pels Borja, la seua obra més important durant una dècada de treball a la capital valenciana foren les portes del retaule major del presbiteri de la catedral, pintades amb el també castellà Fernando de los Llanos. 

Amb tot, poc abans de l’esclafit de les Germanies, cap a 1518, abandonà València i partí cap al seu poble, Almedina, a la comarca del Campo de Montiel, a mitan camí entre Albacete i Ciudad Real, que llavors era un dels centres de poder de l’orde militar de Sant Jaume de l’Espasa, per la seua situació estratègica com a fortalesa natural des d’on controlar el pas de Sierra Morena. No debades, Rodrigo Manrique, gran mestre i pare del poeta Jorge Manrique, qui li dedicà una de les elegies més conegudes de la literatura castellana, signà no pocs documents de l’orde allí mateix.