Somnis barats

«No tenim somnis barats», és l’eslògan que reitera per ràdio, premsa i televisió —terra, mar i aire— el cèlebre anunci de Loteries i Apostes de l’Estat. Es tracta d’una exitosíssima campanya ideada pel director creatiu de l’empresa Públicis, Esteban Franco, que li va valdre —poca broma— el premi a la millor publicitat radiofònica dels últims Onda. «No tenim somnis barats», diu una veu en off locutada pel mateix Esteban Blanco... Tanmateix, sempre he pensat que, ben al contrari, el mèrit en la vida rau precisament a tindre somnis barats: nobles, dignes, solidaris, gratuïts. Somnis tendres; somnis d’una humana, assequible, modesta, compartida felicitat.

Sóc de poc somniar, jo, per desgràcia. La fatiga em venç de seguida que caic al llit a les nits de tardor, hivern i primavera. Es coneix que tinc la consciència molt clara, neta i tranquil·la, perquè així que toque els llençols se m’engul immediatament un son profundíssim que absorbeix i esborra qualsevol rastre de possible vida onírica, de manera que al sendemà no tinc consciència d’haver somniat res. Ho lamente profundament, perquè entenc perfectament que somniar —ai!— és també una manera de viure: d’experimentar coses que la força del costum no sempre ofereix en el repertori adotzenat, convencional i estàndard de cada dia.

En temps de vacances, emperò, es veu que el cos descansa més i millor. O potser és que la calor tendeix a mantenir el son en un nivell més superficial. No ho sé: el cas és que hi somnie! I entre els somnis recurrents que puc recordar i retenir —amb una nitidesa que produeix confusió amb la mateixa realitat— hi ha uns quants que em fan particularment feliç. Per exemple: un en què estic absort mirant per la finestra d’una cafeteria de fusta en un poble nevat dels Alps eslovens; un altre en què ma mare riu i canta cançons de Nadal, amb viva alegrança i esborronadora naturalitat; un tercer en què faig fotos a una joveneta riallera, escultural, guapíssima, d’ulls verds com maragdes —exactament, la jove que avui és la mare dels meus fills—; també el d’una delicada volva de neu que es fon amorosament sobre la superfície salobrenca de la mar d’Altea... Revisc en somnis, igualment, el riure contagiós —tendre com l’aigua— del meu fill quan era menut; i les galtes enceses de vida de la meua filla, acabada de nàixer, reposant al quiròfan —bruta encara de sang— sobre el pit de sa mare.

Cada cert temps somnie, també, inopinadament, un carrer mullat per la pluja en una ciutat indeterminada del nord d’Itàlia. I fins i tot hi redimisc, en la propina onírica amb què el mes d’agost m’obsequia, els instants de vida que mai no m’he atrevit a viure —i que altrament s’haurien perdut per sempre mai més en el profund oblit de les paraules no dites, els gestos reprimits, els amors silenciats, les abraçades retingudes, les carícies no temptejades, les mirades defugides, els besos mai no oferts ni ofrenats. Sent, per això, haver de contradir el senyor Esteban Franco i la seua genial campanya publicitària. Però sí: alguns tenim, en efecte, somnis barats. I a molta honra! Ens estimem aquests somnis íntims —nobles, dignes, solidaris, gratuïts; tendres: d’una humana, assequible, modesta i compartida felicitat— molt més que no els dels grans iots, els cotxes exclusius, els apartaments de superluxe, els helicòpters, els jets privats i les blanques platges caribenyes que els anuncis que Loteries exhibeixen com a reclam per a temptar ludòpates irredempts o ocasionals.

Em ve al cap ara, a propòsit d’aquest anunci de Loteries, una dita tradicional concebuda per a l’estimulació de la vocació laboral entre les classes assalariades: «Si vols que et toque la loteria, treballa de nit i de dia». Tanmateix, contra aquesta dita de foment del treball conec amics que n’argüeixen aquesta altra, tampoc mancada de raó: «De fer faena ningú no s’ha fet ric!» Potser en els nostres dies fóra oportú encunyar-ne, encara, una tercera que supere la dialèctica entre les dues anteriors: «No hi ha millor loteria que saber somniar de nit i de dia.» 

No poseu preu als somnis, per favor: simplement festegeu-los, celebreu-los, estimeu-los. Intensament. I en la mesura que depenga de vosaltres —encaridament us ho demane—, proveu de somniar coses boniques i precioses, delitables i tendres, exquisides i bonhomioses. No per més cars són més bells els somnis. Com tampoc no per més diners són més clares, ni més generoses —oidà!—, les nits del mes d’agost serenament dormitades a la vora de la mar.

PS. Atenent les circumstàncies d’aquesta setmana, en què la ciutat de Barcelona ha esdevingut escenari del terrorisme més inhumà, indiscriminat, incomprensible i despietat, no puc sinó expressar-hi la condemna ferma i enèrgica; i el condol i la més sentida solidaritat amb les víctimes —i els familiars de les víctimes. Ara que novament hem tornat a sentir el dolor punyent, inintel·ligible i colpidor de  Nova York (setembre de 2001), Bali (octubre de 2002), Moscou (octubre de 2002), Istambul (novembre de 2003; març i juny de 2016), Madrid (març de 2004), Londres (juliol de 2005 i març de 2017), Bombai (novembre de 2008), París (gener i novembre de 2015), Brussel·les (març de 2016), Niça (juliol de 2016), Berlín (desembre de 2016), Estocolm (abril de 2017), Tanta (abril de 2017), etc., voldria afegir un desig íntim a tot el repertori de somnis anteriorment descrits: que ningú mai més no mate ningú, per l’amor de Déu! Altrament formulat: que ningú, per l’amor de Déu —en nom de l’amor a Déu—, no torne a matar ningú... Perquè cap déu no pot justificar que s’assassinen impietosament les il·lusions, les esperances i les llibertats dels fills, els pares, els homes, les dones, els germans. Ben mirat, ara com ara no hi ha pecat més repudiable, més perniciós ni més abominable que el del fonamentalisme religiós: no ja solament per «prendre el nom de Déu en va», sinó per prendre’l com a coartada per a perpetrar les més perverses i abominables maldats. No s’hi val —hi insistisc— legitimar en el nom de déu l’avolesa de corsecar vides humanes; ni tampoc la de violentar els somnis (barats o cars) dels nostres dignes conciutadans.