Solituds

Solitud, benvolguda o malaventurada segons el cas. Cada cop més present a les nostres vides, a la nostra societat, sobretot en la gent gran. Un troba notícies que dessassoguen i fan venir la tristor. Dones i homes lluitadores i lluitadors que a la vellea, després de tant d’entrebancs, enlloc de gaudir de pau i serenitat envoltats de familiars o amics que els estimen i acompanyen en les seues vicissituds, malqueviuen sense ningú. El matís ve en si ho fan per voluntat pròpia o no. 

Una darrera etapa de vida en soledat no volguda pot ser molt dura, fins i tot cruel. Viure l’aïllament social contribueix al decliu físic i emocional, incrementant la seua vulnerabilitat, segurament també econòmica. Tota aquesta realitat, cada cop més punyent i a la vora, no deixa en bon estat a la nostra societat del benestar. On està la mediterraneïtat, el preocupar-se i xerrar amb el veïnat? el fer bondat i apaivagar alguna vesprada llarga i solitària per tornar-la en conversa i companyia de bon grat? Ací sí que guanya la partida el poble versus la ciutat. La despersonalització potser encara no ha arribat tant. Com ho viuen a les residències de gent gran? I tots aquests mesos de por i confinament com ho han passat?

Potser cal ser més solidaris i empàtics, tornar a la fraternitat i rescatar valors que no hauríem d’haver allunyat mai. I socialitzar. Ajudar a fer la compra al veí de dalt, preguntar, interactuar, interessar-se sobretot per aquella persona que tenim al costat. 

És davant aquestes situacions que cada cop entenc més costums de gent gran com anar a missa. Vullgues o no és una manera que convida a eixir de la llar i combregar en comunitat. També hi ha qui prefereix jugar a cartes o dominó. Tot s’hi val. Seure a la fresca a la porta de casa també és bona opció. 

‘Estar sol com un musol’

No podem oblidar però que la solitud té dues vessants. La malaventurada i la benvolguda i trobada. I és que altra cosa és que un haja escollit viure en soledat i que tinga opció a trencar-la si vol. Llavors tot el suport per fugir d’aquest món, a vegades, tan ruïnós. Aquests són els meus herois, els antics eremites de vida contemplativa que es retiraven muntanya endins… Ascetisme i misticisme tot plegat. Aprofitar la solitud per conèixer-se un millor. No cal arribar a tant, ni cal arribar a sant. No tothom precisa a igual escala d’allò social.

Tot i així son massa les persones que actualment es senten soles, moltes d’elles malgrat viure  rodejades de gent. Diuen que la soledat és una malaltia del nostre temps. No ho crec, sempre hi ha hagut. Sí que és cert però que hui vivim més desconnectats que mai. I pertant la solitud es cola moltes vegades pel forat del pany a les nostres llars. I no només entre la gent gran. 

Existeixen tantes solituds com persones que les senten.