Sobre sectes secretes, faccions i tribus

Sóc membre d’una secta secreta: la Secta Secreta dels Guardians de les Llegendes. Ens vam constituir com a tal secta no fa més de quatre o cinc anys, per mitjà d’un ritual de sang. Sí, dic bé: un ritual de sang. Però que ningú no s’espante: aquest ritual iniciàtic —amb sang—, que periòdicament practiquem des del dia que ens vam constituir, no consisteix sinó en una bona fartonada de botifarres (fetes de sang de porc, carn picada i abundant ceba) al lloc on solemnement oficiem les nostres reunions: la mítica Venta Nadal, al terme de Cocentaina, a tocar de Benilloba, enfront per enfront del molt llegendari castell de Penella.

És, aquesta Secta Secreta dels Guardians de les Llegendes, una secta molt exclusiva. Des dels orígens, i a pesar de diversos i frustrats intents d’ampliació de la massa social, consta només de tres membres: el senyor Francesc Gisbert, el senyor Víctor G. Labrado i un servidor. En els estatuts de tan selecta secta —mai no redactats, reconeguts ni aprovats— figura que basta amb la concurrència de la tercera part dels membres perquè puga convocar-se’n formalment l’assemblea plenària. Això sí: aquesta pressuposa, indefectiblement, la pràctica —sense excuses ni objeccions— del ritual de la sang. Senzillament explanat: cada convocatòria acaba desembocant en un veritable homenatge al colesterol, a base de botifarres, llonganisses blanques i roges, sobrassada, xulles, cansalades, salmorra, ous fregits i, encara, un llarg i calorífic etcètera de pecats gastronòmics, enològics i conversacionals. «Menjar, beure i no creure», en podria ser la consigna popular que millor s’adiria a la litúrgia que, amb regular freqüència —bianual, com a mínim—, practiquem els tres sectaris a l’inefable temple de l’embotit valencià que és la Venta Nadal.

Diumenge passat, el terç que controla el senyor Víctor G. Labrado va voler convocar sessió plenària de la Secta Secreta dels Guardians de les Llegendes. I allà que vam acudir, disciplinadament, la totalitat dels correligionaris: a més de Víctor, Gisbert i un servidor. Hi vam acordar, mentre ens anaven servint els plats, que la felicitat devia ser una cosa molt semblant a allò: el ritual de l’amistat distesament celebrada al voltant d’una taula ben proveïda de manduques. I vam acceptar com a hipòtesi plausible que, en arribar al cel, en comptes de «coquetes de mel», el paradís devia oferir copiosos àpats assortits de viandes com aquelles, regades amb vins del Comtat —o del Vinalopó. Per fi, en haver sadollat fins l’últim plec dels budells, vam començar a jugar el vell joc d’arreglar el món, d’acord amb un instint que els tres sectaris compartim: el de manifassers empedreïts, impenitents i irredempts.

Fets tots els honors a l’exhibició culinària (primària però insuperable: primàriament insuperable), alliberades finalment les boques del menester de deglutició, provem de recuperar —segurament per dissimulació— una mínima dosi de civilitat en la conversa:

—Heu llegit Romain Gary? —pregunta Víctor.

—No. La veritat és que no... —he d’admetre, amb pudicícia d’alumne que no se sap la lliçó.

—És tot un personatge —ens informa—. Té una biografia sensacional, d’aquelles que tomben de tos. 

Entre glop i glop de café, Víctor conta que Romain Gary naix a Lituània, al si d’una família jueva. Passa per Polònia i acaba recalant a França. Aprén francés; i escriu tota l’obra en francés. Fa de pilot d’aviació en la Segona Guerra Mundial i, al final de la contesa, Charles De Gaulle el condecora amb la Creu de Guerra, com a Heroi de Guerra. Entre altres condecoracions públiques, és nomenat, a més, Cavaller de la Legió d’Honor i Heroi de l’Alliberament, etc. Passada la guerra, fa carrera diplomàtica per a l’Estat francés. Parlava i escrivia correctament francés, anglés, rus i alemany; i tenia, a més, una important solvència en les competències funcionals del polonés, l’espanyol, el lituà, l’italià i el jiddisch. Tot i que va arribar a ser representant de França davant l’ONU, mai no va deixar de cultivar —vocacionalment, convençudament— una vida bohèmia i llicenciosa. Es va casar amb la bellíssima actriu Jean Seberg quan ella tenia a penes 24 anys i ell, amb 48 (24 anys major), li’n doblava l’edat. Va vacil·lar la crítica del seu temps tant com va voler —i encara una mica més— en l’afer del Premi Goncourt: quan els setciències de l’alta cultura francesa l’acusaven de ser un romàntic passat de moda, van voler celebrar, per contraposició, el geni d’un escriptor jove i desconegut, un tal Émile Ajar, que l’any 1975 aconseguia guanyar triomfalment el Premi Goncourt amb La vida al davant; i, fins i tot, van acusar Romain (que ja havia guanyat el Goncourt el 1956), d’intentar imitar la prosa fresca i original d’aquest jove talentós, sense saber —n’hi has, coca!— que Émile Ajar no era sinó un pseudònim del mateix Romain Gary! Finalment, quan pràcticament ho tenia tot fet en la vida, davant la imminència de la decrepitud i la vellesa, Romain Gary es va suïcidar, l’any 1980, als 66 anys, al seu apartament de París: una pistola a la mà, un tir al cap, un final truculent per a una vida excepcionalment intensa —allerada i lliberta— dins i fora de la literatura... 

—Estic llegint El gos blanc, de Romain Gary —explica Víctor. I la veritat: als exquisits de tot açò de la correcció política els faria vomitar. Però és pura intel·ligència: una provocació darrere de l’altra, que sí o sí t’obliga a reflexionar. El gos blanc l’ensinistraven perquè en veure un negre l’atacara i el destrossara...

Lamente no poder enriquir la conversa que el confrare Víctor Labrado proposa per al café, les herbes i la primera digestió, però de Romain Gary no he llegit res: ni un borrall. No hi tinc criteri. Per això, deixe divagar a pler el senyor Labrado —que és sempre un espectacle en l’oratòria. El cas és que després d’una mirada perduda, lenta i reflexiva, en direcció al castell de Penella, prossegueix: 

—És curiós: els negres dels Estats Units d’Amèrica que vivien confinats i reclosos en guetos, pensaven que eren majoria! Clar: miraven al voltant i només veien gent de color, com ells, perquè a penes no tenien contacte amb els blancs...

L’observació d’aquesta percepció torçada dels afroamericans estatunidencs, certament curiosa, em sembla útil i significativa —didàcticament reveladora— per a il·lustrar un fenomen crucial del món de la postmodernitat en què actualment vivim immersos, i que fa temps que em roda pel cap: el de les sectes, les faccions i les tribus comunicatives, ideològiques, digitals. Aquest és el fenomen: triem uns determinats mitjans d’informació i en desestimem altres, i conseqüentment correm el perill d’acabar creient que la realitat és exactament com ens la mostren els nostres mitjans. Més encara: teixim i configurem xarxes de relacions virtuals amb —per exemple— amistats de Facebook, seguidors de Twitter, etc. Construïm, així, universos personals, fets a mida de les nostres preferències —sectes, faccions, tribus—, i els acabem confonent amb la realitat absoluta i general. En el món de les xarxes socials —el món on interactuem i ens relacionem, amb el mòbil o l’ordinador— tenim sempre el greu perill de creure que els estímuls i les idees que ens arriben són els estímuls i les idees majoritàries —les que conformen el sentit comú. I la tendència —ai!— ens mena a oblidar que aquest sentit comú aparent, és potser només comú en la secta, la facció, la tribu —física o digital— de què formem part.

Furonegem per Facebook, tafanegem per Twitter, rebem missatges via WhatsApp. Al llarg del dia, depenent del grau de dependència, consultem el mòbil —segons els estudis que se n’han fet— més d’un centenar de voltes. Cliquem sobre els enllaços proposats que ens desperten un major interés i —camins dubtosos per la mar d’Internet— accedim a notícies, opinions, imatges, reportatges, comentaris, idees, valoracions... Però sovint perdem la consciència que, en l’oceà inabastable de la comunicació i les relacions humanes, aquella no és sinó una cara parcial, sectorial i ínfima de la globalitat: justament, la que ens ofereix la nostra secta, facció o tribu digital. Davant de qualsevol conflicte —polític, social o ideològic— les existimacions, apreciacions i conviccions que arriben a les nostres pantalles són les dels propis correligionaris. I, com els negres nord-americans d’El gos blanc de Romain Gary ue Víctor està llegint, podem caure en la temptació de creure que la nostra és una posició absolutament generalitzada i majoritària. La normal. Però, paral·lelament, els partidaris de les posicions enfrontades a la nostra, igualment immersos en les respectives tribus digitals, també tenen aquesta idèntica percepció —més o menys distorsionada— que les seues són les posicions majoritàries, normals, detentores del sentit comú més ampli i generalitzat... 

«Temeu l’home d’un sol periòdic», advertia Joan Fuster, parafrasejant el clàssic «Timete homo unius libri» («Temeu l’home d’un sol llibre») de Sant Agustí. L’advertència era pertinent. Però la postmodernitat apunta a un ordre d’advertències una mica més complex: «Temeu l’home —i la dona— d’una sola secta, facció o tribu digital.» O, encara, potser: «Temeu el risc d’esdevenir dones —i homes— d’una sola secta, facció o tribu digitovital.» No sé... El cas és que, ara com en els temps d’Hipòcrates, continua sent cert allò d’«Ars longa vita brevis» («La vida és breu i l’art es mostra llonga», segons el decasíl·lab d’Ausiàs March); i la llàstima gran és que resulta impossible participar, aprendre i comprendre tots els mons que ara mateix conviuen dins del nostre.

Al capdavall, viure consisteix a elegir, entre totes les possibles, les sectes, les faccions i les tribus que més ens plauen. I la civilitat se cimenta, precisament, sobre el respecte sacrosant a la diversitat de sectes, faccions i tribus coexistents —amb la sola premissa del respecte mutu; i el reconeixement dels drets humans com a mínim comú denominador d’una convivència rica, pacífica i sostenible, etc.

Això: que cadascú, per anar passant, és lliure de triar les sectes que més li plaguen. Entre les meues preferides, ja ho veuen —m’és un luxe compartir-ne la felicitat—, hi ha aquesta Secta (ja no tan) Secreta dels Guardians de les Llegendes. Amb el seu ritual de sang. I la saborosa litúrgia de l’amistat, l’alegria —i l’amor a les paraules. Ja ho saben: invitats queden a ampliar-ne la massa social.