X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 1 de abril y se habla de coronavirus textil CALZADO l'alfas del pi benidorm

S'APROPA EL DESERT / OPINIÓN

Servei d’Encabronament d’Usuaris Renfe, més de mig segle incomodant

30/03/2017 - 

L’any 1989 vaig començar a treballar com a funcionari interí per a l’Administració, per primera vegada. Com que residia a Elx i cada matí, a les 7’30, havia de fitxar amb la meua flamant targeta color ocre amb fotografia inclosa (era una de les Administracions que primer va implementar la tecnologia per al control d’horaris i assistència dels seus treballadors), per tal d’arribar a temps, vaig començar a agafar el primer tren del matí, que passava una mica passades les 6 per Elx. Era una represa de la llarga relació que mantenia amb la línia ferroviària Alacant-Múrcia, des de ben menut, en què havia estat testimoni del canvi dels vagons de lliteres de fusta per les noves màquines dièsel. No va arribar a dos anys el temps que hi vaig passar de buròcrata i, en pocs mesos, ja s’havia instaurat la del dimecres com la “vesprada de Renfe”, en què tots els companys de faena que anàvem en aquest tren, havíem de recuperar l’acumulat de retards de cada matí, i això que era el primer tren del dia. 

La primera vegada que el tren es va aturar, només eixir del túnel en sentit Alacant, en arribar a la ja aleshores mig abandonada Estació de Mercaderies d’Elx, i va apagar totes les llums sense cap tipus d’explicació, quedant allí, congelat, durant un bon quart d’hora, tots els passatgers que anàvem en el convoi, habituals de cada dia que ja ens saludàvem amb la complicitat de la rutina, ens vam anar desplaçant cap a un o dos dels vagons, fent pinya, per si havíem de fer front a l’atac dels bandits, els terroristes o els extraterrestres que estàvem segurs ens anaven a abduir. Al cap del quart d’hora o els vint minuts estipulats per l’aleshores incipient SEU Renfe, es tornaven a encendre els llums i aquella versió sub 0 del rodalies 442 arrancava estossegant i s’arrossegava fins a l’Estació Terminal d’Alacant.

Fosa en negre, elipsi, salt en el temps fins a l’estiu de 2013. Matí de dissabte, sobre les 11, tots els trens que circulen (menys de la meitat de cada dia laborable) van plens fins a les plataformes, hi ha un festival musical al recinte de la Institució Ferial Alacantina (IFA) i s’està consolidant la tradició del tardeo per la zona del Mercat Central d’Alacant.  Jo vaig amb els meus dos fills menuts, el gran i jo dempeus, el menut als meus braços, en un xicotet espai disponible en una de les plataformes entre vagons.  Aquí no arriba l’aire condicionat, fa molta calor, en tot el trajecte no ha aparegut pels passadissos l’interventor. Arribem a l’abaixador de Sant Gabriel, i aquí ens quedem, més d’una hora, sense notícies, ni de l’interventor ni de ningú. Hi ha passatgers que comencen a abandonar el tren (una vegada desbloquejades les portes, pels propis passatgers)  i busquen alternatives en bus i taxis. Em fan mal els braços d’aguantar el pes del meu fill, ja una mica espantat. De colp, quan la remor ja comença a canviar del catxondeo de qui va de marxa a la marabunta que encén les torxes, s’obri la porta de la cabina del conductor, per la part de l’andana, i un senyor en texans i samarreta una mica bruta, crida a tots els que ja s’aboquen per les portes “suban al tren, nos vamos!!!”.  Si haguérem estat en una pel·lícula de Bollywood, hauríem encetat tots alhora una coreografia a ritme de Dhinka Chika, amb el maquinista al davant, marcant els passos.

Nova fosa en negre, nova elipsi, actualitat, nit del dilluns 27 de març. Per enèsima vegada en els darrers mesos, microretards de rodalies (pur recurs estilístic, perquè dir-li micro a un retard de 10 minuts sobre un trajecte de 35 –sic- és acceptar la poca importància d’un retard del 28% del temps del trajecte, com dir-li minihamburguesa a un bitxo de kilo i mig de carn procesada). En un parell de mesos, infinitat de talls del sistema de control i senyalització, uns quants desmais de conductors, la desgràcia de la mort d’un d’ells. Un grapat d’activacions del que en l’argot anomenen (amb poc de tacte) “dispositiu de l’Home Mort”, eixe pedal que s’ha de trepitjar cada cert temps o la màquina s’atura. Hi podem afegir la tremolor i balanceig  que fan que si estàs veient un partit de futbol en un smartphone o una tablet, a l’hora d’un gol no sàpigues en quina porteria s’ha fet, si vas sentint música s’active la funció de canvi de track per sacseig en l’iPhone, o siga absolutament impossible mantindre els ulls sobre les lletres del llibre obert, sense una tendinitis en el tunel metacarpià. I l’olor, eixa fortor a “fugida de dièsel number 5”, els seients que t’afonen i et claven, sense vaselina ni profilàctic, en els molls del coixí rossegat pels lustres de desídia. 

Va haver un temps en que un poeta podia escriure un vers com No llegeixis odes, fill meu: llegeix horaris de trens, són més exactes, com l’irònic Hans Magnus Enzensberger. Però Hans Magnus no coneixea l’eficient Servei d’Encabronament d’Usuaris de Renfe, el que hauria matat tot el seu sentit metafòric.

Noticias relacionadas

next
x