Servei d’Encabronament d’Usuaris Renfe, Adif s’hi apunta

Ja gairebé fa mig any del darrer informe d’activitat del Servei d’Encabronament d’Usuaris Renfe que vam publicar per ací. En aquests vora sis mesos, poques coses han canviat, llevat del convenciment de què tots els implicats en el servei de transport ferroviari mantenen un departament d’aquestes característiques. Així, podríem parlar també del Servei d’Encabronament d’Usuaris Adif, tot i que aquesta no és una empresa la finalitat de la qual siga el servei d’operadora de transports, sinò la “d’enllaçar ferroviàriament les diferents estacions que poblen els nostres territoris. I de fer-ho de manera segura”. Tota una declaració d’intencions, a banda d’una descripció d’activitat, la de l’Administrador d’Infrastructures Ferroviàries.

Per a un llec en la matèria, l’organització del servei de transport via tren s’ha convertit en un galimaties burocràtic i administratiu que dóna com per a una bona novel·la d’embolics, perfecte per al xascarrillo surrealista d’un Jardiel Poncela, per a l’astracanisme d’un Muñoz Seca, o l’alienació kafkiana d’alguns dels contes de Pere Calders. Moltes vegades, a l’hora d’emetre una queixa, la resposta del personal d’atenció pot ser “això no és cosa de Renfe, sinò d’Adif”, o “això li haurà de dir als d’Adif, Renfe aquí no entra”, o “això es un problema de l’adjudicatària del manteniment de les rodetes sobre les quals descansen les màquines expendedores de bitllets… haurà de buscar vosté el seu Servei d’Atenció al Client”… resposta aqueste que et deixarà rumiant en quina part del cos t’han instal·lat rodetes, com per ser-ne client de l’empresa de marres.

En aquest trossejat a mida en què s’han convertit els “trens de la península”, hi ha un parell d’infrastructures i serveis que ens toquen molt directament. La primera, el servei de Rodalies entre les estacions terme d’Alacant i Murcia del Carmen, o viceversa, ambdúes amb un origen semblant, que es remunta a aquella MZA (Compañía de los ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante) de la qual el ramal cap a la capital murciana acaba en un senzill abaixador provissional el 1852. Aquest sentit de provissionalitat sembla que acompanya la infrastructura ferroviària que enllaça dues ciutats que freguen el mig milió d’habitants cadascuna, amb un recorregut pel mig que compta amb fites difícils d’igualar, com mantindre una ciutat com Elx, amb vora 300.000 habitants, amb dos abaixadors soterrats en pitjor condicions que la més menuda i poc transitada “parada” del Metro de Madrid, un ambulant abaixador/estació en la ciutat d’Oriola –més de 80.000 habitants-, i una de les col·leccions de pasos a nivell en superfície amagats o mal senyalitzats que, units a la longevitat dels convois que hi circulen, fan que més d’una vegada els passatgers tinguen la sensació de què tibant ells d’unes cordes, com les barcasses que circulen per alguns canals i rierols gal·lesos a força de somera, anirien una mica més ràpid. A tot això s’ha afegit des que va començar la febra de l’alta velocitat per terres mesetàries, i es va estendre com la pallola pel rec sanguini cerebral de tots els emprenedors de “províncies”, persuadits de què només la connexió directa amb la “Villa y Corte” a la velocitat d’un pet donaria com a resultat “el progrés”, s’ha afegit, deiem, un calvari d’obres, modificacions d’obres, modificacions de modificacions d’obres, per tal de fer arribar l’AVE al racó més amagat i inhòspit de la geografia, sota la filosofia de què “la unió ferroviària dels diferents territoris exigeix la construcció de grans obres d’enginyeria (viaductes, túnnels, etc.) que Adif emprén amb l’objectiu posat en la rentabilitat econòmica i social de la inversió”.

Els cosins murcians, més donats a l’acció directa, fa anys que reivindiquen un tractament una mica més de “rentabilitat social” en el disseny de l’arribada de la gran velocitat a la capital pimentonera, reivindicació que s’uneix a la que des de fa 30 anys fan d’una mica de racionalitat en el servei de rodalies. De moment ja han trobat un mínim de 8 punts conflictius en el trajecte dissenyat per al pas de l’AVE, creuant l’horta murciana, la vega del Baix Segura, el camp del Baix vinalopó: Alcantarilla, Murcia, Beniel, Oriola, Callosa de Segura, Albatera, fins arribar a la projectada estació d’Elx, fóra d’Elx, a la partida de Matola… salvada per la socarroneria local: al capdavall què és Elx, sinò l’expansió urbana de Matola. Parades provissionals, soterraments, desviaments, tot un catàleg de desproposits.

En la seua “acció directa”, des de fa uns quatre anys, els dimarts és el dia d’anar a tallar la via, a l’entrada a Múrcia, i s’ho prenen seriosament, afectant a la freqüència de pas des del migdia endavant. Puntuals, ferms, amb raó o, com diuen molts afectats, amb el raonament de la caboteria, “que no saben lo que quieren, ahora una cosa, ahora otra”. Però mira per on, són els únics que posen en escac la ineptitud renfeadifiana. Freqüències amb més d’una o dues hores de retard, impediment “normatiu” per tornar els diners dels bitllets, informació deficient o inexistent, treballadors cremats, sort tenen de què només els cosins murcians estiguen disposats a l’acció directa. Quatre anys en què Renfe ha estat incapaç d’organitzar un operatiu perquè els usuaris noten el menys possible els efectes col·laterals de la protesta. Però clar, si cada dia encara es sorprenen pel pas d’un Talgo que circula a la mateixa hora des de fa cinquanta anys, provocant els mateixos retards en la línia de rodalies, quatre anys no són res.

Posar en comú una línia d’acció de les administracions implicades és un sudoku irresoluble: Ayuntamiento de Murcia, Ayuntamiento de Orihuela, Ajuntament d’Elx, Ajuntament d’Alacant, Diputació d’Alacant, Gobierno Regional de Murcia, Generalitat Valenciana, i això nomenant només els “grans”, amb els seus diferents colors polítics, amb els seus diferents interessos socio-econòmics, amb els seus propis “gestors integrats” en l’entramat ferroviari. 

Com deia un portaveu de la “Plataforma Pro Soterramiento” murciana respecte dels atropellaments en pasos a nivell, “estem tan acostumats que hem perdut el sentit de la perillositat. I és aleshores quan la gent passa i es provoquen les víctimes”. 

I així tot.