Salut i paraules

Comptava que era un problema puntual. Però no. Sembla que la disfunció és —ai!— molt més greu del que sembla: ben bé, això que en diuen un problema estructural. La salut dels drets lingüístics en el sistema sanitari valencià fa l’efecte que travessa, també, la seua particular pandèmia. D’acord: fora un error judicar la complexitat de tot un sistema sanitari a partir d’una experiència personal més o menys anecdòtica. Però tem que, en aquest cas, les circumstàncies que jo mateix he testimoniat i he patit en primera persona no deixen de ser l’exponent representatiu d’una situació penosa, caòtica, absurda, inadmissible, deficitària, atuïdora, intolerable, claríssimament perfectible.

Un servidor sempre ha disposat d’això que en diuen una mala salut de ferro. Tant és així que mai en els últims vint-i-cinc anys —es diu fàcil!— no havia necessitat cap tipus d’assistència per part del sistema sanitari públic. Toquem ferro. Tanmateix, es veu que la cosa va ser «arribar i poar». En tres dels quatre primers —i únics!— contactes que últimament he hagut de mantenir amb professionals de la salut, vaig haver de sentir, no exempt de sorpresa i estupefacció, una idèntica ordre desconsideradament formulada: «¡Oiga! ¡Hábleme castellano!» I en dos d’aquestes tres vegades en què em vaig sentit faltat en el respecte —en el respecte lingüístic, vull dir— (que conste, per favor: a pesar del to amable, considerat i deferent amb què indefectiblement prove d’adreçar-me sempre a les persones que em són desconegudes, més encara si són treballadors públics), l’impertiu en qüestió m’ha estat proferit amb un insòlit, admonitori i agre remat argumentatiu: «¡Aquí estamos en España y en España se habla español!», m’han espletat, inopinadament, com a justificació última i (suposadament) inapel·lable. 

La veritat: un servidor no dona l’abast per a encaixar i digerir el tsunami de perplexitats que una tal situació, viscuda no una sinó —hi insistisc— tres voltes en la mateixa setmana pot arribar a generar. «Però com és possible?», he pensat cada ocasió en el meu fur intern abans d’exposar educadament les naturals, sabudes, lògiques, educades, cíviques, convençudes contraargumentacions. «Potser m’he equivocat i no estic tractant amb professionals de la sanitat pública valenciana?», he arribat a sospitar, negat per la incredulitat.

Però no. No s’ha tractat de cap equívoc ni de cap malentés. Això, senzillament, passa. I com que es veu que passa, amb impune freqüència, ara i adés, pot passar-me fins i tot a mi. I a vosté, també, supose. «Benvingut al món real de la sanitat valenciana, Joan», em va apuntar fa un parell de setmanes un amic metge, quan li vaig recontar el cas. No és, el seu, ni de bon tros, l’únic comentari que he rebut per part dels professionals de la salut que, com jo ara, han demostrat des de fa temps una natural preocupació per tan sagnant disfunció del sistema en un aspecte tan rellevant per a la qualitat de l’assistència com és la comunicació amb els pacients.

Soc perfectament conscient que, quan es parla de la conculcació dels drets lingüístics de la ciutadania —que aquest és, a fi de comptes, el cas en qüestió—, potser hauria de ser més que suficient la simple citació del marc legal vigent: el sistema de garanties jurídiques de què totes i tots ens hem dotat democràticament. Hi hauria de ser suficient, per a ventilar l’assumpte —posem per cas—, la referenciació de la Constitució Espanyola (article 3), l’Estatut d’Autonomia (articles 6 i 9), la Llei 4/1983 d’Ús i Ensenyament del Valencià (articles 2, 4, 5, 7, 10, 11, 12, 16), la Llei 39/2015 del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (article 15), la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (TREBEP) (articles 56.2 i 95 del text refós), etcètera, etcètera, etcètera. Tinguen un dia, si volen, la curiositat de consultar, ni que siga un moment, la literalitat aquestes referències que els acabe d’apuntar si mai no ho han fet abans. Hi podran comprovar que tot el nostre ordenament jurídic convergeix en una mateixa idea fonamental en relació amb la diversitat lingüística: la protecció i la promoció de les llengües cooficials i, en conseqüència, el sacrosant respecte amb què l’administració ha de servar els drets lingüístics de la ciutadania; un respecte que comporta, conseqüentment, una responsabilitat bàsica, essencial, substancial, necessària, indispensable, ineludible, axiomàtica. És a saber: que la comunicació amb els administrats s’ha de poder establir sempre, indistintament, en qualsevol de les llengües oficials, i que la totalitat els serveis públics s’han de poder facilitar, igualment, en l’una llengua oficial i l’altra. Sembla mentida que calga recordar-ho, encara ara, quaranta anys després del moment en què, per dir-ho amb les paraules literals de l’Estatut d’Autonomia, «l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana», etc. Però això i no una altra cosa significa la cooficialitat dels idiomes: el dret d’aprendre, de compartir, de fruir i de fer servir, en igualtat de condicions, les llengües cooficials del país. I, per tant, qualsevol opció, conducta o temptativa conscient que no reconega, regule i protegisca aquest dret inalienable de les persones significa un perillosíssim trencament de la baralla de la convivència democràtica. Un atemptat explícit contra l’ordenació social. Una ruptura de les essències del pacte cívic de què ens hem dotat per a la vida comuna. En una paraula —i amb perdó—: un colp (un colp d’estat, si es vol!) en tota regla.

Però no. Crec que se’m nota prou i massa que no és aquest el camí per on m’agrada fer discórrer els arguments. No m’hi sent còmode. Perquè em fa l’efecte que, en l’àmbit de la sanitat, no es tracta d’això. Vull dir: no es tracta només d’això. Parlem clar: quan parlem de la salut —i de la vida— difícilment podem reduir la qüestió a una simple disquisició legal, jurídica, administrativa. Es vulga o no es vulga, hi ha, també, una dimensió que encara va molt més enllà, i que apunta al cor mateixa de la condició humana —que és la comunicació, la complicitat, la confiança, la solidaritat. Podeu dir-ne empatia, si voleu. O, fins i tot, apel·lar al valor terapèutic de les paraules, com fan, per cet, els més reputats especialistes en salut pública.

Heu ací una obvietat: la comunicació entre el metge i el pacient és un vessant fonamental de l’atenció sanitària. Hi ha, fins i tot, un terme especialitzat per a denominar la conversa que el professional de la sanitat estableix amb el pacient com a primer acte clínic, per indagar «què li passa, des de quan li passa i a què ho atribueix» amb vista al diagnòstic. Se’n diu anamnesi. És cosa que he aprés de Josep Bernabeu, el catedràtic de Salut Pública de la Universitat d’Alacant. I val a dir, justament, que el doctor Bernabeu sempre que pot insisteix, amb immillorable coneixement de causa, en la idea que els professionals de les ciències de la salut han de «respectar el dret dels pacients a expressar-se en la seua llengua» i han de recordar, a més, «la importància que [la complicitat amb la llengua del pacient] pot tenir per a l’èxit de l’acte clínic.» Fet i fet, en un article divulgatiu publicat recentment de manera conjunta amb un altre especialista en salut pública, el doctor en Medicina i Cirurgia Ferran Martínez Navarro, el catedràtic Josep Bernabeu no s’està de sospesar, sense mitges tintes: «Quin sentit té que un o una pacient valencianoparlant renuncie a expressar-se en valencià, en la seua llengua —la llengua amb què, probablement, millor expressarà el que li passa—, perquè el professional amb qui interactua no l’entén?»

La gran paradoxa sobre els drets i els deures lingüístics en l’àmbit de la sanitat valenciana va quedar en evidència el dia en què, amabilíssimament, em va atendre per telèfon una administrativa per a tramitar-me el canvi de facultatiu que no vaig dubtar a demanar immediatament després que m’exhortaren el primer «¡Hábleme en español!» coercitiu, anorreador, insensible, culturicida, maleducat i delictiu. La xica d’Administració que en va atendre no solament es va demostrar simpàtica, diligent, amable, eficaç i comprensiva en les tramitacions pertinents, sinó que em va regalar un judici de valor comparatiu que potser hauria de fer pensar una mica els responsables polítics de la gestió del sistema sanitari. Mereix, per la simplicitat i la contundència, ser reproduït ací —pam dalt pam baix— tal com ella el va formular: «És que ja veus, Joan: a mi, per a treballar d’administrativa, em demanen el valencià; i, en canvi, als metges, que són els qui al final han d’atendre els malalts, no. Jo això no ho comprenc.»

No és aquesta xica —hi insistisc— l’única professional de la sanitat que m’ha fet arribar una visió dissident sobre les deficiències del sistema sanitari pel que fa a la llengua pròpia dels valencians. M’han plogut comentaris solidaris, valoracions crítiques i testimonis espatarrants sobre el desgavell que, en efecte, sembla que s’està produint al si del sistema sanitari quant a conculcació sistemàtica de drets lingüístics. Un amic metge que fa anys que treballa en atenció primària m’explica que el programa informàtic amb què ha de fer els informes de resum de la història clínica dels pacients no admet el caràcter del puntet de la ele geminada o els guions. Un altre facultatiu d’atenció primària em confirma que sí, que és veritat: que ha de trampejar amb la coma, en comptes de l’apòstrof, quan hi vol redactar documents en la llengua pròpia. Un tercer em diu: és que fins i tot les plantilles de consulta amb altres companys «només hi són en castellà... I així podríem fer una llista d’uns quants fulls, de deficiències sagnants». Aquest mateix últim amic conclou —també amb coneixement de causa: a peu de consulta—: «Estem millor que fa vint anys, però podríem haver avançat més en la normalització sense confrontació, simplement donant l’opció i les eines necessàries a tots els qui volem expressar-nos en valencià. No crec que siga tan difícil.»

No hi puc estar més d’acord. Perquè aquesta és la qüestió: en l’assumpte del sistema sanitari valencià, no s’hi val tirar balons fora i lamentar allò tan socorregut que «la culpa és de Madrid»; «ja se sap: és que Madrid imposa no sé què»; «Ai, Madrid, Madrid! El centralisme espanyol sempre ens aplica la llei de l’embut i no sé què i no sé quants», etc. No. Aquesta volta, no: no s’hi valen, ací, excuses de mal pagador. Perquè les competències de sanitat van ser transferides per l’Estat (cite textualment el BOE de l’1 de març de 1982) al «Consejo del País Valenciano» [sic], ja com a «ente preautonómico» i etc. No caldrà, per tant, culpar al Govern central, aquesta vegada, de l’abandonament, el menyspreu, la negligència o la insensibilitat lingüística: car en matèria de sanitat totes les competències i responsabilitats són, íntegrament, com se sap, de la Generalitat Valenciana. I és aquesta Generalitat, si comencem a rascar en la font profunda i primigènia del problema, la que reiteradament ha estat convocant places de metges i metgesses, des de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, sense la menor previsió quant a la necessitat d’una competència lingüística dels nous professionals contractats en la llengua primera d’una part importantíssima dels pacients. Altrament dit: ignorant les responsabilitats democràtiques que es deriven del marc legal vigent que hem citat cinc o sis paràgrafs més amunt.

Poden fer la prova, si volen. Capbussegen una mica per Google. Podran constatar que, en les ofertes d’ocupació pública per a personal sanitari, es requereix —això, sí— que «en el cas d’aspirants nacionals d’estats la llengua oficial dels quals no siga el castellà» cal aportar un «diploma d’espanyol com a llengua estrangera nivell B2, expedit per l’organisme oficial competent.» Tanmateix, res no s’hi regula respecte de les competències bàsiques que els professionals han d’acreditar respecte de l’altra llengua oficial. Com si no existira: com si Pego, Vinaròs, Altea o Crevillent foren, lingüísticament, idèntics a Salas de los Infantes (província de Burgos). Les lleis (i les garanties que aquestes preveuen en matèria de drets lingüístics per a la ciutadania) només hi són observades en relació amb una sola llengua: la llengua forta, la llengua dominant, la llengua d’estat; l’única llengua que sembla importar, es veu, als nostres responsables polítics en la Generalitat Valenciana. És aquesta, a totes llums, una vergonyant assignatura pendent de les valencianes i els valencians: després de quaranta anys d’autonomia sanitària (els últims cinc dels quals, com se sap, de govern del Botànic!), es veu que continuem sense meréixer una mínima capacitació lingüística del personal sanitari —cosa que ja fa anys que sí que existeix en les altres comunitats autònomes amb dues llengües oficials, com Catalunya, Euskadi, les Illes Balears, Navarra i, fins i tot, la Galícia de Feijóo... Però ja se sap: els valencians —els pacients valencians— es veu que no mereix tant, de la nostra Generalitat. I en el pecat portem la penitència.

Damunt, la cosa és més greu encara, segons sembla. M’ho explica així un altre amic metge, sensibilitzat i conscienciat per la situació: «Saps que passa, Joan? Que no hi ha prous metges. I contracten indiscriminadament els qui poden per a cobrir vacants. No paren a mirar formació, competències ni capacitats. El primer que hi passa, com qui diu, el contracten interinament. I au! Tenim una precarietat impressionant! No sabria dir-te, però potser un quaranta o un cinquanta per cent dels metges i les metgesses d’atenció primària (i també del personal d’infermeria) són precaris, provisionals, transitoris, accidentals. I clar: venen molts metges procedents d’altres països.» 

Un, des de la ingenuïtat, no es pot deixar de preguntar: si això és així, com és possible que patim un èxode tan sagnant quant a metges i metgesses formats en universitats valencianes que emigren a altres sistemes sanitaris —d’altres països del món? I en segon lloc (last but not least): com és possible —per-l’amor-de-Déu!— que des de la mateixa Generalitat Valenciana no s’haja volgut atendre la petició de la Universitat d’Alacant d’implantar el Grau en Medicina, per a formar metges de qualitat, com els que el sistema sanitari valencià, a ulls vista, necessita tan encaridament? 

Necessitem una sanitat de trellat. En les estructures, en les dotacions i en els recursos: també en les paraules —que apropen, humanitzen, generen confiança i, segons com, ofereixen la terapèutica facultat de curar les dolences del cos i de l’ànima. Ara que travessem una situació d’emergència per raó de la pandèmia de la COVID-19 disposem d’una immillorable finestra d’oportunitats per a fer-hi balanç, examen de consciència i propòsit d’esmena. Tampoc no és massa demanar —dic jo— que en la política lingüística de la Generalitat Valenciana puga entrar la garantia que a cap valenciana ni cap valencià no li puga passa com a aquell vellet que diuen que una volta va ser desnonat per un metge (no capacitat lingüísticament), el qual va apuntar en el seu informe, després de la corresponent anamnesi: «Presenta síntomas de demencia severa, pues dice a gritos que le duele mucho no el cuerpo sino el lecho sobre el que reposa.» I és que aquell pobre home, ja s’ho poden pensar, trastornat pel dolor, només feia que cridar-li al metge, al seu metge, desesperadament: «Em fa mal la cama! Em fa mal la cama! Em fa mal la cama!»

Pensen fer mai res, ses senyories del Govern Valencià, per garantir plenament i amb normalitat, d’una vegada per totes, els drets lingüístics de la ciutadania en l’àmbit d’ús de la sanitat? Mereixem les valencianes i els valencians metges i metgesses —voldria que se m’entenguera bé l’expressió, que reitere— amb un mínim de trellat? De veritat que continuaran obligant-nos a triar entre la salut i les paraules, sabent com sabem que les paraules són, precisament, la font essencial i primigènia de la salut mateixa —i de la vida?

No. Perdonen, però ni la llengua ni la vida no són capricis accessoris. Segons en quines coses de l’ordenació social —vull ser clar: segons en quines (ir)responsabilitats, quines (in)competències i quins (in)compromisos polítics— hi ha en joc el benestar, els drets humans, la dignitat, la civilitat i la democràcia. No és qüestió de triar. Com diria Ovidi Montllor: «Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer.» Ni que el pa nostre de cada dia siga, senzillament, poder-li dir «bon dia» al metge amb normalitat, sense escarafalls ni difidències, impunement. Ho volem tot, senyories —facen el favor—: la salut i les paraules. «Ei, si pot ser.»