Salman Rushdie i 'Fills de la mitjanit': el realisme màgic que va passar per Anglaterra vingué d’Orient

VALÈNCIA. Com una fèrtil excrescència del passat colonitzador (o imperial, si es preferix la versió més èpica i sens dubte més cruel), els països que han transportat la llengua i cultura pròpia més enllà de les seues fronteres naturals (i sempre que este adjectiu vullga dir alguna cosa) presenten, pel que fa a la literatura, una branca que tradicionalment ve anomenant-se, sense massa imaginació, colonial.

I, segons manté cert consens teòric, es té per literatura colonial aquella que es produïx des dels territoris colonitzats en la llengua de la metròpoli i –habitualment– per natius d’eixes terres que ja han sigut instruïts en l’idioma imposat, hegemònic i dominant. Estrictament, en conseqüència, la nostra contemporaneïtat ja teòricament post-colonial no permetria l’ús de l’esmentada denominació, que hauria de quedar reservada per a tota aquella producció literària del passat sorgida, en aquells moments, amb les característiques ja expressades.

Un cas diferent però directament emparentat amb l’anterior és el dels escriptors ja plenamente inserits en una literatura nacional post-colonial (és a dir, en la producció literària que sorgix dins de les fronteres d’un Estat legalment constituït després d’un procés polític d’emancipació de la metròpoli), i que com a resultat d’una tria de motivacions diverses, gasten l’idioma colonial, siga o no este darrer el predominant dins dels usos o l’oficialitat d’eixe nou Estat.

Estos darrers casos presenten particularitats infinites, però en general se solen resoldre atribuint l’adscripció de l’autor en qüestió a la nacionalitat que ostente, sense oblidar tampoc el lloc de residència i/o treball, i l’espessor de la trama de relacions i interaccions de tot tipus que l’escriptor puga tindre i que servixen com una forma tàcita d’elecció.

L’idioma anglés, per la força i poder de seducció que exhibix a nivell planetari i per la pervivència més pròxima en el temps del fet colonial que altres potències imperials, és el que presenta majors casos d’eixa mixtura d’inèrcies i interessos que configuren la tria de llengua literària en situacions ambigües o tremoloses. I bona part d’eixes situacions, en l’àmbit d’influència de l’anglés, sorgixen des del subcontinent indi, d’emancipació relativament recent dels mandats de Londres i demografia migrant i explosiva. I la literatura és –entre altres moltes coses, però també– una qüestió de proporció i estadística.

Més que probablement, els dos casos actuals de més alta qualitat de literatura anglesa d’origen indo-paquistanés siguen els de Hanif Kureishi (nascut ja a Anglaterra però de pare asiàtic) i el de Salman Rushdie (nascut a l’Índia però instal·lat al Regne Unit des dels 13 anys). De l’obra d’estos dos autors pot deduir-se que, si bé en el cas de Kureishi els protagonistes acostumen a ser d’origen asiàtic però els escenaris són invariablement britànics, en el de Rushdie uns i altres són, en la seua gran majoria, indo-paquistanesos: aquells tretze anys en terra nativa que no foren, ni remotament, estèrils.

Salman Rushdie va nàixer a Bombai en 1947, poques setmanes abans de la declaració d’independència índia, al si d’una família acomodada, de discreta fe musulmana i on es parlaven tant anglés com urdu. Enviat, com ja s’ha dit, al Regne Unit en plena adolescència, el jove Salman hauria de patir, a més dels traumes i complexos adherits a l’edat, les burles i el menyspreu dels seus companys d’escola, tan racistes com manava la més inveterada tradició britànica. Malgrat tot, la determinació que tant havia de ser-li útil en el futur el faria obtindre resultats acadèmics excel·lents, incloent una brillant llicenciatura per Història a la Universitat de Cambridge.

Després d’uns treballs utilitaris en el món de la publicitat i d’una discreta primera novel·la (Grimus, 1975) que no va tindre massa repercussions, la glòria aplegaria de sobte a lloms de la segona i tan prompte com als seus 34 anys amb Midnight’s Children (1981), la qual va ser aclamada per la crítica i obtingué el molt prestigiós Premi Booker d’eixe any, i que revalidaria amb doble glòria en 1993 amb l’anomenat Booker of Bookers, concedit al millor de tots els premis Bookers atorgats en els seus vint-i-cinc primers anys d’existència.

La resta de la carrera com a escriptor de Rushdie és una història d’èxits i reconeixements, amb fites com Shame (1983), The Moor’s Last Sight (1995), l’esplèndida The Enchantress of Florence (2008) o la recent Victory City (2023). Però en qualsevol cas, i sense ombra de dubte, l’autèntica i terrible distorsió en la condició d’autor i en la vida de Salman Rushdie va ser la fàtua d’execució que sobre ell va dictar, en febrer de 1989, l’aiatolà Khomeini, llavors màxim dirigent de la teocràcia d’Iran, per unes suposades irreverències vessades per Rushdie en el seu llibre de 1988 The Satanic Verses, curiosament una de les seues poques obres on l’escenari es situa a Anglaterra.

Eixa alteració radical de la vida corrent de l’escriptor (i del seu entorn més íntim) seria un condicionant que, com una servitud incessant, significaria un abans i un després que –com a únic consol– Rushdie va convertir en emocionant literatura en el magnífic llibre de memòries Joseph Anton (2012), on desgranaria la lletra menuda de més de dos dècades d’ignomínia i amagatalls, de companyia forçosa i permanent de policies o militars i d’una vida totalment limitada per culpa de la ignorància i el fanatisme més repugnants, així com els impagables suports i ajudes d’altres escriptors però també les misèries que, al llarg del temps, li mostrarien amics que no ho eren tant o polítics només pendents de rèdits electorals. Una fugida sense fi que va tindre en agost de 2022 el seu últim i tristíssim episodi quan un pertorbat el va atacar mentres donava una conferència teòricament segura a Nova York, amb el resultat de perdre un ull i la mobilitat d’una mà. 

Tots eixos immensos entrebancs en la seua vida no impedixen que pugam catalogar a Salman Rushdie com un dels grans escriptors contemporanis en llengua anglesa, i bona part de la culpa d’això la té aquella segona novel·la, Midnigth’s Children, que va captivar a tants lectors i que continuarà fent-ho mentres bategue l’ànima de la literatura.

Fills de la mitjanit (Bromera, 2008) és moltes coses. S’ha dit que és una faula plena d’al·legories de la història contemporània de l’Índia, un homenatge vibrant i expansiu a la seua Bombai natal o una mostra del millor realisme màgic influenciat clarament per la literatura llatinoamericana i molt particularment per Cien años de soledad. En realitat és tot això i més, perquè Fills de la mitjanit és el clàssic llibre-talismà, eixos objectes que trascendixen la literalitat per a esdevindre en símbol i poema, deliri i faula.

Es tracta d’una narració teòricament linial en forma d’autobiografia que escriu Saleem Sinai, nascut en el mateix instant en què l’Índia deixava de ser colonia britànica per a convertir-se en un Estat independent. Fill d’eixa exacta i concreta mitjanit (la del 15 d’agost de 1947), i dotat (ell i altres, els fills de la mitjanit) d’unes habilitats sobrenaturals derivades d’eixe fet, Saleem narra extensament els seus antecedents familiars al Caixmir, les circumstàncies del seu naixement i la seua vida portentosa i no massa llarga, tot relatat a cavall d’un estil barroc (a l’oriental manera) i en el qual s’intuïx una més que encertada representació del caos i l'orde tan particulars del seu país.

Més enllà del aparents  punts d’ancoratge amb la realitat que puga presentar el llibre, allò més fascinant d’esta novel·la és la multiplicitat incessant de personatges i situacions, les anades i tornades, els episodis tan bells com inversemblants o la metàfora permanent, esgotadora, de l’univers bigarrat, inacabable i fastuós que l’Índia representa. 

Fills de la mitjanit és un llibre exigent que funciona com una revelació bella i antiga, com la concreció feta alta literatura de la meravella del misteri de la vida renovant-se de manera constant, impregnada de màgia i de rituals inadvertits. I que ho fa dins de tota la varietat espectacular que presenta una cultura que pot perfectament simbolitzar l’univers sencer, i que només un cantor excepcional com Salman Rushdie podia condensar en una prosa singularíssima, tan lluminosa i addictiva com els fets corrents i extraordinaris que descriu, sempre en lluita, alegrement i amb ferma determinació, contra qualsevol dogmatisme.