Salamanca

He passat un parell de dies a Salamanca per raó de treball. I la raó de treball és que he hagut de formar part, com a vocal, del tribunal d’una plaça de titular d’universitat. «Veus? La loteria no, però tribunals, comissions i mandangues em toquen totes!», me’n vaig queixar mentalment, quan me’n va arribar la notificació.

Però no. Això que en un primer moment semblava una penitència s’ha acabat revelant com un regal preciós i inesperat. En primer lloc, perquè els col·legues de tribunal ha coincidit que m’eren tots coneguts des de fa anys, primeres espases de la filologia —totes i tots d’una qualitat professional i humana extraordinària. I en segon lloc perquè l’únic aspirant a la plaça convocada era el doctor Àlex Martín, que porta ja deu anys treballant com a professor (associat, ajudant doctor o contractat doctor) en la mateixa Universitat de Salamanca, i que exhibeix una solvència professional més que contrastada en els àmbits de la investigació, la docència i la gestió cultural.

«Voldria, en primer lloc, justificar que vostès tenen sobre la taula documentació en dues llengües: els volums Proyecto docente i Historial académico, de investigación y gestión, en castellà, i el volum més gros, amb el Programa de continguts de l’assignatura, en català. Ho he fet així perquè en aquesta Facultat de Filologia, on s’estudien un total de 28 llengües diferents, és tradició que el programa es presente en la llengua de l’àrea corresponent a la plaça objecte de concurs, que és la llengua en què faré les intervencions (el català) i que el projecte docent i l’historial acadèmic vagen en la llengua oficial de la Universitat (el castellà)», explica el candidat. I, tot seguit, amb un somriure picardiós, hi afig: «No és que siga preceptiu fer-ho així, però en aquesta Universitat, com vostès poden suposar, les tradicions es respecten molt...»

Ai, caram! I tant que es respecten, les tradicions, i a gosades vida que demostren tenir un pes, en la Universitat de Salamanca! Només cal pensar que, precisament, l’any passat, 2018, Salamanca va poder celebrar —poca broma— el vuit-cents aniversari de la seua Universitat, creada l’any 1218 pel rei Alfons IX de Lleó. Fet i fet, el turista que indefectiblement acaba embadalint-se davant per davant de l’espectacular façana de la Universitat, de 1529 —quin excés de bellesa, quina hemorràgia d’art, tot el plateresc de la ciutat!—, al clàssic exercici d’intentar localitzar la famosa granota que augurava èxit als estudiants (al mateix temps que els advertia dels perills del pecat de luxúria), pot ara afegir la curiositat d’observar, al terra, un placa metàl·lica commemorativa del VIII Centenari de la institució, amb una versió del logo dissenyat —i regalat— per Miquel Barceló en tan noble ocasió.

Però, tornant a l’oposició, i a les brillants, erudites, amenes, documentades i entusiastes exposicions del doctor Martín, perfectament contextualitzades en les singularitats de la Universitat de Salamanca, hi ha una dada que em crida poderosament l’atenció:

—El català (la llengua i la literatura catalanes) —explica el candidat— s’estudia en 16 universitats de França, 19 universitats del Regne Unit, 21 universitats d’Alemanya, 11 universitats d’Itàlia, 24 universitats dels Estats Units d’Amèrica.. En canvi, a Espanya (exceptuant, clar, les universitats del domini lingüístic), hi ha només 8 universitats amb estudis de català: Granada, Complutense de Madrid, Oviedo, Santiago de Compostel·la, País Basc, Saragossa, la Corunya i ací, Salamanca.

En acabar la intervenció, per curiositat, un membre del jurat li pregunta al professor Martín:

—I ací a Salamanca, quants alumnes de català hi ha? Hi ha molta demanda efectiva d’estudis de llengua i literatura catalanes?

—Sí. La veritat és que sí. És curiós, tenim més de cinquanta alumnes, cada any. I la tendència és de creixement. Després de les llengües que tenen un grau (alemany, àrab, francès, hebreu, anglès, italià, portuguès i espanyol), el català és la llengua que té més alumnes. Vull dir: que de les 28 llengües que s’estudien, el català seria la que fa nou o deu. Però és curiós, perquè tenim, com a alumnes estrella, molts estudiants procedents de l’Àsia Oriental. Coreans, sobretot. Són majoria a classe. Tenen interès i trien català com a segona o tercera llengua. De més a més, són alumnes molt bons, els coreans. Molt aplicats i molt disciplinats. Aprenen: aprenen de seguida.

Entre les tradicions universitàries no escrites —i no exclusives de la Universitat de Salamanca— hi ha que el candidat guanyador de la plaça invite els membres del tribunal a dinar o a sopar, segons l’hora d’acabament. I el doctor Martín (no solament per tradició sinó també per exquisida generositat), ens va voler obsequiar amb un magnífic àpat, en què va quedar claríssim el perquè de la fama del pernil, els embotits i la carn de la ciutat.

Durant el dinar, mentre perpetràvem un veritable homenatge al colesterol, tots ja relaxats després del desenvolupament i el resultat exitós del concurs, vam tenir l’oportunitat de parlar sobre tot i sobre res: sobre la vida, exactament. 

—Veus? Ja està... Ja ho tinc passat. Però no sé: és estrany... Estic com si no m’ho acabara de creure: que, per fi, després de tants anys, he pogut guanyat la plaça i l’estabilitat... —sospesava Àlex, després del seu part acadèmic.

—T’entenc perfectament... Però això és ara, encara, en calent. Deixa que es gele una mica i que en pugues prendre consciència. Ja veuràs... Jo recorde, quan la meua oposició, que en arribar a casa em vaig posar uns pantalons pirates solts, de tres quarts, que em venien per ací pel garró, i una camisa blanca de lli... Vaig agafar un llibre (encara sé quin era!), i vaig baixar al carrer amb la neta i clara consciència que aquell dia ja no havia de redactar més projectes docents, ni memòries, ni currículums, ni preparar temes, ni... Xe! Que m’havia guanyat un pessic de llibertat, i podria llegir encalmat en una terrassa, pel pur i estricte plaer de llegir mentre prenia un cafè i veia passar la gent. Se m’ha quedat gravat fotogràficament, aquell moment, perquè vaig saludar un amic i... Vaja! Que vaig comprendre que la felicitat devia ser exactament allò, aquell instant!

—Per cert —canvia el sentit de la conversa un altre dels comensals—, que dic jo... No penseu que això que ha comentat, que hi ha 16 universitats amb estudis de valencià (o català) a França, 19 a Anglaterra, 21 a Alemanya, 11 a Itàlia, 24 a Amèrica i, en canvi, només 8 a Espanya, no hauria de ser matèria de reflexió? Com pot ser que s’interessen els francesos, els anglesos, els alemanys, els italians, els americans (i els coreans!) més que els mateixos espanyols, d’un patrimoni que haurien de sentir propi?

Tenia raó, el col·lega. Això hauria de ser —ha de ser!— matèria de reflexió. Com dimontres s’ha pogut perpetuar, a Espanya, una cultura tan poc sensible envers la diversitat del propi patrimoni lingüístic i literari? Com és possible, per exemple, que qualsevol llengua estrangera puga servir per a acreditar la competència multilingüe de tots els joves estudiants universitaris (allò d’un B1 per a completar el grau), i les llengües pròpies hi queden fora, discriminades negativament? Com podem ser tan sabocs d’arrossegar col·lectivament una tal pobresa d’esperit? Com és possible que els responsables institucionals de la gestió de la cosa pública exhibisquen adesiara actituds tan vergonyantment impresentables i anticonstitucionals, conscientment contràries ja no solament a la solució respecte de cooficialitat previst en el punt 2 de l’article 3 de la Constitució, sinó, en general, al clar i lloable principi del punt 3, d’aquest mateix article 3 del «Títol preliminar», que preceptua que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció»?

Veritat que ningú no qüestionaria ni discutiria que Salamanca —els edificis de la vuit voltes centenària Universitat, la Plaza Mayor, la Casa de las Conchas, la Catedral Vieja, la Catedral Nueva, el Convento de San Esteban, la Clerecía, el Colegio Fonseca, el Convento de las Dueñas— mereix ser coneguda, reconeguda, estimada, visitada i especialment protegida? Com no som capaços de comprendre que una llengua és un patrimoni tan o més valuós, fascinant, apassionant i admirable que el de les pedres daurades fetes art, bellesa, testimoni de vida i d’història?

Tornant a casa, amb AVE —trens sensacionals, però que, en paraules de l’empresari Juan Roig, «tots ixen i tornen al mateix lloc»—, sospese que el dia que per fi la nostra començarà a ser una societat amb trellat, i que definitivament es generalitzarà l’amor a les paraules i a la diversitat, tornaré a comprar-me uns pantalons pirates de tres quarts, una camisa blanca de lli, i baixaré al carrer amb un llibre a la mà que no obriré fins que no hauré acabat de plorar totes les llàgrimes de la comprensió, la reconciliació i l’alegria.