Ha estat una d’aquelles notícies polítiques poc advertides, inesperades, discretes, silencioses, sorprenents. Aquesta setmana s’aprovava, en la Comissió de Cultura i Esports del Congrés dels Diputats —el passat dimarts 25 d’octubre— una esmena al Projecte de Llei de l’Esport que aquests dies s’ha estat negociant a Madrid. Es tractava de l’esmena número 44 al referit text legal, presentada pel diputat de Compromís Joan Baldoví. I, a pesar de la minsa capacitat representativa de què disposa el diputat valencià, la proposta va eixir endavant amb una clara majoria de 24 vots a favor per només 13 vots en contra. L’esmena en qüestió proposava recollir, per fi, en les disposicions legals que ens regeixen, un fet tan evident com el reconeixement que la força de la gravetat existeix, que la Mediterrània es una mar salada o que la terra gira al voltant del sol (i no al revés). Senzillament: que la pilota valenciana és un esport.
Sí. Sembla cosa de no creure: un pas de comèdia o l’argument d’un acudit. Però és veritat —i vostès ho poden comprovar—: ses senyories, els diputats i les diputades de la referida Comissió de Cultura i Esport del Congrés dels Diputats, van haver de votar per a decidir i aclarir si la pilota valenciana és o no és un esport. El fet sembla aberrant, irrisori, anecdòtic, accesori. Però no. La cosa té la seua substància, la seua molla, el seu què. I també la seua importància —i les seues repercussions legals, culturals, ètiques, acadèmiques i econòmiques.
Vegem d’explicar-ho una mica... Resulta ser que, en l’Estat espanyol, l’absurditat del centralisme, el monolitisme i el dèficit d’estima i respecte per la diversitat —diversitat de pobles, llengües, cultures i identitats, vull dir— havia donat lloc a una concepció jurídica de l’esport segons la qual, per a considerar oficialment un esport i aconseguir la «creació i constitució d’una Federació esportiva» —cite literalment el Reial Decret 1252/1999, sobre Federacions Esportives Espanyoles i Registre d’Associacions Esportives— s’exigia com a requisit que «hauran de ser, com a mínim, 65 clubs esportius, radicats almenys en sis Comunitats Autònomes, o nou Federacions d’àmbit autonòmic.» I clar: com que la pilota valenciana —el nom és ja una pista...— és un esport específicament valencià, no podia acomplir aquest requisit de les sis o les nou autonomies i, conseqüentment, no podia ser oficialment considerat com a esport: a pesar que existeixen, en realitat, no 65 clubs esportius oficialment constituïts, sinó 291, amb més de 3.700 esportistes federats, i —s’estima— més de 25.000 persones que en practiquen les diferents modalitats.
«I això quin trellat és? Té cap efecte que l’Estat no vulga considerar la pilota valenciana com a esport? Vols dir que això té cap importància?», podrien preguntar-se els aficionats a la pilota. «És només una cosa simbòlica, no?», potser suggeriran els ingenus. Doncs no: no és només una cosa únicament simbòlica, sinó que té, a l’hora de la veritat, una enorme importància pragmàtica. Perquè la perversa exclusió de la pilota valenciana com a esport en l’esfera de les oficialitats legals de l’Estat comporta —ai!— l’exclusió absoluta de l’esport nacional valencià en el golut repartiment d’ajudes i subvencions, com també la negligència i els menyspreu més absolut en l’atenció de les esportistes i els esportistes que practiquen el nostre esport a l’hora de reconèixer-ne drets, garanties, avantatges i proteccions. Tanta era la malignitat que s’amagava darrere d’aquesta regulació jurídica que impedia reconéixer oficialment la pilota valenciana com a esport —a pesar d’haver estat declarada Bé d’Interés Cultural per la Generalitat Valenciana el 2014!—, que entre les conseqüències d’aquest no reconeixement hi ha el fet que els jugadors de pilota no poden accedir a les beques i ajudes que concedeix el Consell Superior d’Esports. Igualment, les jugadores i els jugadors de pilota de màxim nivell tampoc no es poden beneficiar de la consideració d’esportistes d’elit, amb tots els importantíssims avantatges que tal condició comporta. I, en les oposicions d’àmbit estatal, els excel·lents professionals del més autòcton dels esports valencians, a diferència dels d’altres pràctiques esportives, tampoc no poden fer servir com a mèrit l’experiència demostrable com a jugadors o com a entrenadors. I clar: de més a més, els efectes discriminatoris arriben també on han d’arribar. És a dir: a la qüestió dels diners. No reconeixement la pilota valenciana com a esport, l’Estat s’estalvia —s’ha estalviat any rere any— haver de destinar-hi els recursos monetaris que sí que reben la resta dels esports formalment reconeguts per mitjà del Consell Superior d’Esport. I poca broma, amb això dels diners públics del Consell Superior d’Esport que haurien d’arribar al món de la pilota valenciana —per volum d’activitat i per quantitat d’esportistes federats— i que mai no hi han arribat. Perquè estem parlant d’uns recursos que, degudament invertits, podrien ser decisiu per a la tan necessària revivificació d’aquest esport. Pensem, si volem, per exemple, en un esport tan minoritari com és l’hoquei herba, per tenir-hi una referència. Doncs bé: aquesta entitat estatal (el Consell Superior d’Esports) destina una ajuda a la Reial Federació Espanyola d’Hoquei (RFEH) —són xifres de l’exercici de 2021— més de dos milions i mig d’euros: 2.508.313,55 €, exactament. Són diners: prou diners, molts diners. I no els critique —eh?—, que conste. Perquè no són una despesa, sinó una inversió «justa i necessària». Critique —això sí!— el diners iguals o superiors que també haurien d’haver arribat any rere any per a la pilota valenciana (considerant com a detall no menor que les valencianes i els valencians també contribuïm als pressupostos de l’Estat), i que mai no han pogut arribar pel fet que, segons sembla, ses senyories havien regulat negre sobre blanc en el BOE, per mitjà de la citada mangarrufa jurídica, que la pilota valenciana no podia ser un esport.
Però parlem de l’esmena 44 aprovada aquesta setmana en la Comissió d’Esports i Cultura del Congrés. A proposta del diputat suecà Joan Baldoví es va debatre la possibilitat d’afegir, al text del Projecte de Llei de l’Esport, simplement, una «disposició addicional quarta» amb el paràgraf literal següent: «El Consell Superior d’Esports, organisme que depén del Ministeri de Cultura i Esport, reconeix la pilota valenciana com a esport d’acord amb els requisits establerts en la normativa vigent. D’aquesta manera, queda garantida la cooperació i els mecanismes de coordinació i cooperació territorial necessaris amb la Generalitat Valenciana per a l’impuls i la promoció de la pilota valenciana.» L’esmena, tan simple i raonable, va poder eixir majoritàriament endavant al si de la Comissió de Cultura i Esports gràcies al vot favorable de 24 dels 37 membres presents amb dret de vot. S’hi van pronunciar, en aquest sentit favorable, els representants del Partit Popular, Unides Podem, Vox, Ciutadans, PNB, Compromís, Esquerra, EH Bildu i el Grup Mixt.
Però... I els altres 13 vots? Com és que no tot el món, entre ses senyories, s’hi va pronunciar d’acord a reconéixer la condició oficial d’esport, als efectes del Consell Superior d’Esports? Com és no hi va haver unanimitat? Qui hi va gosar votar en contra? Doncs sembla cosa de no creure, però els 13 membres de la Comissió que van emetre un vot contrari a l’esmena del senyor Baldoví que proposava el reconeixement de la pilota valenciana —i que van perdre, en conseqüència, la votació en qüestió— van ser... Els del Grup Parlamentari Socialista. Viure i veure per a poder creure
M’agradaria que ses senyories d’aquest Grup Parlamentari pogueren acompanyar-nos un dia, a l’amic Javi Serrat i a mi —còmplices en la devoció per la pilota valenciana—, a veure una partida com la que fa uns mesos vam poder admirar al trinquet de Benissa, entre Puchol II i Nacho (rojos) i Francés, Tomàs II i Hèctor (blaus). La força, les mans, els guants, la gent, l’estètica, la pilota, la pell, el dau, l’escala, la corda, la galeria, els crits, l’emoció, les jugades impossibles... Puc jurar —i jure— que en més d’un moment d’aquella partida em van vindre ganes de plorar, inopinadament, com una criatura, per la bellesa i la fantasia infinites de l’espectacle que els jugadors hi van oferir: pel gest gentil de Nacho, que va reconéixer cavallerescament una falta que ningú no havia vist en un moment decisiu de la partida; pel prodigi i l’harmonia dels cossos musculats fent volar la pilota trinquet amunt trinquet avall —amb la força del tro, la celeritat del llamp—; per l’eufòria del públic que omplia el trinquet i, lliure de fanatismes, agraïa dempeus a rojos i blaus —palmes, crits, núvol de coixinets— el prodigi de tantíssims quinzes memorables que els uns i els altres van oferir...
Que pilota valenciana no és un esport? Eu! Jo diria que és, precisament —i amb diferència!—, el més antic, digne i noble de tots els esports que actualment es practiquen al nostre racó de món. «En la pilota es compta igual com en el tennis, veritat, Joan?» em va preguntar una volta Sandro, alumne Erasmus procedent d’Itàlia. «Bé... No exactament», li vaig haver de contestar. «En realitat —vaig provar d’aclarir— és just al revés: hauríem de dir que “en el tenis es compta com en la pilota valenciana”...» I amb un somriure vanitós —no exempt de xovinisme— li vaig explicar: «En el segle XIV tenim ja perfectament documentat el joc de pilota als carrers de València; i el tenis, en canvi, apareix com qui diu fa quatre dies: en la segona meitat del segle XIX.» «Vols dir?», qüestionava l’italià, incrèdul. «I tant que vull dir! —l’orgull parlava per mi—. La pilota valenciana és un esport antiquíssim. Pura essència mediterrània. És l’herència directa de la feninde de la Grècia clàssica, del jeu de paume de la França medieval... I conserva encara tot el simbolisme de l’honor cavalleresc clàssic. Per això els jugadors visten de blanc, que és el color de la puresa. I han de demostrar que són persones de paraula. I no s’hi val fer trampes, ni queixes, ni bregues, ni protestes, ni enganys. Per això no hi ha àrbitre: perquè l’àrbitre suprem hi és la paraula públicament compromesa...»
Ningú que conega de primera mà la pilota valenciana podria dubtar que la pilota és un esport: fet i fet, el més bell, noble, admirable, espectacular i honorable dels esports que conec. Un esport que, de més a més, ensenya que l’honor, la raó, la cortesia i el trellat no són ni poden ser, mai de la vida, patrimoni exclusiu de rojos o blaus; i que la dignitat, lliure d’interessos sectaris i fanatismes obstinats, hauria de ser patrimoni comú, tant dels uns com dels altres. La coincidència de vot demostrada a tort i a dret entre —posem per cas— el PP i Vox, per un costat, i Unides Podem i Bildu, per un altre, junts en favor de la proposta del senyor Baldoví d’estimar la pilota valenciana com a esport oficialment reconegut, diria que harmonitza plenament amb aquests valors seculars de l’esport tradicional valencià per antonomàsia. Per contra, el vot contrari dels tretze diputats del Grup Parlamentari Socialista en la Comissió de Cultura i Esports requereixen, si més no, una explicació pública els redimisca de la vergonya: no solament perquè constitueixen una ofensa manifesta al poble valencià i els seu signe identitari més preuat pel cantó de l’esport —que també!—, sinó perquè aquest vot negatiu de ses tretze senyories dissidents atempten, igualment, contra el més elemental sentit de la decència, la raó i la integritat. Això que se’n diu el decòrum parlamentari.
S’ho haurien de fer mirar ses senyories socialistes del Congrés, això. Perquè qui avui vota en contra de la consideració de la pilota valenciana com a esport, potser demà votarà contra el reconeixement que la força de la gravetat existeix, contra l’assumpció que la Mediterrània es una mar salada o contra el fet que la terra gira al voltant del sol (i no al revés). O, pitjor encara: potser votarà contra el principi democràtic fonamental que tots els contribuents tenen el mateix dret a no ser sistemàticament discriminats per raó de la seua procedència geogràfica en —posem per cas— la dotació de serveis assistencials, el model de finançament autonòmic, «el respecte i la protecció» de la idiosincràsia cultural... O l’assignació de recursos per a infraestructures en els Pressupostos Generals de l’Estat.
Diuen dels blaus, però... Ai, a voltes, els rojos!
