Avís previ, per si algú vol deixar de llegir ara mateix, això d’avui va de futbol, i dels pensaments despentinats (Lec dixit) d’un culé dolgut.
El 26 de maig de 1976, l’estadi Rico Pérez, inaugurat pel Barça el 3 d’agost de 1974, va viure el seu primer partit internacional, un amistós Hèrcules-Liverpool que els locals van guanyar 3-1. Jo, nascut el 1969, encara tentinejava a la recerca de les meues filiacions electives, i no recorde haver anat al partit del 74, tot i que mon pare era culè i herculà, no sé si perquè era massa menut, tanmateix tinc força records d’aquells dies, o perquè, per alguna circumstància no hi vam anar, o va anar el meu pare i jo no. Ara ell ja no hi és com per preguntar-li. Però sí recorde el partit del 76, vist des d’una cantonada llunyana en un estadi força ple d’un ja calorós maig. Potser jo anava amb la meua equipació blanc-i-blava de calçons negres, no ho recorde -més tard vaig fixar la meua filiació de proximitat en la franja verda del l’Elx-, però sí recorde que em vaig enamorar d’aquell equip vestit de vermell llampant, tot i perdre davant dels locals. Per tant, puc dir que abans d’heretar el blaugranisme parental, i la memòria dels Cruyff, Neeskens, Migueli, Rexach, l’alacantí Asensi i l’il·licità d’adopció Pina, el meu primer equip de veritat van ser els Reds de Kevin Keegan i John Toshack.
Per què? Qui ho sap… l’esport, i especialment el futbol, es troba ple d’intangibles que fan que un partit i una vinculació afectiva amb un club es troben en suspens permanent de la incredulitat, emparentat amb la literatura per la força centrífuga de l’arc narratiu de la pilota. El 14 d’abril d’aquell mateix any de 1976, el Liverpool i el Barça s’enfrontaven en la semifinal de la copa de la UEFA, amb el resultat de 0-1 pels Reds al partit d’anada, al Camp Nou, i 1-1 la tornada a Anfield, classificant-se l’equip anglés.
Ahir, els culès vam patir d’un absolut akelarre futbolístic al mateix estadi d’Anfield, però per a la resta del món, i també pels que mantenim aquest doble afecte, el que es va veure va ser la més gran mise-en-scène del millor espectacle futbolístic. Ple d’intangibles, per descomptat, d’aquells importants elements difícils de quantificar que componen el coneixement corporatiu de cada entitat, que el fan diferent i l’aporten avantatge davant del seus competidors, la gestió del qual es troba plena de subtileses determinants.
Abans d’eixir al camp, el gestor d’intangibles del Liverpool, un alemany de vegades irritant anomenat Jürgen Klopp, a qui acabaràs estimant, tot i el seu somriure pertorbador, abraçava cadascun dels seus jugadors, com també va fer quan abandonaven el camp en ser substituïts i amb els seus companys que s’hi incorporaven al joc. Un petit detall, un gran resultat.
Els números, les estadístiques, els preus dels jugadors, les projeccions, les lleis econòmiques, tot allò amb què el capitalisme encotilla l’esport queda en suspens quan la pilota comença a rodar en un estadi com Anfield. Res del que ha passat fins el segon abans que xiule l’àrbitre importa. Intangibles, col·lectiu i autogestió, us sona de res? Per la part del Barça, els intangibles fa temps que es van perdre en el camí, sota algú que no sap què vol ser de gran, un mal resultadista que tenalla tota la competició de la LFP, abocant totes les aficions del cant a la queixa permanent, sempre hi ha un enemic extern: els àrbitres, els pressupostos, el calendari,... fins al punt paradoxal d’inventar-se una cosa que es diu “grada d’animació”. Què fa tothom als estadis, doncs?
