Recordarem qui dissenya el món?

ALACANT. La majoria d’escoles d’arquitectura encara ensenyen als arquitectes a ser poderosos déus. Dissenyadors d’edificis i ciutats que ens cuiden, ens fan ser bones persones, àvids lectors i esportistes infatigables. L’acompliment de les normatives garantiria cases grans, bona faena, pulmons nets i connexió al món. Benestar redistribuït per a tota la societat.

Els usos quotidians se separarien per zones repartides pel territori, de manera que les cases, la compra i la indústria no es molestarien. La contaminació de les fàbriques quedaria lluny dels dormitoris i les aigües brutes es depurarien en infraestructures invisibles per als vianants.

En realitat, tots els processos estan interconnectats, flueixen com matèria viva. El 1989 es va patentar el vidre UCG, instal·lat ara a multinacionals arreu del món perquè el seu baix contingut en ferro fa que el cel es veja més blau del que és. Però com apunta una investigació dels arquitectes Marcos García Mouronte, Jesse McCormick, Eno Chen i Andrés Jaque, este vidre no és un simple material de construcció.

La seua producció requereix arena de sílice, extreta a mines d’Illinois i Wisconsin. La contaminació de la terra, l’aigua i l’aire d’estos indrets es veu agreujada per la quantitat d’energia que necessita la fabricació d’este vidre. Després de les mines, la seua transformació a la fàbrica necessita gas natural produït amb el fracking en estos estats nord-americans. 

El cel blau i net que es transparenta des de les oficines de Nova York o Sillicon Valley en realitat amaga la brutícia que genera este vidre, lluny de les grans ciutats. Este vidre genera pulmons desiguals, amb malalties com la silicosi i el carcinoma per a la gent que viu prop de les mines d’arena de sílice i de les plataformes de fracking.

Molts discursos encara sostenen que els humans dominem la natura. Però fa anys que pensadors com Bruno Latour analitzen com agents no humans, com els microbis, poden ser actors de ple dret al món. La vida no és un cos, sinó un flux intervingut pels humans, els microbis, els intercanvis comercials, les institucions, els animals no humans, l’especulació econòmica o els mitjans de comunicació.

La correlació entre l’estat d’alerta sanitària i la baixada de la contaminació —amb imatges com els canals de Venècia plens de peixets, les cabres a Chinchilla i els porcs senglars a Barcelona— és una trampa. Ja està clar que els microorganismes també poden dissenyar el món; però el que passarà d’aquí a dos mesos encara està per dibuixar.

L’italià Franco Bifo Berardi escrivia la setmana passada un text publicat per l’editorial Nero on advertia que “existeix una divergència en el temps que ve: podríem eixir d’esta situació imaginant una possibilitat que fins ahir pareixia impensable. Redistribució dels ingressos, reducció del temps del treball, inversions en investigació, en educació, en salut”.

Però el filòsof tampoc té garanties: “no podem saber com eixirem de la pandèmia, condicionada per les retallades a la sanitat pública, per l’hiperexplotació nerviosa. Podríem eixir definitivament sols, agressius, competitius”. El virus ha condicionat un salt mental que cap discurs polític haguera produït mai, però plantejar que el futur serà escollir entre el planeta o la vida és una falsa dicotomia.

El sentit comú sobre el treball, els impostos, la propietat, la casa o el temps es desfarà estos mesos. Per a redibuixar el futur, necessitarem arquitectes que facen fluir el seu disseny amb els humans, els microbis, els intercanvis comercials, els animals no humans, l’especulació econòmica o els mitjans de comunicació.