VALÈNCIA. L'univers de les xarxes socials no és la vida real, de la mateixa manera que una boda no és un sopar convencional o anar a veure un partit de futbol no vol dir anar a passar-ho bé. I entre totes les xarxes socials de masses, la que més convida a discutir —per dir-ho finament— és Twitter. Serà pel format, per la sensació d'impunitat, per eixa immediatesa que fa que molts escriguen sense pensar, o simplement perquè s'ha convertit en l'abocador dels sentiments més foscos, però Twitter és un cau de raboses. Dins d'eixe món no tot és odi, també hi ha gent magnífica que fa coses impressionants i que simplement està allí per desfogar-se, informar-se, compartir o fer de contrapunt als #haters. Sense entrar a fer una anàlisi de com era Twitter abans, quan interactuaves amb els famosos amb normalitat i la gent feia els #FF per a recomanar comptes als que seguir. Ara la cosa va per la via del block, del bot i del reglot. I bé, els valencians, que som de naturalesa discutidora, pràcticament cada dia ens inventem un drama, una polèmica o una discussió nova per a fer jaç el teclat. Per a mostra un botó:
Polèmica putxeril
Són habituals les polèmiques gastronòmiques. Encara que per a molts està superat des de fa anys allò de com ha de ser la paella, de tant en tant continua apareixent algú a revifar qualsevol dels molts conflictes que genera el nostre plat més internacional. A banda de la paella, qualsevol altre arròs o plat tradicional també té de segur una característica que el fa digne de meréixer hores de discussions. L'últim gran debat es va produir el dia de Nadal, en relació amb què "si no menges putxero, no eres valencià ni res", perquè una altra cosa que agrada a molts tuiters és repartir carnets. De tornada al tema, a moltes cases es cuina putxero de Nadal, amb piloteta a manta, i arròs o fideus cuinats amb el caldo. Però a Castelló de la Plana és més habitual fer paella de pilotes i bé, què has dit? Polèmica servida. Després hi ha altres que fan escudella o fins i tot els canelons, tan estimats a Catalunya, i no per això són menys valencians. El cas és que en la diversitat està el gust, i en estos casos es demostra una volta més el gran desconeixement que tenim els valencians dels nostres propis costums. O per ser més concrets, dels costums de comarques veïnes que per a molts semblen tretes d'un altre planeta.
Casca o tortell
El tortell, més conegut pel seu nom original roscón, és el rei del dia de Reis, mai millor dit. Com els Borbons que triomfaren sobre els Àustries, el pastís reial va triomfar sobre la casca, que a poc a poc torna a moltes cases, després de decennis en decadència… A vore si tornen els furs. Alguns tornaren enguany a revisar esta polèmica que any rere any arriba a l'univers tuitaire. Fins i tot, suposats defensors de la gastronomia valenciana usaren expressions com "puta mierda" referides a la casca. En un llenguatge, per desgràcia, massa habitual en Twitter, on és molt fàcil perdre les formes. Casca o tortell, tot pot conviure en harmonia, el que realment està en perill són les preparacions artesanals, per culpa d’eixes industrials que cada volta més intenten colar-nos com casolanes.
Coca o bescuit?
Quan sembla que no pot haver-hi una polèmica nova, que tots els temes estan ja tractats, arriba un nou debat. Thomas de Gendt, gran ciclista professional belga, com fan molts altres ciclistes es troba entrenant durant el període hivernal per la zona de la Marina Alta i la Marina Baixa. Se li va ocórrer preguntar pel nom d'un dolç que havia comprat a Gata de Gorgos i va adjuntar una foto. Ell no ho sabia, però això és com llançar un misto a un bidó de gasolina, i va rebre una quantitat de comentaris que van sorprendre el mateix ciclista que va confessar "no sabia que tenia tants fans espanyols". Thomas, perla, no són fans, són tuiters, i els tuiters tenen la raó absoluta. Resulta que a Gata s'anomena “bescuit”, a altres llocs “pa de pessic” i com és similar a la coca de llanda, i les receptes es barregen i es confonen, el debat està servit. A més a més, perquè la tradicional coca de llanda té també molts noms, que si “malfeta”, que si “coca Maria” o “coca boba”, a cada poble un nom, i segurament algun ingredient diferent. Al remat, Thomas està encantat amb la repercussió i molts han descobert que —oh sorpresa!— la mateixa recepta pot rebre noms diferents i no passa res.
Blackface
Les tradicions són com l’Scattergories, "a ma casa es juga així" —referent que seria titlat de boomer en Twitter—, i d'eixa convicció no mous quasi ningú. Passa amb festes populars, vestits tradicionals, que si el Pare Noel, que si el segon dia de Nadal, Sant Esteve, se celebra també ací o no... Dins d'eixes tradicions està la Cavalcada de Reis més antiga del món, la d'Alcoi (i d’altres), que utilitza l'anomenat blackface, pintar-se la cara de negre per a simular ser africà. Per a alguns col·lectius és racista, per als alcoians i qualsevol que conega un poc la història de les cavalcades és només una tradició més sense connotacions negatives. Independentment de la postura d'uns i d’altres, el debat està servit i apareix cada 5 de gener per a recordar-nos que vivim en aquell Dia de la Marmota del qual no podia eixir Bill Murray.
Reixos o reis?
Sense deixar els reis, o reixos, cada any tenim eixa discussioneta de si "a ma casa s'ha dit tota la vida reixos" enfrontada a "els reixos són els homes de les reixes". Perquè per tots és ben conegut que els valencians portem dins un filòleg. De fet, hi ha una sèrie de perfils molt actius, alguns patrocinats, dedicats únicament a reivindicar la separació de la llengua i demanant unes Normes del Puig que no saben ni ells com gastar. Com que no tenen una altra faena, es passen el dia corregint tots els que escriuen segons la normativa legal vigent. D'altra banda, estan els examinadors professionals, els adalils de la norma, eixos que a la primera que escrius una paraula que no coneixen et corregixen i et lleven les ganes de tuitejar en valencià. Ja pot ser el tuit una crida d'ajuda desesperada, que si té una falta ortogràfica, arribarà l’examinador de torn a corregir-te, no falla. El tema dels reis o reixos és especialment recorrent i acabarà com quasi tot el que passa per l'AVL, reconeixent la paraula reixos com va passar amb "trage" o "tio" i avant, a continuar la festa.
Per cert, sense deixar les polèmiques lingüístiques, ara gran part del twitter valencianí està enganxat a un joc anomenat Paraulògic. El cas és que el diccionari de referència que gasten al joc és el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, que no recull part del vocabulari propi valencià. Així que cada dia hi ha una paraula o una altra que protagonitza el debat, normalment civilitzat.
Raïm o mandarina
Des de fa uns anys a Castelló intenten reivindicar els gallons de mandarina de les clemenules com a alternativa al raïm per a les campanades. Campanyes patrocinades per intentar fomentar el consum de clemenules i que al remat són un poc caïnites, com els valencians, ja que van en contra dels interessos d'un altre producte valencià, el raïm del Vinalopó. Enguany més enllà de la polèmica sobre quina és l'elecció de cadascú, el tema ha crescut en magnitud en dir Antena 3 que el raïm nadalenc venia de fora i no hi havia raïm nacional. Després del canyaret que es va muntar en xarxes, rectificaren, i reconegueren les bondats d'un producte excepcional que acompanya el canvi d’any almenys des del 1909.
I bé, els valencians, que som experts en raonar i dissentir, despertarem demà amb una nova polèmica. Es pot romandre alié al debat, com un simple espectador, i no prendre partit per cap opció; o buscar tindre la raó es pot convertir en qüestió de vida o mort. El món real continua sent una altra cosa, segurament amb un poc més de bon rotllo que a les xarxes socials, i amb problemes més importants. Tot i això, molts no podrem evitar la temptació de contestar a algú que en el seu desconeixement fa afirmacions errònies. Perquè la banalitat, la trivialitat i el que els anglesos anomenen small talk és també fonamental en la creació d'una societat. I precisament això, sentir-se part d'un col·lectiu i rebre un poc d'adhesió dins de la soledat digital, fa que les xarxes socials tinguen tant d'èxit. L'ús que li donem cadascú ja és responsabilitat personal, però com passa amb el tabac, el fum pot molestar al teu voltant i és convenient saber on es pot i on no es pot fumar, o tuitejar.