Qui és qui entre les noves figures de l'humor gràfic valencià

VALÈNCIA. Entre el Benidorm Fest, votacions de reformes laborals, declaracions de polítics fent-se passar per ramaders, els Goya a tocar... L'actualitat és una font d'inspiració constant per a l'humor. En molts casos no cal ni fer acudits, es conten les coses com són i avant, ja són estrambòtiques sense necessitat d'exagerar-les. Per ací, els valencians, igual no tenim la fama de graciosos que tenen els andalusos, però la gràcia la tenim també per arroves. No som tant de l'acudit fàcil, però sí de la crítica, l'enginy, la gràcia i la poca vergonya. Es veu als carnestoltes de Pego o Vinaròs, als Nanos de Cocentaina, a les Fogueres, a les Falles, als correfocs... Ens prenem la vida i la festa en cabiles i casals amb bon humor. Un humor potser més crític, i per això els humoristes gràfics, ací, a banda de ser-ne molts, són especialment brillants. I bé, alguns ja no estan entre nosaltres com Vicente Carceller, figura reivindicada recentment gràcies al documental, o el pinzell de Milo, malnom d’Emilio Panach, que té un carrer dedicat en la ciutat de València. Altres representen la vella escola i són referents per als actuals ninotaires, com els grans Ortifus, Harca, Lalo Kubala o Hormigos. Però també hi ha de més joves que van fent humor gràfic amb molta força, i dels quals, en un futur, segur que es faran exposicions com les que hem pogut disfrutar del picassentí Juli Sanchis, Harca, de l'alacantí Enrique Hormigos o dels valencians Antoni Ortiz, Ortifus, i Enrique Jiménez, Lalo Kubala.

Si parlem de referents no podem oblidar-nos de Quique, que després de més de 30.000 vinyetes, alguns no saben que és vila-realenc. Potser menys conegut per al gran públic, però també amb més guerra que Gila a l'esquena, trobem el Gat Invisible, Salvador Llosà, des de Burjassot i amb unes aquarel·les magnífiques que ha repartit bon humor en un grapat de capçaleres. Emebe segur que vos sonarà, ja que Miquel Benítez ha ironitzat durant anys sobre l'actualitat política valenciana. Nerja, l'infermer il·lícita Manuel Sánchez, és el creador de l'àcid Sociólogo Sociópata. L'utielà Lamber, Lamberto Ortíz, a més de fer humor gràfic, és conegut per haver documentat en un llibre la vida i obra de Bluff, en este cas un humorista madrileny afusellat juntament amb Carceller a Paterna. El castellonenc Xipell, l'almasserí Pepe Moreno, GAB, Ben, Igepzio, el polifacètic i multidisciplinari Luis Sánchez Verdeguer, o l'alacantí Enrique Pérez són part d'eixe univers d'humoristes gràfics valencians que han participat en eixa bona salut del que podríem denominar escola d’humor gràfic valenciana. Com la música valenciana, cadascú pot tindre un estil propi i segurament no es podrien situar els autors en la mateixa escola. Ara bé, que siguen tants i tants bons sí que fa pensar que hi ha alguna cosa per ací que fa brollar tants bons humoristes gràfics.

Més enllà dels clàssics, ara els noms a seguir són altres, potser els coneixeu tots, potser no. Però de segur que eixa suposada "escola valenciana" de l'humor gràfic té molta corretja, gràcies a dibuixants com estos:

Juanjo Cuerda, de Quart de Poblet, amb la tira còmica Juanjo el Destripador, porta l'humor gràfic amb molta mala bava a l'excel·lència. Des de la revista El Jueves no deixa canya dreta, i repartix ironia per arroves. És considerat un dels millor humoristes gràfics d'Espanya i va firmar en 2020 el cartell de les nou jornades del còmic de València. En més d'un jardí s'ha clavat quan, per exemple, va dibuixar La Pandilla Voxsura, juntament amb Raúl Salazar, però està més acostumat al hate que a fer el trajecte Madrid-València.

David Gove és oriolà, encara que a la seua pàgina de la Viquipèdia diga que és de Múrcia, on va estudiar i residix. És conegut per la sèrie Ciencia Micción, i també cal destacar que recentment ha publicat 2030, una novel·la postapocalíptica que repassa la nostra evolució com a espècie. Tots els pèls rulls que té al cap no els té a la llengua, ja que és d'eixos que tallar, es tallen ben poc.

Entre els nascuts a partir dels anys 80 trobem ja més dones que es dediquen a l'humor gràfic, un sector antigament monopolitzat per homes, el de l'humor, i concretament el de l'humor gràfic, cada volta més paritari. Encara que tenim molt de camí al davant, comptem amb talents tan imparables com el d'Ana Oncina, natural d'Elda, que va ser triada entre els creadors menors de 30 anys més influents d'Europa per Forbes en 2017. El gran èxit Croqueta y Empanadilla està ple d'humor tendre i són una sèrie de best-sellers "per a devorar-los". I si anem un poc perduts en això de com parlen els joves, ella és nascuda en 1989 i t'ajuda amb els anglicismes amb el llibre Los Fxcking 30, molt generacional.

Curiosament, molts dels històrics són castellonencs, on el referent actual és Rubén Fernández. Rubén, a banda de ser de Castelló de la Plana, és fanziner, mestre de l'humor absurd i creador del personatge Frederik Freak. Rubén, a més, fa de psicòleg en el Consultorio Random on dona consells, de vegades encertats... D'altres un poc més absurds, però sempre amb un humor tan potent com dos pilotes de frare per a berenar!

A Russafa naix, creix i es reprodueix, com les panderoles de l'anunci, Raúl Salazar, a qui coneixeu molt bé si seguiu els meus articles i llibres, ja que moltes voltes els ha il·lustrat ell. Deixant de banda l'amistat i els llibres en comú, si parlem de Salazar parlem d'uns dels referents de l'humor gràfic nacional, especialment gràcies al treball que fa en les pàgines d'El Jueves. Allí té afició per fer amics, especialment entre: els caçadors, els fans dels K-POP, els streamers d'èxit... La llista que té de haters és tan llarga com el seu talent.

Si parlem d'èxit, des de Gandia arriba Soy Cardo, pseudònim d'Ana Macías. Esta gandienca ha aconseguit amb un estil únic i reconeixible conquerir els likes de la joventut. Amant dels pijames, dels drames i més natural que una lleganya, Soy Cardo triomfa per la seua sinceritat en llibres com Mierda, otra vez tú o Las segundas partes dan asco. A més, té eixe puntet escatològic tan valencià que es repetix des de la Traca fins als nostres dies.

Entre els humoristes gràfics més destacats d'Espanya, també trobem Joaquín Aldeguer, alacantí i mestre mundial de la caricatura, el que al meu poble li diríem "el retratiste". Amb una gràcia única per a explorar la geometria dels rostres, ha assolit premis internacionals per les caricatures que dibuixa, algunes afavoridores, però, en general, quasi totes amb un poquet de mala llet. I bé, ho deixem ací, que la llista de segur que podria ser més llarga i açò fa pinta de convertir-se en una tesi. La qual cosa no funciona, perquè parlar seriosament de l'humor és llevar-li la gràcia.