Qui jutja els jutges?

«Les persones es coneixen en les ocasions», sosté un fraseologisme nostrat. I em sembla que va carregat de raó. Perquè trobe que és cert: la veritable condició de les persones es coneix quan se’n presenta l’ocasió propícia. Mentre hi ha el benefici del confort, el benestar, i l’abundància —la lenta somnolència d’una rutina quotidiana— tots semblem normals, pacífics, amables, raonables: perquè ens comportem normalment, pacíficament, amablement, raonablement; i som, per tant —sensatament i comprovadament— normals, pacífics, amables, raonables, etc. Ara bé: davant d’una situació límit, d’estrés extrem o d’excepcionalitat esgarradora —pensem, per exemple, en un context de catàstrofe o de mort imminent— el més sobri, calmat i ponderat dels nostres veïns (o qui sap si nosaltres mateixos!) pot reaccionar de la manera més impredictible, bèstia, salvatge, lamentable, indigna i pudent que puguem imaginar.

La gent —efectivament— es coneix en les ocasions. M’ho recordava l’altre dia el company Josep Maria Baldaquí en una conversa de café a la Facultat d’Educació, a propòsit de determinants comportaments de les persones en moments de crisi. I em sembla encertadíssima, la dita. En una guerra, posem per cas, és on més clarament es manifesten i es desfermen, amb totes les llums i totes les ombres, els majors relleus de la condició humana: l’instint de l’heroi i del covard, del prudent i del temerari, del generós i de l’egoista, del bondadós i de l’assassí, del munificent i del lladre, del virtuós i del criminal, del màrtir i de l’homicida malvat hi queden al descobert. Per això hi ha tanta literatura —i tantíssima filmografia— ambientada en contextos bèl·lics.

Tot això, que és cosa sabuda en el nivell individual —«les persones es coneixen en les ocasions»—, em fa l’efecte que també es vàlid en el nivell col·lectiu o social. Vull dir: que em sembla que també els sistemes, les organitzacions, les societats i les formes d’ordenació comunitària es coneixen en les ocasions. Una democràcia, posem per cas. O una estructura institucional. O un sistema judicial... Són coses que es coneixen, també, en les ocasions. Quan se sotmeten a una prova d’estrés important, per raó de circumstàncies excepcional o situacions de forta tensió, és quan queden vertaderament en evidència. I se’n pot apreciar, a ull nu, la coherència o la incongruència, la qualitat o la frevolesa, la soliditat o la inconsistència.

Si defugim tabús i eufemismes convindrem que, en l’actualitat que estem vivint, a la democràcia espanyola, després d’una quarantena d’anys d’estabilitat benestant i confortable (amb la conseqüent somnolència de les rutines polítiques), li està arribant una ocasió important amb motiu del conflicte polític català, i —especialment— del descrèdit creixent del sistema judicial espanyol. Fa a penes deu anys era habitual escoltar, en això tan imprecís que sovint denominem l’opinió pública, una frase prefabricada: «Jo confie plenament en la justícia». A poc a poc, la frase ha entrat en desús fora de contextos humorístics, i ha anat donant pas a expressions del tipus: «Jo respecte, però no compartisc...»; «Discrepe, però acate per imperatiu legal...»; «Em veig obligat a acatar, però em sembla absolutament injusta i desproporcionada...» Fins al punt del difícil retorn: «De cap de les maneres no podem compartir ni acatar...» 

Aquesta mateixa setmana hem pogut constatar, en el sonat cas de l’impost sobre les hipoteques, que, com qui diu —ai!—, ni el mateix Tribunal Suprem no ha volgut acatar la sentència del mateix Tribunal Suprem! El bullit, em sembla, és sensacional. I l’estupefacció del personal, d’aquelles que deixen cara de moniato: segurament no tant pel sentit final de la sentència, en la seua última i (sembla que) definitiva versió, sinó per la seqüència dels fets que tot el món ha pogut seguir i testimoniar. Perquè em sembla de difícil discussió que una presumpta subordinació de les resolucions judicials a interessos ideològics, empresarials i econòmics ha deixat en greu evidència —per fer-hi servir la més suau de les qualificacions— no un òrgan jurídic qualsevol: la més alta instància jurídica de l’Estat. Poca broma, això. Perquè el ridícul es produeix just en un moment en què el prestigi de la justícia espanyola potser està tocant mínims històrics per (posem-hi només tres exemples sagnants) les successives i severes condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans, les envestides contencioses descaradament coercitives de la llibertat d’expressió que s’han succeït en els últims anys, o les significativíssimes negatives a l’extradició dels polítics catalans desplaçats a Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Escòcia.

El risc és evidentíssim: a força de polititzar la justícia i de judicialitzar la política la separació de poders és una quimera i la qualitat de la democràcia se’n va a pastar fang —més prompte que no ho pensem. A ningú no se li escapa que l’efervescència creixent dels totalitarismes radicals i dels fanatismes més preocupants i diversos a què estem assistint (fa feredat constatar la pallola d’entusiasmes banderístics, la virulència verbal de segons quins líders polítics o l’agressivitat subjacent a alguns paradigmes ideològics emergents) té una relació directa amb aquest gravíssim empobriment de la qualitat democràtica. I caldrà ara moltíssima sensatesa per a parar tan absurda espiral. Perquè, sense entrar a valorar-les, el fet cert és que les opinions que aquesta setmana han circulat  —i han estat efusivament aplaudides— per grups de WhatsApp, plataformes digitals i xarxes socials apunten totes en una mateixa i única direcció: la del descrèdit de la justícia espanyola. 

Cite només unes poques perles del llarguíssim collar d’opinions llegides: «Llarena, Lamela, Lesmes, Diez-Picazo: quina gent! Les recents actuacions de la justícia espanyola posen de relleu una cosa que ja sabíem: que no hi va haver cap transició en el poder judicial; són els hereus directes de la justícia franquista». «O ens espavilem o hi haurà sobredosi mortal de “Déu, Pàtria i Rei”: tot això de “llibertat, igualtat i fraternitat” haurà d’esperar un parell de segles més...»; «Quina vergonya: la justícia espanyola mereix el seu Nuremberg»; «Ja ho deia Montesquieu: “no hi ha tirania més cruel que la que es parapeta rere l’escut de la llei i en el nom de la justícia”»; «La justícia espanyola no se la creu ningú»; «Un d’aquests quatre actes no és rebel·lió ni terrorisme per a la justícia espanyola: a) Obrir un peatge, b) Posar urnes, c) Cantar rap i d) Ser franquista i planejar matar un president»; «El més alt nivell de la justícia és ja un poder polític autònom i absolut. Un poder sense cap control democràtic. S’han invertit els termes: els delinqüents empresonen els innocents.»; «La doble vareta de mesurar de la justícia espanyola és flagrant: Casandra, Tamara, titellaires, rapers Alsasua... i el Franco-tirador. Que Déu ens agafe confessats!»; «Açò és com en la ruleta del Casino: la banca guanya i se’n riu!»; «La justícia espanyola no té res de cega ni d'imparcial. És de classe, nacionalista i patriarcal»... I així —com diria Buzz Lightyear— «fins a l’infinit i més enllà»...

La veritat és que un servidor, que no és precisament especialista en ciències jurídiques —ni se sent qualificat per a emetre una opinió tècnicament qualificada— encara té l’ull quadrat després d’observar que els magistrats del Tribunal Suprem finalment van decidir el passat dimarts, per 15 vots a 13, tornar a canviar el criteri que el mateix Tribunal havia fixat el 16 d’octubre. Després de tant de rodar la cosa, seran els clients i no les entitats bancàries els qui hauran d’assumir l’impost en qüestió, objecte de conflicte. No és que el tema m’afecte d’una manera especial en l’economia personal i familiar (de fet, no m’afecta gens ni mica): em desconcerta, senzillament, que una decisió com aquesta es prenga, en la més alta instància jurídica de l’estat, d’acord amb un criteri quantitatiu, segons els vots: 15 contra 13. I a córrer! Campions: els defensors de la banca. Perdedors: els defensors dels clients. Perquè han quedat 15 a 13, i hi havia tres votants (3 magistrats dels 31 totals de la Sala Tercera del Suprem) que no han vingut...

Amb la més dolça i tendra de les ingenuïtats, un creia que els magistrats d’un Tribunal com el Suprem adoptaven decisions fonamentades únicament i estrictament en l’objectivitat: en l’anàlisi imparcial, científica i tècnica, d’una situació jurídica. Sense subjectivitats, tendències o interpretacions personals empeltades amb un mínim tall ideològic. Però no: les resolucions no s’hi adopten únicament amb criteris jurídics objectius —que haurien de ser, evidentment, unànimes i incontrovertibles— sinó per mitjà votacions entre perspectives i posicions ideològicament i subjectivament constrastats. No ho sé... Que em perdonen la innocència: però si en matèria estrictament jurídica es tracta de votar preferències... Au! Què fem? Votem-hi tots?

No ho sé... I tampoc no ho devia saber ben bé el president del Tribunal Suprem (i del Consell General de Poder Judicial), el senyor Carlos Lesmes, que va haver de comparéixer en els mitjans de comunicació per a demanar disculpes als ciutadans per tanta confusió originada, i per la «deficient gestió» de la sentència. La bona qüestió és que açò dels magistrats votant i decidint amb criteris quantitatius —com qui elegeix opció a rojos o a blaus, o qui vota aquest o aquell participant d’Operación Triunfo— em recorda inevitablement l’afer de la famosa Sentència de l’Estatut de Catalunya que el Tribunal Constitucional va fer pública el 28 de  juny de 2010 —i que, segons no pocs analistes, es troba en l’origen de l’ocasió política que ara vivim. Aquella vegada, el criteri quantitatiu dels vots dels magistrats (8 contra 2 vots, o 6 contra 4, segons la votació que hi vulguem considerar, i després d’un tripijoc increïble de recusacions a jutges progressistes i conservadors) va imposar, sense consens jurídic, amb el vot particular de cinc magistrats (i, per tant, sense el menor indici d’objectivitat tècnica incontestable), una immediata invalidació d’un text —cal recordar-ho—aprovat prèviament en el Parlament de Catalunya, en el Congrés dels Diputats, i en referèndum popular (el 18 de juny de 2006) per un 74% dels votants.

Convé tenir-ho present: les democràcies, com les persones, també es coneixen en les ocasions. I en l’ocasió que ara estem vivint la pregunta potser clau és: «Qui jutja els jutges?» Ja ho sé que és posar-nos en camisa d’onze vares. Però l’única resposta d’un veritable demòcrata, al meu parer, ha de ser —per descomptat—: el poble, les urnes, els representants polítics legítimament elegits, les institucions constituïdes d’acord amb la lliure voluntat dels ciutadans, etc. Qualsevol altra temptativa de resposta —cal recordar-ho emfàticament en l’actual l’ocasió!— s’incardinaria en un àmbit molt més pròxim a la noció d’oligocràcia que no a la d’una autèntica democràcia. «Qui jutja els jutges?» Per començar: l’opinió lliure, sensata i responsable de la gent.