Qüestió d'ous

La futilitat del temps fa feredat. Com són les coses! Sembla que la setmana passada estàvem assaborint encara les vacances del mes d’agost... I ara resulta que ja som en Falles!

Bromes i vicissituds pandèmiques a banda, setembre és, per als qui d’una manera o una altra estem vinculats al món de l’educació, una mena de fita, de punt inicial, de nou origen: un Cap d’Any litúrgic en què tot torna a començar per obra i gràcia del calendari escolar. I és així que, fins que comencen efectivament les classes, tendim a dedicar aquests primers dies de setembre —en escoles, instituts i facultats— a la revisió de programacions docents, la convocatòria de reunions de coordinació, l’elaboració de materials, la posada a punt de recursos i instal·lacions, la resolució de problemes organitzatius i, molt especialment, la formulació de bons i renovats propòsits professionals i vitals.

Tornar al tall, un curs més. Aquesta és la qüestió. I ja se sap: l’encetament d’un nou cicle vital, es vulga o no, invita ineludiblement a l’existencialisme: a prendre consciència del veloç i implacable avanç del temps —que tot ho fagocita. Ho comentava despús-ahir de vesprada, amb el company i amic Vicent Brotons, al final de la reunió de coordinació d’una assignatura que compartim: «La vida  passa volant.» «Sí: és un bufit. “Fiu!” I, quan te’n vols adonar, ja ha passat.» «Qui m’ho havia de dir, a mi, que em pensava que sempre seria jove i ja comence a comptar els anys que em queden per a jubilar-me!» «Xe! Com?» «Per a aprofitar-los bé, vull dir.» «Ah!» «El mal és que encara em pense que soc un xicon de vint anys.» «Clar! I jo també. Però ja ho veus...» «Malament si no fora així!» «Ai!» «El temps s’esmuny entre els dits de les mans.» «Sí: és una barbaritat...» «Tempus fugit. Carpe diem. Cagon diela!» «Però al final, la vida val la pena pel grapat de moments bons que passem.» «I tant!» «Veus? Això crec que venia a dir Woody Allen, en el final d’Anie Hall. L’has vista, no?» «Uf! Sí, clar. Però fa milanta anys. Ara no sabria dir-te com era el final...» «Doncs crec que venia a dir això: que, enmig de tots els absurds, la vida val molt la pena: ni que siga pels moments d’alegria, de felicitat, de plenitud que ens ofereix. Crec que és això. Però ben dit, vaja! A la manera de Woody Allen...» «Xe! Mira: en arribar a casa me’l pose i me’l mire, el final d’Annie Hall.»

Dit i fet: arribe a casa i busque de seguida la seqüència final d’Annie Hall. «Maria Santíssima! No ho hauria dit mai: la pel·lícula és de l’any 1977; té més de quaranta anys!» Em sorprén, no sé per què, l’aspecte tan jove —exultant!— dels actors. Situe el programa de reproducció en la part final del metratge i... «Ah, sí!» Faig memòria de l’escena en què un actor i una actriu secundaris assagen, amb la supervisió del personatge que Allen interpreta, l’obra de teatre en què es recrea la relació entre els mateixos protagonistes de la pel·lícula: Alvy Singer (Woody Allen) i Annie Hall (Diane Keaton). Això sí: amb un final canviat en què l’ideal de la felicitat s’imposa, en la ficció, a la frustrant experiència sentimental que Alvy i Annie protagonitzen en la realitat del cos argumental de la pel·lícula.

«Un tracta que les coses isquen perfectes en l’art, perquè és molt difícil en la vida», es justifica Woody Allen —mirant directament a càmera—, per boca del personatge Alvy Singer. I tot seguit ens reconta que ha tornat a coincidir amb Annie. I que, junts, han estat recordant els millors moments compartits durant el temps de la convivència finalment truncada. És —ja s’entén— el pretext per a mostrar-nos una recopilació antològica i conclusiva dels millors instants (els més bells, els més sensibles, els més divertits) de la relació entre els dos personatges fílmics. Tot això, òbviament, sobre el coixí exquisit d’una música suau, tendra, melosa, sensible: jazzística, per descomptat.

Al final de la successió d’escenes que representen els records de la frustrada parella, la veu de Woody Allen (o d’Alvy Singer: com preferisquen), conclou: «Va ser genial, tornar a veure Annie. Em vaig adonar com de meravellosa  era: com de divertit va ser conéixer-la. I vaig pensar en aquell vell acudit: “Un home va al psiquiatria i diu: ‘Doctor, el meu germà és boig. Es pensa que és una gallina!’ El doctor diu: ‘Interne’l.’ I l’home respon: ‘Ho faria... Però necessite els ous.’” Bé. Supose que això és el que pense sobre les relacions. Són completament irracionals, demencials, absurdes. Però em fa l’efecte que hi insistim perquè la majoria en necessitem els ous...»

Talment com les relacions sentimentals d’Alvy Singer (o Woody Allen: com preferisquen), la vida. Al final, tot és una qüestió de moments feliços —inesperats, inversemblants, irracionals i inextricables— que mereixen ser viscuts, sentits, patits i recordats enmig de l’absurditat última que tot ho engul. O, per dir-ho a la manera del vell acudit que Allen (o Singer) —Singer (o Allen)— conta en el final d’Annie Hall: «una qüestió d’ous».

Bons ous tinguen —bon ous tinguem— per al curs que ara encetem.