Qüestió de pes 

Putxero amb pilotes (o tarongetes, o farcidures), carxofes torrades, carn a la brasa, calamars farcits, peix, marisc, pericana, pernil, formatges, embotits, cansalada, canelons, raïm, nous, figues seques, panses, dàtils, carabassats, codonyat, carquinyols, torró, tortell de Reis, pastissos al vent, pastissets de moniato; cervesa, cassalla, vermut, vi, cava, mistela... Ningú no ho podria discutir: aquestes festes de Nadal i de Cap d’Any són —si més no al nostre rodal de món— gastronòmicament potents. 

«Tanta felicitat, tanta pau i tants romanços! Menjar i beure: vinga menjar i beure! Això són les festes de Nadal!», sentenciava l’altre dia un amic meu, mentre es pastava la panxa inflada després d’un dinarot pantagruèlic. I tenia sens dubte raó. Perquè aquests dies són, en efecte, dies d’excessos culinaris, d’abundància alimentària, d’exageració nutritiva —en família o amb amigues i amics— al voltant d’una taula.

Sí. Més que no el Betlem, l’arbre de Nadal o les garlandes lluminoses, la taula —la taula generosament parada i proveïda— és, a l’hora de la veritat, la veritable icona d’aquests dies nadalencs d’inici d’hivern, d’eixida d’any vell i entrada d’any nou. Suposem que el fet deu tenir, al marge de tradicions culturals, també una explicació pel cantó del calendari biològic: davant del fred propi d’aquests dies immediatament posteriors al solstici d’hivern, la dieta tendeix a enriquir-se amb una especial contundència energètica per la natural tendència instintiva d’acumular recursos orgànics combustibles amb què combatre la inclemència climàtica.

La bona qüestió és que, amb un major o menor sentiment de culpabilitat —segons el cas—, cada any, per aquestes dates, qui més qui menys s’engreixa una mica. I, entre els propòsits de l’any nou hi ha sempre, davant d’aquest suposat pecat, això que en termes teològics se’n podria dir «el propòsit d’esmena»: la voluntat de posar fre a tanta manduca i evitar la desmesura en la ingesta abusiva de vitualles. I mentre, en paral·lel, ens fem mentalment la promesa d’augmentar l’activitat física per aconseguir regular i restituir a un equilibri òptim en relació amb el volum —i el pes— corporal. 

Supose que els empresaris que regenten gimnasos s’ho deuen conéixer, això, ara al gener, amb un espectacular increment de noves inscripcions i el conseqüent augment d’ingressos econòmics. Tanmateix, ens convindria reconéixer-ho, als qui voldríem perdre una miqueta de greix amb la il·lusió d’exhibir un cos com el de Gerard Piqué —o el de Cristiano Ronaldo— en els seus millors anys: aquest «propòsit d’esmena» quant a hàbits alimentaris que totes i tots (en major o menor mesura) abraçarem ara al gener tan bon punt passarà el dia de Reis acabarà tenint la consistència del vapor, del fum, de la boira. Serà, en el millor dels casos, flor d’un dia. O d’una setmana, a tot estirar...

Tot això és com és, forma part de les converses habituals per a aquesta època de l’any i potser entra en l’ordre lògic de les coses. D’acord. Però més enllà d’aquest fenomen puntual dels excessos gastronòmics del Nadal i les temptatives de dieta al gener hi ha un fenomen de major importància que des de fa un temps em provoca, recel, alarma, inquietud, pertorbació. Curiositat, si més no. Em referisc al problema de l’obesitat i el sobrepés creixents que, com més va més, s’està produint amb caràcter general en la nostra societat. Fa temps que tinc la percepció subjectiva que, particularment entre adolescents i joves, cada vegada hi ha més persones a qui se’ls en va de les mans el control del propi cos: del propi volum, del propi pes. A les aules de la Facultat, en els actes públics, a les places i als carrers cada vegada em sembla que hi ha més i més personetes —hi insistisc: especialment infants, adolescents i joves— amb problemes evidents de salut pel cantó de l’obesitat. 

Una percepció subjectiva com la meua no té —no pot tenir—, per descomptat, cap valor científic. Per això aquesta setmana, abans de redactar aquestes ratlles, he estat temptat de comentar l’alarmant percepció personal que últimament se m’ha anat conformant sobre l’excés de greix que s’acumula no pocs cossos del veïnat, i de demanar assessorament i una opinió formada i informada sobre la qüestió, a una de les persones de la Universitat d’Alacant que més estime i admire; i que, de més a més, és precisament especialista en matèria d’alimentació, dietètica, història de la ciència i salut pública: el director de la Càtedra Carmencita d’Estudis del Sabor Gastronòmic Josep Bernabeu. No ho he fet, entre altres coses, perquè no són dies d’anar molestant les amistats amb dèries i quimeres peregrines com aquesta. Però intuïsc que el referit problema de salut —el problema del creixement immoderat de l’índex de massa corporal en un percentatge cada vegada major de la població— deu ser un tema nuclear de preocupació en matèria de salut pública.

Fet i fet, desestimada la idea de telefonar a l’amic Josep Bernabeu, una simple consulta per internet sobre aquesta «qüestió de pes» que condiciona els hàbits i els costums dels nostres dies no ha fet sinó confirmar-me immediatament, amb dades estadístiques incontrovertibles, que aquesta percepció intuïtiva meua era ben certa: entre els infants, els adolescent i els joves d’ara hi ha més individus amb obesitat que mai. I el que és pitjor: tot apunta que, si no s’hi prenen mesures eficaces per a la reversió de l’actual tendència, la malaltia del sobrepés acabarà afectant, dins d’una dotzena d’anys, pràcticament la meitat del total de la població mundial: just el doble que ara. 

Aquest, precisament, és el crit d’alerta que llança la Federació Mundial de l’Obesitat (World Obesity Federation, WOF) en el seu Atles Mundial de l’Obesitat (World Obesity Atlas 2023, consultable en https://www.worldobesityday.org/assets/downloads/World_Obesity_Atlas_2023_Report.pdf). Els en recomane enconadament la consulta, perquè les dades que ofereix són del tot eloqüents: l’estudi no solament constata que, efectivament, cada vegada hi ha al món més i més persones amb problemes de salut per sobrepés i obesitat, sinó que aporta xifres objectives demolidores sobre el fet que les taxes d’obesitat estan augmentant més i més ràpidament entre els xiquets i les xiquetes adolescents. I, de més a més, ratifica la idea que existeix una obesitat de la pobresa que fa que els països on es preveu que el problema augmente d’una manera més alarmant són precisament els de renda més baixa: principalment a l’Àfrica i a Àsia, on es troben els deu països que tenen un pitjor pronòstic. 

La magnitud de les xifres resulta espaordidora: si l’actual tendència es manté, es calcula que l’any 2035 hi haurà quatre bilions de persones —bilions, amb bi— amb sobrepés o obesitat, amb un IMC (índex de massa corporal, és a dir, el resultat de dividir el pes d’una persona en quilograms entre el quadrat la seua altura en metres) igual o superior a 25 kg/m². Això és molt més dels 2,6 bilions que ja hi havia l’any 2020. I poca broma, amb aquesta «qüestió de pes», perquè al marge del cost traumàtic de les vides —i de la qualitat de les vides— (que òbviament és el principal), en termes estrictament econòmics l’engreixament creixent de la població s’estima que repercutirà amb un impacte econòmic de més quatre bilions d’euros, que és pràcticament el 3% del PIB mundial previst per al 2035: un impacte si fa no fa equivalent al que va comportar la passada pandèmia de la COVID-19.

Davant d’aquesta perspectiva —en què l’obesitat ha deixat de ser un problema individual i incidental, i clarament ha passat a ser una qüestió social i sistèmica—, la pregunta que òbviament ens hauríem de formular és: per què s’ha produït, s’està produint i sembla que es continuarà produint, cada vegada més, aquest canvi en la fesomia dels cossos de la ciutadania? La resposta, per descomptat, no és fàcil. Involucra segurament molts factors diversos, entre els quals cal considerar, sens dubte, el sedentarisme de la vida actual, la malnutrició, el consum d’aliments processats, els trastorns conductuals originats per l’ansietat, la hipertròfia en l’exercici del plaer de la gola, la predisposició genètica, el dèficit d’exercici i d’activitat física, la modificació d’hàbits laborals, la pobra educació generalitzada en matèria de dietètica, etc. No serà ara i ací, per descomptat, on podrem aclarir i resoldre un assumpte tan gros, tan greu, tan complex. Però diria que, vivint com vivim a la vora de la mar Mediterrània, i disposant com disposem d’un patrimoni immaterial de la humanitat com la dieta mediterrània (efectivament, intangible cultural heritage segons resolució de la UNESCO del 16 de novembre de 2010), potser hauríem de preguntar-nos si la renúncia a la cuina tradicional autòctona no és un pecat mortal. I si no és precisament en aquest pecat de dimissió de la pròpia cultura on portem (també) la penitència del sobrepés, l’obesitat i la consegüent pèrdua de salut i de qualitat de vida.

L’altre dia, sense anar més lluny, vaig ser testimoni d’una situació que em va semblar inversemblant. D’aquelles que dius: «Si no ho veig, no m’ho crec.» En una festa comunitària amb més de quatre-centes persones —ara no fa al cas quina festa era—, es va servir un dinar per a tots els participants en què el plat principal era arròs amb fesols i naps. En previsió que a algú potser no li agradara aquest plat, l’organització va preparar també unes grans planxes on poder preparar, substitutivament, hamburgueses i entrepans de llonganisses, botifarres i llom. El càlcul era que potser vint o trenta comensals, a tot estirar, demanarien (incomprensiblement) hamburgueses o entrepans per comptes de l’anunciat arròs amb fesols. I la sorpresa va ser que quasi la meitat dels assistents —més de cent-cinquanta persones!— van renunciar a l’arròs amb fesols i van demanar expressament hamburgueses i entrepans, a pesar que (hi puc donar fe!) l’arròs amb fesols que s’hi va cuinar era excel·lent, exquisit; una veritable obra d’art...

«No és de creure, açò!», ens lamentàvem alguns dels presents, enamorats confessos com som d’un plat tan extraordinari com l’arròs amb fesols. «Preferir una hamburguesa a un plat d’arròs amb fesols!» «Què trobes? Em punxen i no em trauen sang...» «S’acabarà el món! Ens extingirem com a espècie!», bromejaven els més ultraistes. 

No ho sé si ens extingirem com a espècie. Supose que sí: més prompte o més tard, dins d’un parell de segles o dins de deu mil milions d’anys. Ningú no ho pot saber, això. Però, mentre arriba o no arriba la fi del món, potser convindria tenir present una evidència: que som allò que mengem. Sí, en efecte: som —exactament— allò que mengem. Ho som bioquímicament. I també culturalment. Per això em fa l’efecte que, per aquest cantó de la deserció gastronòmica, la trista conseqüència de la renúncia identitària i cultural de les valencianes i els valencians —és una manera de dir— comença a prendre forma d’insuficiències cardíaques, diabetis, colesterols, arrítmies, marejos, varius, embolismes pulmonars, ovaris poliquístics, trastorns menstruals, refluxos gastroesofàgics, fetges grassos, colelitiasis, càncers, disfuncions erèctils, incontinències urinàries, insuficiències renals, estries, cel·lulitis, pèrdues de mobilitat, artrosis, mals d’esquena, embòlies, maldecaps, demències, hipertensions, dispnees, apnees obstructives del son, hipoventilacions, asmes, depressions, estigmatitzacions social, sentiments de culpabilitat, crisis d’autoestima i mil bonys més que, en matèria de salut, poden tenir causa directa en aquesta malaltia generalitzada de l’obesitat.

En fi... Demane disculpes. Perdó. No voldria —de cap de les maneres— amargar-los les delícies gastronòmiques pròpies d’aquests dies de Nadal i de la Nit de Cap d’Any. Hi ha instants que mereixen ser viscuts plenament, pletòricament, sense restriccions: lliures de qualsevol mala consciència. Celebren, si volen, totes les delícies culinàries que calga: putxero amb pilotes (o tarongetes, o farcidures), carxofes torrades, carn a la brasa, calamars farcits, peix, marisc, pericana, pernil, formatges, embotits, cansalada, canelons, raïm, nous, figues seques, panses, dàtils, carabassats, codonyat, carquinyols, torró, tortell de Reis, pastissos al vent, pastissets de moniato; cervesa, cassalla, vermut, vi, cava, mistela... Però no s’equivoquen: si en acabant tenen problemes de sobrepés o d’obesitat, tinguen clar que no són sinó víctimes adotzenades —unes víctimes més— d’una terrible pandèmia; de la pròxima, imminent i segura pandèmia que ja mateix comencem a patir. No hi trobaran solució en el mer propòsit de fer un règim: perquè la veritable solució a aquesta malaltia de l’excés de greix corporal —tant en el pla individual com en el social— consisteix, en realitat, a canviar d’hàbits alimentaris. Reconciliar-nos amb la pròpia tradició cultural i gastronòmica, aquest diria és el repte. I mereix, potser, una formulació sentenciosa, aforística, parafràstica. Posem per cas: «El País Valencià serà d’arròs amb fesols o no serà.»

Bon profit. I bon Cap d’Any.