Guillem Albà i Clara Peya. Foto: KIKU PIÑOLALACANT. Guillem Albà i Clara Peya volen obrir-nos el cor. Així de clar. Ho fan amb Pluja, l'espectacle que obri l'any al Teatre Arniches d'Alacant este divendres. L'intèrpret "només" demana una cosa a l'espectador, "que no tinga por ni prejudicis". I això perquè qualifica la seua proposta com "un espectacle per deixar-se portar i que passe l’emoció per davant de la raó". Quan ho aconseguix, "és quan és més fàcil viatjar, quan no intentes entendre-ho tot i l’emoció et porta".
Un piano de cua que toca Peya, els titelles de Albà i pocs elements més els calen per aconseguir que el públic els diga coses com que els han obert el cor. "Veiem que la gent surt emocionada, tocada, i això és bonic perquè és com intentar fer un massatge", explica Albà. Ells mateixos també es senten així en acabar, "surt més tranquil, que és el que anàvem a buscar: l’emoció i tocar una miqueta la pell".
I tot eixe contacte naix de la proximitat. De "voler actuar prop de la gent, i això no ho podíem aconseguir amb un teatre gran a l’italiana perquè la gent està lluny", raona Albà. La solució la van trobar creant el seu propi espai amb una grada en semicercle on caben 70 persones i els espectadors acaben tenint-los a un metre de l’acció. Així creen este clima "que la gent quan entra ja se sent com a casa". A partir d’ací la música de Peya, "no portem micros, no hi ha res de tècnica, això fa que hi siga molt directe, no hi ha truc, no hi ha trampes".
Una volta tenen al públic tan a prop, poden fer xicotets gestos, com moure un dit i sentir que té molta intensitat i la gent ho pot apreciar. També els obliga a canviar la forma d’actuar, "havíem de trobar la sinceritat, perquè si no a l’estar tan a prop veuen si estàs mentint i no arriba si fas grans coses".
"Estàs tan a prop de la gent que et surt que has d’estar molt sincer", seguix Albà. Es referix a "que es veu cada detall tan petit que si et tremolen els dits ho veuen, però això és bonic que passe perquè estem parlant de sentir-se vulnerable, sentir-se petit". Eixa era la intenció amb la qual van començar a treballar els dos, "sentir-se vulnerable davant de la gent també és bonic".
Despullar-se emocionalment davant del públic era la intenció que volien transmetre amb este treball. Albà recorda que quan ho parlava amb la seua companyera "vam trobar que ens passava a molts moments del dia: a l’hora d’actuar, a l’acabar la funció, al relacionar-nos amb la gent, el sentir-se petit...". De manera que la seua intenció era reflexar-ho amb els seus vaivens, "de no acceptar-ho, de patir-ho i que acaba veient que si ho acceptes -perquè passarem per ells sí o sí- en comptes de patir-ho, ho pots disfrutar".
El seu és un espectacle on el pes recau en la música, els titelles i el gest, "perquè hi ha text però molt poc i hi ha que trobar una transposició poètica". Amb la qual cosa, "fa que t’entre per una via que no és només pel cap, no és només cerebral". Sentir, torna a ser un concepte clau, "ens obre altres porus de la pell perquè ho agafes des d’un altre lloc".
Tot i que empra conceptes com "transcripció poètica" o parla "d'obrir el cor", Albà té molt clar que "hi havia la voluntat d’arribar al màxim de gent", un tret que assegura també busca a tots els seus treballs, fins i tot si són de cultures diferents "i també gent que estiga o no acostumada al teatre". I ho subratlla, "m’agrada molt lluitar perquè no siga elitista, que la gent que no estiga acostumada vinga i l’entenga i s’emocione igual. Però és important que no oblidem la gent que no va, que és majoria a aquest país".
"El que costa més són els joves, que van menys al teatre", comenta. I ho troba a faltar perquè "quan han vingut adolescents, de cop ha sigut brutal el que els aplega, precisament perquè els arriba molt més ja que els tenen els sentiments a flor de pell". Per això, creu que se'ls ha d'atraure "i no acomodar-nos en que ve poca gent i ja ho vam posar al diari i a la ràdio i ja està". La clau estaria en "anar a escoles i instituts, fer xarrades, i anar quasi a sa casa perquè la gent veja tot el que li pot aportar el teatre, no només les coses més convencionals que ens venen fetes".
