Maulets o botiflers, tots per igual, hem viscut aquests dies el ja cada cop més pesat confinament. 25 d’Abril la nostra Diada, la del País Valencià. La que recorda la derrota i desfeta a la Batalla d’Almansa el 1707. Una efemèride que molts coneixen sense entendre elseu significat. La pèrdua dels Furs valencians, el dret de conquesta de FelipV, o Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, i primer monarca de la dinastia Borbó. Aquell que ens va centralitzar demonitzant la nostra llengua i les nostres lleis.
No és que jo em considere una cosa o l’altra. Déu me’n guard! És una manera de parlar. Són ja més de tres segles els que han passat des de la derrota del poble valencià davant ‘Castella’ i el seu rei francés. Sí reconec però que a vegades cal fer un impàs i mirar més enllà. És cert allò de que la història sempre l’escriuen els vencedors? Probablement, però almenys hi ha qui commemora les desfetes per recordar allò que vam poder arribar a ser. Ben fet. No hem d’oblidar, però tampoc hem d’esdevindre naïfs, que de ben segur Carles d’Aústria, també conegut com l’Arxiduc, tot i les seus promeses (més respectuoses i menys centralitzadores) que les del Felip Borbó, segurament també hagueren acabat decepcionant. Al cap i la fi el poble, la plebs, o les classes socials més baixes sempre acaben pagant les conseqüències. I la guerra de Successió era cosa de reis i de poders.
Les cicatrius emocionals, els orgulls ferits no restaurats, les batalles perdudes i la insensibilitat centralista dels guanyadors han mantingut viva la flama del record. I sinó de què una ditavtan nostra, dels valencianoparlants, com la de ‘El mald’Almansa a tots alcança’. Les connotacions no acaben ahí. Només cal fer ullada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Mirem quin és el significat de botifler, un terme que en la seua majoria correspon a famílies de la noblesa amb terres i senyorius feudals en temps de l’Antic Règim. Tenim vàries accepcions. Des de presumit, arrogant i ple de vanitat, a de manera despectiva, la forma en què durant la Guerra de Successió s’anomenava al partidaris del pretendent al tron d’Espanya, Felip V. El diccionari -explícitament valencià, que no pas català- també assenyala com a botifler a aquella persona que col·labora amb l’enemic del seu país. No cal dir res més.
La història és la que és però això no treu que no poguem retre homenatge, al menys un dia, als vençuts. En aquest cas els maulets, que segons l’AVL són els partidaris de l’Arxiduc. Ahí el diccionari no fa cap accepció més.
Aquestes batalletes encara sónvigents? A Catalanya sí, en alguns casos encara són a flor de pell. Nosaltres en canvi ho interioritzem més. Potser ja ho hem paït o potser és una de les causes per les quals ens consta tant recuperar l’autoestima com a poble o com a país,el que vullgueu.
El somni trencat per una guerra -ja llunyana- que confrontà dos models antagònics de concebre l’Estat. Una visió més unilateralista versus un model més confederal. Una derrota que va canviar el nostre rumb -el dels valencians- i va abolir els Furs que més de tres segles enrere haviat jurat Jaume I. Un 25 d’abril que donà pas a un Decret de Nova Planta que marca un abans i un després finiquitant el Regne de València per sempre més. No és qüestió de nostàlgia d’allò perdut. És necessitat d’entendre qui som i d’on venim per poder cavil·lar cap on anem.
La cosa pintava malament per a obtenir un tracte just de l’Estat i ara pinta pitjor