No sé si us passa, però jo tinc força tendència a les cures d’humilitat. Les que m’infligisc a mi mateix de manera conscient, les que em faig així, sense anestèsia, sense esperar-les, i les que molta, moltíssima gent es pensa que necessite i m’amolla com una bona lliçó de vida, el que em fa pensar que, una de dues, o tinc un karma l’hòstia de cabró (i perdoneu-me el brofegat, però trobe que no hi ha manera més expressiva de dir-ho), o sóc un presumptuós, petulant, cregut, superb, orgullós, arrogant, presumit, inflat, vanitós, estirat, altiu, fatxenda, fanfarró, carregós i alguna més d’eixes boniques expressions locals que ara se m’escapen (cada vegada tinc pitjor la memòria), però que segur he dit en algun moment, referint-me a algun altre. La freqüència amb què em passa la converteix en veritat estadística.
Tanmateix la cura d’humilita de què vinc a parlar hui és una d’aquelles cícliques, de les que passen cada vegada que em toca reunió al col·le d’algun dels meus fills, tant en fa quin siga el cicle, si infantil, primària o secundària. Tu hi vas predisposat a aportar la teua, convençut que algunes nocions d’educació d’infants en tens, de fer sumes o restes (almenys fins que arriben a tres dígits, que aquí ja van començar a aparèixer les preses i les calculadores es van fer les ames del teu minso temps, no diguem ja quan els aparellets estos del dimoni van començar a ser apps integrades en ordinadors, mòbils o rellotges), de solució de conflictes, de geografia, biologia, filosofia i, fins i tot, de música. I se’t cauen els palos del sombrajo. Tres quarts d’hora després d’encetada la reunió, comences a entendre que del que les dues profes estan parlant és de què els nanos s’han barallat al pati, que no acabes de pillar en quin periode sensible es troben i si això de dividir-se en grups en el pati és la prèvia de constituir una mara, una barra brava o les afinitats electives de tota la vida a l’hora de triar amics… i enemics. Perquè sí, de xiquets els enemics també es trien, o et trien. I també dura per tota la vida esta tria. Després et trobes en les periòdiques convocatòries de sopars d’antic alumnat i encara t’hi mantens la mirada intensa des de l’altre costat de la taula, o et saludes fent la gracieta de “te’n recordes, com ens fotíem d’hòsties?”, amb un somriure de gel digne del millor malvat de Batman. I sí, també pot ser que alguna d’estes enemistats fregara l’acosament, i que algú, vistes en perspectiva, entenga que algú no va assumir les seues reponsabilitats respecte de la seguretat i l’educació cívica dels seus alumnes. I segur també que ara, vistos en perspectiva aquells anys, algú ha decidit curar-se en salut, i eliminar les afinitats electives de l’educació sentimental i cívica de l’alumnat. Tots hem de ser amics.
Hora i mitja mossegant-te la llengua, perquè quan penses que pots dir alguna cosa de trellat, de colp te n’adones que no has entés res de res. I quan per fi veus el moment, esta és la meua, algú diu que la única manera de aprendre bé ortografia és reconèixer-la, i la millor manera de fer-ho és llegint, vas i verbalitzes en veu alta tota la frustració: “clar, la única manera de poder escriure bé és llegir molt”. Aquí l’has cagat, per boques, quan veus que et miren amb condescendència i et diuen, “sí, però no tot el món té la mateixa plasticitat, n’hi ha que són molt visuals, d’altres més textuals,...”, al tercer exemple t’has perdut en el teu propi pou de merda i misèria. Quasi dues hores de cura d’humilitat en forma de reunió escolar, qualsevol youtuber sap més que tu del que necessiten els teus xiquets.
*Hui mateix s’ha sabut de la mort d’Stephen Hillenburg, biòleg marí i creador de Bob Esponja, de qui, no se’m cauen els anells de dir-ho, tantes coses han après els meus fills.
