Qualsevol dilluns d’agost

Que Déu nostre senyor ens lliure dels dilluns que naixen amb aroma de mort sobtada. Que ens lliure de l’agost devastador que ens ataca per darrere com un enemic sense escrúpols amagat en el calendari. Em fa por l’agost des d’aquell dia de fira en que es va produir un tiroteig al meu poble on mai passa res. Algú va furtar les joies de la verge en mig de la revetlla i el lladre va fugir a punt de pistola fins que el van detindre després d’una batuda. Ho recorde com si fos ahir perquè aquell dia m’havia posat de llarg per primera vegada amb un vestit que m’havia fet ma mare. Després en van vindre més. De dilluns. I tots tenyits de sang, de mort. Com aquell 19 d’agost de 1989 quan em vaig estrenar com a periodista en l’accident pirotècnic de Pryca Sant Joan en que moriren huit persones i més d’una vintena en resultaren ferides. A Alacant no li senta bé l’agost. Els periodistes ho hem aprés a cop de titulars. Qualsevol desgràcia que ocorrerà en no importa quin racó del planeta ens tocarà de front o de gairó. Com que l’exministre d’Afers Exteriors del PSOE, Fernández Ordóñez, estiuejava a Santa Pola, l’inici de la primera Guerra del Golf, el 2 d’agost de 1990, ens portà un conflicte internacional des de les arenes del desert kuwaitià fins a les portes del seu xalet.  I l’any següent, l’intent de cop d’estat a l’antiga URSS, també a l’agost, va sacsejar les redaccions mig buides en busca de les primeres declaracions d’un ministre en banyador. La Parca s’ha aficionat a la calor perquè aquell ministre que volia retirar-se com alcalde de Santa Pola també va partir una altre dia d’agost. I com no recordar eixos estius de plom en que podies trobar-te una bomba disfressada sota l’hamaca. Perquè ETA també acostumava a fer el seu particular agost en Alacant. Sobre tot el de 2002 quan va fer esclatar un cotxe bomba a la caserna de la guàrdia civil de Santa Pola i va matar una xiqueta i un adult. Cinc dies després, atemptava en una hamburgueseria de Torrevella i amagava un artefacte explosiu al costat d’una palmera a la Platja Llisa. Sense treva. A Arantxa Gutiérrez també l’han assassinada a l’agost en una altra banda del món on diuen que tot és “pura vida”. La sort no la tenim de cara. Però aquest últim dilluns d’agost ens ha escopit directament al cor. La primera notícia només despertar va ser la mort d’Ismael Belda, un amic que em va ensenyar a fer periodisme en valencià quan això era una extravagància. Més o menys com ara. Era la Nit de l’Olla. Em suavitza l’ànima compondre metàfores. El matí apuntava fort. En plena canícula, una s’ha de guanyar la vida assistint a un ple extraordinari de l’ajuntament d’Alacant per a resoldre amb urgència un assumpte de fa dos anys. “Pues haber estudiado otra cosa”, xiuxiuejava ma mare, que sempre està quan se l’espera. Per la migdiada la terra tremolà despertant els Vinalopòs i el Baix Segura. Encara es buscava l’epicentre quan el foc es va encarar amb Fontcalent i amenaçava un desallotjament del personal reclús. Mentres tant, es declarava un incendi a Famorca. “Tota l’escaleta per a Alacant”, reia per no plorar. “No, més no, ahhhh”, cridava com una boja a l’estil de la Jane Birkin que no podia estimar-nos més. Déu nostre senyor, lliura’ns dels dilluns. I de l’agost.