Protecció per als grafitis històrics de Santa Maria d'Elx

No cal pujar tots els graons de l’estreta i serpentejada escala que arriba a la terrassa del campanari de l’església de Santa Maria d’Elx per descobrir els grafitis de les seues parets centenàries. N’hi ha molts, resultat de múltiples pujades i baixades de visitants i treballadors. L’inventari elaborat per José D. García Hernández, publicat anys enrere a la revista Sóc per a Elig, arreplega els més antics coneguts fins ara, de finals del segle XVII.

Algunes de les pujades documentades foren destacades, com la del conegut naturalista de la Il·lustració Antoni J. Cavanilles, a l’abril de 1797, i més tard la de l’hispanista britànic Richard Ford, als inicis dels anys trenta del segle XIX. El 1862 el campanari rebé la visita de Gustau Doré (il·lustrador reconegut) i del baró Davillier (erudit i col·leccionista). I així, tants i tants visitants que acceptaren el repte de pujar els vora cent setanta graons fins arribar al capdamunt. No tots, tanmateix, hi deixaren senyal escrit, gravat o dibuixat, però molta gent fixà un rastre que incita hui a la reflexió per la seua capacitat i  qualitat comunicativa.

Si s’observa amb detall la volta d’accés a la planta on són les campanes, no ens deixarà indiferent un atapeït conjunt de grafitis del segle XIX i dels inicis del XX. No tenen desaprofitament. Entre tots ells, hi destaca el traçat del cognom d’un xicot d’escassament vint anys, Saint Supéry, que pujà l’11 de juny de 1920. Podria ser el conegut escriptor i aviador francés, autor de Le Petit Prince. Algunes dates casen, però no és segur. «Saint·Supéry // Poilu de la // grande guerre. // 1914-1918 // 11-6-20», escrigué. Ben entés que «poilu» és l’apel·latiu que reberen els soldats de la infanteria francesa de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Dies abans s’hi haguera trobat amb «José Peral» i el seu acompanyant, ambdós «estuvieron aquí el dia 11 de mayo» del mateix any.

Sovint, era suficient escriure el nom. «Fulgencio, 1897» és un dels primers grafitis que hi trobem. Anys després fou  «Luís» el 17 de març de 1948.«Aquí estubo Demetrio» el 20 de juny de 1957, diu un altre, resultat espontani d’una pulsió individual que desafia el temps en un entorn diferent a l’habitual, com ara la pujada a un campanari. De vegades, però, la identitat es desplega pel llinatge. Així feren «Raphael Maignon i Francisco Matossi» al juny del 1897. Altres manifesten el repte d’haver-hi pujat «en este día 29 de octubre del 1924 a subido a este campanario Manuel Peña y Domingo Gonsalbez». 

Un bon grup de grafitis manifesten la raó de la pujada. «El dia 15 de junio de 1939 pusimos la Luz del campanario Santiago y Pere», registren uns tècnics. També hi trobem breus textos que denoten la impressió causada per les vistes contemplades, en particular les dels visitants d’abans dels anys seixanta del segle XX, quan les alçades dels edificis de l’antiga vila permetien una visió molt diferent de l’actual.

No sols el de Santa Maria, dins el qual cal incloure també les estances intermèdies de la torre, on habitaren els campaners des del segle XVIII fins als anys trenta del segle XX, amb dates, figures i locucions escrites, pintades i gravades a les parets. Als balcons, les terrasses exteriors o llindars de finestres i portes, hi trobem també un valuós conjunt. «El 20 de mayo del 1888 entró de manchador josé hernándes», anuncia un dels més eloqüents del repertori, gravat a la vora d’una finestra exterior. «Manxador», el que insuflava l’aire necessari als tubs de l’orgue perquè sonara. «El Año 1793 mataron Al Rey de Francia luis xvi», manifesta un altre trobat a un dels balcons de ponent, recollit a l’inventari de José D. García.

Tots els edificis antics d’accés públic en tenen, de grafitis històrics, encara que no tots els protegeixen. En trobem a la torre del Micalet de la Seu de València. Però també a la Giralda de Sevilla, a la torre del Palau Comunal de Siena, a Sant Zenon i Santa Anastàsia de Verona. I a San Millán de la Cogolla, a l’Alhambra de Granada, a les antigues presons de la Inquisició a Palerm, a diferents convents de Mèxic,… Però, no cal anar-se’n lluny. Ben a prop en tenim exemples destacats a les esglésies i castells veïns, una selecció dels quals fou presentada el 2009 dins d’una exposició monogràfica impulsada pel MARQ, amb atenció als grafitis traçats pels captius els anys en què el Palau d’Altamira d’Elx fou presó.   

 Gràcies a l’impuls de projectes de recuperació iniciats els anys huitanta i noranta del segle XX, especialment a Catalunya (I Congrés Internacional de Gravats Rupestres i Murals, Lleida, 1992) hui dia els grafitis, com a dipòsits de dades informals, són cada vegada més valorats entre arqueòlegs i historiadors, sobretot. Els estudis sobre els del Castell de Dénia (1982-1984), o de la Casa del Governador de Tabarca (1985) i de la Ràbita de Guardamar (1989), són una bona mostra. L’estudi de Concepción Navarro sobre els grafitis i signes lapidaris dels castells de la Mola i Petrer (1993) és també un destacat precedent. Així com el monogràfic Los muros tienen la palabra (Universitat de València, 1997). Tots ells ens aproximen a la valoració que ja reben en altres països europeus.

Des d’aleshores, doncs, s’ha avançat molt en el seu estudi (Alacant, 2007, Asp, 2006, 2020, Cocentaina, 2005, 2015). La publicació de monografies com Vestigium, 4 (2022), del Museo de Arqueología de Villena, a càrrec de Laura Hernández, és tot un exemple. No ens estem de mencionar dues tesis específiques de doctorat, com la d’aquesta mateixa autora (2015) i la de Jose I. Barrera (2017), impulsor també del blog «El Grafito Histórico. Un patrimonio digno de salvaguardar».

Les construccions antigues, comunals, religioses, siguen monumentals o no, tenen una gran capacitat per retenir i assimilar registres del temps a la seua arquitectura, com ara els seus grafitis històrics. Dades singulars que afegeixen càrrega identitària pròpia al conjunt fins a convertir-se, temps a venir, en organismes vius que reflecteixen les diferents societats amb les quals entren en contacte. Així, tard o d’hora, passen a formar part del seu entorn patrimonial. És més, els grafitis històrics, amb el temps, esdevenen testimonis-conductors que ajuden a descodificar l’entramat de les èpoques que retenen els edificis, a quadrangular els seus temps «grisos», els no «oficials». I més en temps d’Internet, que ha accelerat la pèrdua de les claus necessàries per a interpretar construccions com Santa Maria, amb més de dos segles i mig de recorregut.

Cap testimoni històric hauria d’esborrar-se d’un edifici com Santa Maria, i més en una ciutat com és Elx, de gran diversitat social i cultural, plena de reptes de futur. Un espai arquitectònic, seu primigènia de la nostra Festa, que necessita superar l’estret temps oficial i formal des del qual està concebut, ara per ara. Es tracta, per tant, el grafiti històric, d’una font més, un document que ajuda a l’entesa de l’edifici en el temps, però que no solen contemplar, com caldria, els projectes de rehabilitació d’edificis. Amb algunes excepcions, com la recent restauració del palau dels Valeriola a la ciutat de València, seu del Centre d’Art Hortènsia Herrero. Un model de rehabilitació plantejat sobre una ampla base cultural que ha preservat i exhibit una selecció dels grafitis de les cambres superiors del palau.

Contràriament, els grafitis històrics de Santa Maria estan hui en perill de desaparició. Com que és un element patrimonial que passa desapercebut per la seua difícil localització i el seu caràcter efímer, pot perdre’s si no s’hi actua de manera urgent. Millor dit, molts d’ells han estat raspats o coberts amb pintura blanca, no sabem amb quin criteri. Considerar-los tots, sense més, com un fet molest, resultat de la manca d'educació dels visitants, és una actitud no sempre encertada. No es tracta de preservar qualsevol grafiti, sinó els més eloqüents i substantius, aquells que passen la prova de les anàlisis dels tècnics.

La seua salvació requeriria una prospecció per procedir a la seua corresponent documentació, examen, inventari i catalogació. Passes prèvies per a restaurar-los, protegir-los i mostrar-los finalment a la societat a través d’una exposició digna que els done a conéixer. Igualment, la rehabilitació dels magnífics «vítores», noms de predicadors destacats del segle XVIII inscrits a les façanes externes, molt deteriorats ﹣quasi il·legibles﹣ i altres ja desapareguts, com apunta l’esmentat inventari, i que qualsevol pot veure des del carrer. La força que contenen uns i altres és molt gran des del punt de vista cívic, educatiu i turístic.

El «Pla director de la Basílica de Santa Maria» (març 2022), centrat en problemes estructurals, no els valora com a tals, globalment, encara que proposa l’estudi d’alguns grafitis «antiguos». Sols els al·ludeix de manera genèrica («manchas realizadas con pinturas»), asèptica («grafitis en las paredes»), o marginal («acciones realizadas por vandalismo en las paredes de la escalera por algunos visitantes»). En canvi, nosaltres opinem que la normativa valenciana sobre el patrimoni cultural (Llei 4/1998 d’11 de juny), podria facilitar-ne la protecció, ja que prescriu que els monuments haurien de conservar les aportacions de les diferents èpoques que hagen enriquit els seus valors originals. Una normativa que pot donar-los la cobertura adient per iniciar el seu definitiu emparament. Tema complex, en qualsevol cas, que mereix, com a mínim, ser plantejat.

Pensem, en fi, que aquesta ciutat d’Elx, un municipi que destrueix contínuament tantes mostres del seu passat (i que ha vist nàixer, per cert, dos coneguts artistes del grafiti contemporani, J. Demsky, «Dems», i Rosh333), té un deute també amb els seus grafitis històrics. La rehabilitació pròxima de Santa Maria és un bon moment per començar a saldar-lo.

* Joaquim Serrano Jaén, és secretari de l'IECBV