La meua filla em telefona i em demana ajuda per a un treball de l’institut.
—Pare, necessite que em digues cinc refranys populars d’ací d’Altea.
—Com? Cinc refranys? D’Altea? La majoria dels refranys són generals: d’Altea... i de l’Alfàs, i de Pego, i de Borriana, i d’Elx, i de Girona, i d’Andorra, i de Maó... i del conjunt del domini lingüístic. Vegem, filla: hi ha diccionaris sencers, amb milers i milers de refranys. Parèmies, en diuen. I hi ha tota una disciplina que les estudia: la paremiologia. Si vols, el pare té a casa una muntonada de llibres que...
—No cal, no cal, no cal —em talla ella, sense arribar a dir-me allò que deu estar pensant: «No t’enrotlles, pare; dicta’m cinc refranys, els que siguen, i ventilem açò prompte»—. Jo en necessite només cinc. L’exercici ho diu ben clar: «Apunta cinc refranys del teu poble.» I ja està.
—Bé. Pren nota —li dic, mentre pense quins refranys dictar-li—: «A la taula i al llit, al primer crit.»
—Un!
—«Persona refranyera, gossa malfaenera.»
—Ah, sí! És el primer que m’ha vingut al cap... —confirma la xiqueta, amb aire divertit.
—«Qui no vulga pols que no vaja a l’era.»
—Tres. Ja en tenim tres. En falten dos més...
—Eh... Per exemple: «No canvies les sendes velles per les novelles.»
—D’acord. Perfecte. Quatre. I puc posar, com a cinqué: «No deixes per demà el que pugues fer avui». No?
—Bé... Sí. Si vols, sí. És un refrany ben documentat, des de fa temps, en valencià. Ve en el Refranyer valencià d’Alberola i Peris, que és un recull de refranys de 1928. Diu, exactament: «El que hages de fer hui no ho deixes per demà.» I també ve en la Grammatica e dizzionario de Gaetano Frisoni, que és un llibre de 1912 en què es compara el català i l’italià. Recull: «No aguardes a fer demà el que avui pots acabar.» Proposa aquesta frase com a equivalent de la italiana: «Al domani non rimandare ciò che oggi tu puoi fare.» Però ja veus que no té massa gràcia com a «refrany del teu poble», perquè és un refrany que es diu igual en valencià, en castellà («No dejes para mañana lo puedas hacer hoy»), en italià, i no sé en quantes llengües més...
—Però el puc posar o no? —s’impacienta la meua pobra, pacient, mortificada, resignada, tan soferta filla.
—Dona! Si vols, posa millor com a número cinc un refrany equivalent, més pròpiament valencià, com ara: «Faena feta no corre pressa!» —suggerisc.
—D’acord...
—O, si ho prefereixes, la dita que hi fa de contrapès i que fan servir al Verdegàs, a tocar d’Alacant —li propose, de broma, una mica enriolat—. Allí diuen: «Sí, sí, sí: faena feta no corre pressa... Però primer cagar i després torcar-se!»
—Hala! —exclama la meua filla, sorpresa i divertida per la càrrega escatològica de l’expressió, totalment impròpia en boca de son pare.
—Vol dir: que sí, que en la vida convé no anar deixant les faenes pendents d’un dia a l’altre. D’acord. Però que tampoc no és bo precipitar les coses i viure permanentment angoixat per les presses, les peremptorietats, les urgències. Vaja: que no té trellat posar el carro davant les haques, passar l’arada davant dels bous o voler començar una casa per la teulada! Cada acció s’ha de fer al seu temps, respectant la seqüència raonable i d’acord amb l’ordre lògic de les coses: «Primer cagar i després torcar-se!» Comprens? Perquè si t’aturrulles i dus a terme les accions en l’ordre invers, el resultat és nefast, contraproduent, desastrós, empastifós; no precisament satisfactori. Procrastinar és un mal vici, d’acord, però...
—Procrasti... Què?
—Procrastinar: pro-cras-ti-nar —li repetisc, sil·labejant—. Significa anar ajornant o postergant les faenes que cal atendre. És a dir: anar deixant les obligacions per a més avant. Seguir la consigna contrària a la del refrany que tu apuntaves: «No fer avui el que pugues deixar per demà...» Al pare li passa, a voltes. Té el vici de procrastinar. I és un problema.
—Sí? Per exemple? Digues una cosa que has procrastinat últimament, pare.
—Mira: ara que parlàvem del Verdegàs... Fa setmanes que vull escriure en l’Alicante Plaza un article titulat «La reixa del temps», a partir d’uns versos de Carmelina Sánchez-Cutillas que parlen de «les imatges finals d’un lent somni a l’altra banda de la reixa del temps», posant-la en relació amb una dita popular que la professora i investigadora Carla Mira Anton (que té família al Verdegàs i a Agost) li va contar l’altre dia al pare i que diu: «Qui temps té, temps guarda, temps li falta.» Sembla que li ho deia la seua iaia, Felicidad Anton Mira, això. I em sembla genial! Però ja veus: ho he anat deixant, ho he anat deixant, ho he anat deixant... I encara no l’he pogut escriure, aquest article!
—Doncs molt malament! —em recrimina la filla, amb veu divertida davant la possibilitat d’invertir els papers amb son pare—. «No aguardes a fer demà el que avui pots acabar!»
—Potser el faré la setmana que ve, filla, aquest article...
—Veus? Aquesta no és l’actitud, pare! Molt mal! Fatal! —riu—. «El que hages de fer hui no ho deixes per demà!» «Faena feta no corre pressa!»
—Sí, filla, sí! «Però primer cagar i després torcar-se...»
—Papi!
—Mira. Saps què? Apunta, millor, com a refrany cinc, aquest altre que diuen a Cullera: «Si vols viure bo i sa, la faena d’avui guarda-la per demà.»
—No, pare, no. Posaré, millor, aquest altre, de Tortosa: «Qui espera fer demà, potser no ho farà, perquè no podrà o es morirà.» I fes el favor: deixa’t estar de tant de procrastinar, tant de procrastinar i tant de procrastinar, i la setmana que ve escriu, per favor, aquest article que tens pendent sobre «La reixa del temps».