café del temps / OPINIÓN
El dimoni sabater
1/04/2023 -
Quan em trobe inquiet —quan una qualsevol circumstància vital m’indueix al desfici— somnie coses rares. Pobre d’esperit com soc, normalment no somnie o somnie molt poc. I això és cosa que maleïsc i em fa una certa ràbia, perquè entenc que somniar és també una manera de viure: de viure —per dir-ho així— sensacions, experiències i emocions de propina més enllà de la vida real. Però no. No tinc aquesta sort: normalment no somnie. I quan em retire al llit a descansar tinc tanta facilitat per a adormir-me com contrastada imperícia a l’hora de crear i recrear aventures oníriques convencionals. «No és que no somnies, Joan: és que quan et despertes no recordes els somnis; però tots somniem, sempre, home, d’una manera o una altra», em va voler explicar un dia un amic. Potser sí que tenia raó, aquell amic, quan em va proposar la teoria dels somnis oblidats. No en tinc ni idea, la veritat... Però, pel que fa al cas, tampoc no importa gens ni mica si tenia o no raó: perquè, a fi de comptes, allò que no som capaços de recordar és com si no ho haguérem viscut mai. Quan oblidem —quan oblidem per complet una cosa— és com si no l’haguérem viscuda. I la mort no deu ser sinó això: un oblit total, definitiu, absolut.
En fi... Això: que només somnie molt de tant en tant. De llarg en llarg. «De Pasqua a Rams», que se’n sol dir. Però mira com són les coses que precisament aquesta setmana prèvia al Diumenge de Rams he tornat a somniar. Sí: he somniat. Ha estat, tanmateix, un somni estranyíssim, estrafolari, del tot irracional. Perquè no ha estat un somni d’imatges, ni de situacions; no un somni de figures, ni de persones, ni de fets, ni de sensacions. He somniat obsessivament, febrilment —d’una manera pirètica i obsessiva— una expressió idiomàtica: un simple sintagma, una unitat fraseològica, una pura expressió verbal. Heus-la aquí, l’expressió en qüestió: «El dimoni, sabater!» Obstinadament, durant tota la nit; com una monomania, una dèria, una cabòria, un malson: «El dimoni, sabater!» Entre suors, angoixadament; pertorbadament, excitadament, trastornadament. «El dimoni, sabater!» «El dimoni, sabater!» «El dimoni, sabater!» «El dimoni, sabater!» «El dimoni, sabater!» «El dimoni, sabater!» Ja veuen vostés, quin trellat de somni...
Quan per fi m’he despertat i me n’he rescabalat, he volgut indagar en la misteriosa causa d’aquesta obsessió estrambòtica pel «dimoni sabater» que imprevistament m’ha posseït. I de seguida m’ha vingut al cap, clar, la coneguda parèmia: «A la vellesa el dimoni es torna sabater.» No sé si l’han sentida dir mai. Jo la conec des de sempre: pràcticament, des que tinc ús de raó. Diria que va ser a la meua iaia a qui li la vaig sentir dir per primera vegada: «Ai, fill! Ja ho veus: “A la vellesa el dimoni es torna sabater!”» I, a voltes, en feia servir la versió abreujada, jugant als sobreentesos: «A la vellesa, el dimoni sabater.» Però... Quin sentit precís té ben bé aquesta parèmia. Per què diem que «a la vellesa el dimoni es torna sabater»? Quin simbolisme hi aporta l’ofici de les persones que fan, repararen o venen sabates perquè siga possible aquest vincle amb la figura del dimoni vell? I, per cert: la noció de vellesa té cap sentit en relació amb un personatge com el dimoni, que se suposa que encarna el mal sempitern?
«A la vellesa el dimoni es torna sabater.» Continua ressonant-me dins del cap, amb insistència, la frase, tot el matí. Una volta, i una altra, i una altra: «A la vellesa, el dimoni sabater». «A la vellesa, el dimoni sabater». «A la vellesa, el dimoni sabater». I, de sobte, m’envaeix com una necessitat imperiosa d’aclarir-ne l’origen —i el recorregut—, de l’expressió. Consulte, per això, el Diccionari normatiu valencià, i allí trobe recollit, en efecte, al final de l’entrada vellesa: «a la vellea, el dimoni sabater loc. orac. S’usa per a referir-se a aquells que quan són vells treballen o actuen en coses pròpies de jóvens.» I no deixa de resultar-me curiosa, aquesta accepció reportada pel diccionari de l’AVL, perquè tafanejant ací i allà constate que hi ha qui hi proposa un sentit diferent o fins i tot oposat per a aquesta expressió popular. Josep Joan Llàcer i Bueno, sense anar més lluny, en el llibret 1.000 refranys de la Marina, de l’any 1985, indicava que això del dimoni sabater es deia «quan un vell fa una cosa que ningú s’espera». Joan Lluís Sanxis i Forriols, en Saviesa popular. Recull de refranys i frases fetes (2010) considera —més en consonància amb el diccionari de l’AVL— que «es diu en al·lusió a qui fa alguna cosa quan no té l’edat»; en SL Cocentaina, una publicació divulgativa dels serveis lingüístics de l’Ajuntament de Cocentaina, podem llegir, en canvi, que la imatge del dimoni vell convertint-se en sabater apunta al fet que «a la vellesa ixen moltes malalties». I l’amic Jordi Raül Verdú, en La velleta refranyera (2010), interpretava l’expressió en el sentit que «a la vellesa tot li para bé, tant fa una cosa que una altra». I José Gargallo Gregori, en El refranyer (2008), indicava per la seua part que la dita és d’aplicació «quan algú acaba fent o dedicant-se a una cosa que no s’esperava».
Capbussejant-nos una mica més lluny en el temps, tenim que ja el 1932, en un treball sobre refranys i modismes valencians publicat en el butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Joan M. Borràs i Jarque en recollia l’expressió en la forma abreujada: «A la vellea, el dimoni sabater». Fet i fet, a dita devia ser ben coneguda i d’ús freqüent a primeries del segle XX, perquè una vintena d’anys abans de la publicació del treball de Borràs el senyor Francesc Moran Badia no havia dubtat a batejar amb aquesta intrigant expressió una sarsuela de costums valencians: A la vellea... El dimoni sabater, un espectacle amb música de José Ortiz de Zárate estrenat al Grau de València el març de 1912. I és que el segle anterior —l’any 1841, exactament— Tomàs Villarroya Sanz ja havia publicat, igualment, un miracle vicentí intitulat «El diable sabater»...
L’antiguitat d’aquesta unitat fraseològica queda testimoniada encara molt abans pel fet que el notari, editor i lexicògraf valencià Carles Ros la va poder recollir ja el 1736 en el seu Tractat d’adagis i refranys valencians, amb la forma «A la vellea, es feu lo Diable sabater». I l’àmplia distribució geogràfica de què disposa al llarg i l’ample del domini lingüístic resulta fàcilment documentable considerant el testimoni d’altres autors com Joan Amades (Folklore de Catalunya. Cançoner, Barcelona, 1950), Anna Parés (Tots els refranys catalans, Barcelona, 1999), Francesc Romà (Refranyer popular, Alacant, 1989), Estanislau Alberola i Manuel Peris (Refranyer valencià, València, 1928), Jesús-Emilio Hernández (Refranyer albalenc, Albal, 1980), Sebastià Farnés (Paremiologia catalana comparada, Barcelona, 1992), Adolf Gisbert (Refranyer temàtic, Godella, 2011), etc.
Sí. D’acord. Entesos. Queda clar que això que «el dimoni a la vellesa es torna sabater» ve de lluny i es coneix pertot arreu. Però... Quin és l’origen de la dita? Hi ha cap relat llegendari que inspire la parèmia? Per què s’hi referencia l’ofici de «sabater» i no un altre? Quin significat simbòlic enclou? Quin abast semàntic té? Per què aquesta setmana m’he obsedit amb tal unitat fraseològica fins a l’extrem de somniar-la? Ara que per edat —i per dimoni— comence a concebre la vellesa com una eventualitat imminent, potser estic servant una por oculta i inconfessable d’esdevenir sabater? Que té de bo i què de roín ser —simbòlicament, s’entén—, «dimoni vell» i «sabater» alhora? Per favor, algú em podria ajudar? En la interpretació de la dita, vull dir. Perquè en el problema de l’obsessió, els somnis oblidats i els trastorns estrafolaris del son —ai!—, me’n faig càrrec que no dec tindre solució. Encara sort que, en una setmana com aquesta, sempre podrem dir que és culpa de la modificació horària i el canvi del temps...
Noticias relacionadas
