La vida és una successió de sorpreses. Podem planificar-la, tant com vulguem: provem d’emmotlar-la a la rutina dels horaris, els hàbits, les pautes, els costums, les cites, els programes, les agendes... Però amb major o menor intensitat, de tant en tant se’ns rebel·la, es descontrola; se n’ix de mare i ens ofereix, per a bé o per a mal, instants del tot imprevistos.
Despús-ahir, dijous, sense anar més lluny, mentre gestionava el correu amb indolència al despatx de la Facultat, em va sonar inopinadament el mòbil. Era un número desconegut:
—Joan Borja?
—Sí: jo mateix.
—Te llamo desde la Diputación.
—Ah!
—Soy la diputada de Cultura.
—La diputada de Cultura? Julia Parra?
—Sí.
—Hola, Julia! Encantadíssim. Quina sorpresa...
—Es que el Jurado de los Premios de Cultura Miguel Hernández ha decidido concederte el Premio de Difusión de la Cultura Popular.
—Xe, caram! Què em dius? I això com és?
—Conocías los Premios?
—No: la veritat és que no.
—Es que se trata de la primera convocatoria que hacemos, de estos Premios. Queremos reconocer, desde la Diputación, a personalidades y organizaciones que hayan destacado en el mundo de la cultura. Y el Jurado ha pensado en ti. Quería darte la noticia yo misma y felicitarte personalmente...
«Quines coses! Sant Pere és bon home...», vaig pensar. I amb tota l’efusivitat de què vaig ser capaç —no exempta d’una certa perplexitat— li vaig agrair de seguida el gest i, per descomptat, la consideració:
—Saps què, Julia? Bernat Capó, l’escriptor de Benissa, sempre solia explicar: «A tot el món li agrada que facen cas d’ell.» I tenia raó. Vull dir: que moltes, moltes, moltíssimes gràcies per les atencions. Per favor, trasllada-li al Jurat la meua gratitud més calorosa i sincera pel fet que hagen pensat en mi.
—De tu parte... Bueno, Joan: enhorabuena. Te esperamos en la gala, ¿eh? Será este próximo sábado: a las siete, en el ADDA.
—Ostres! Aquest dissabte? Despús-demà?
—Sí...
—Uf! Ho lamente moltíssim, Julia, però no puc. Impossible! Tinc compromesa des de fa temps una presentació de llibre a Pego...
—¡Vaya! Bueno: si al final no puedes venir, propón a alguien que te represente y que recoja el premio en tu nombre. Pero piénsatelo, ¿de acuerdo.
No m’ho vaig haver de pensar gens ni mica. Fa més d’un mes que tinc adquirit el privilegiadíssim compromís de participar en la presentació de la novel·la Aire (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas dels Premis Altea 2021), d’Elvira Cambrils (avui dissabte, a l’Espai Veïnal de Pego, a les 19:00 h, també), i de cap de les maneres no puc trair la paraula compromesa amb una dona tan estimable i estimada com és Elvira Cambrils. Ho tinc com un sagrat, això: intentar no fallar a la gent que aprecie quan hi he compromés la paraula. Entre altres coses perquè he estat educat en una cultura en què de menuts ja se’ns inculcava —sense necessitat d’haver llegit Wittgenstein— que «un home val tant com la seua paraula».
De més a més, en el cas de la presentació de l’última novel·la de la gran dama de les lletres valencianes contemporànies que és Elvira Cambrils —tota una senyora!—, es produeix una circumstància que els lectors que la lligen sabran estimar en la mesura justa. I és que la protagonista d’Aire, Felicitat (un nom que remet a la protagonista de la seua novel·la anterior Tot el que tinc per ballar amb tu, Bullent, 2014), arriba a Reflexos de Mar un dia exactament com el d’avui: precisament un dissabte en què té programada la presentació de la seua última novel·la al poble. Reflexos de Mar és el saló de bellesa d’una urbanització costanera, on la propietària, Eimi, no solament mirarà de posar guapa l’escriptora per a la presentació, aquella mateixa vesprada, del seu nou llibre, sinó que també farà per restaurar-li, alhora, els cabells i l’esperit.
Fet i fet, Aire és una novel·la coral, protagonitzada per les set dones que Eimi o l’atzar reuneix en aquell saló de bellesa Reflexos de Mar. És, com si diguérem, un llibre de set novel·les pel preu d’una: amb set històries de dones que —en paraules de la mateixa Elvira Cambrils— «es desperten del somni patriarcal i senten la gosadia d’assumir el pòndol de la pròpia vida, l’únic que és realment seu: un temps que s’esmuny entre dos no-res.»
No. De cap de les maneres no podria desertar —ni pel premi més important del món!— d’un acte tan especial. Fet i fet, em sent un veritable privilegiat de poder acompanyar i fer costat a Elvira Cambrils —juntament amb companys de luxe, com Pepa Guardiola i Rafel Ruiz— en un moment tan especial. Confie que se’m comprenga quan, aquesta vesprada, en la gala de l’ADDA d’Alacant, seran mon pare i el meu germà els qui em representaran per recollir en nom meu aquest Premi Miguel Hernández. De fet, farien vostés ben fet de creure que no és per falsa modèstia que un servidor els pot ben assegurar —amb coneixement de causa!— que qualsevol dels dos meritarien en justícia molt més que no jo el reconeixement que aquest Premi comporta.
Quede clar, en qualsevol cas, que no puc estar més agraït al Jurat que ha tingut la consideració, la gentilesa, l’amabilitat —i no sé si la gosadia!— de pensar en mi per a tan inesperada distinció: una mar de gràcies, de tot cor, a Pilar Tébar (directora de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert), José Luis Pérez Pont (director del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana), María José Argudo (directora de l’Àrea de Cultura de la Diputació d’Alacant), Jorge Soler (director del MUBAG), Paco Escudero (director de la UNED d’Elx), Toni Cabot (director de Publicacions de l’IAC Juan Gil-Albert) i Jaume Gavilán (Agent de Continguts Artístics de l’ADDA). Tal com sostenia Bernat Capó, certament: «A tot el món li agrada que facen cas d’ell.»
Tanmateix —hi insitisc—, confie que em sabran dispensar per no poder assistir a la gala d’aquests primers Premis a la Cultura Miguel Hernández que la Diputació d’Alacant ha tingut a bé organitzar: segur que sabran comprendre que, en aquesta fascinant —diversa, complexa, lliure, plural, multiforme, infinita— festa de la cultura, el premi més important és, sens dubte, el de les persones, les complicitats, les fidelitats, les obres, els instants. I aquesta vesprada, ençà i enllà de la gratíssima sorpresa —i l’honor inefable— del Premi per la Promoció i la Difusió de la Cultura Popular, per a mi el veritable premi serà el plaer de poder compartir amb l’admirada Elvira Cambrils —la gran dama de les lletres valencianes contemporànies— l’acte de presentació de la seua última novel·la, Aire, a l’Espai Veïnal de Pego.
Només lamente una cosa, això sí... I és no poder veure per un foradet, en aquest matí de dissabte, com serà la litúrgia de l’Elvira Cambrils, investida de Felicitat, mirant de posar-se guapa per a l’acte en una perruqueria —potser d’una urbanització costanera. Qui li restaurarà els cabells? Amb qui conversarà? Sobre quins temes? Quines vides i quines novel·les hi temptejarà? Quins pensaments filosòfics li ballaran pel cap? Quines rebel·lies, quines idees, quins amors, quines il·lusions i quines conviccions potser hi contagiarà? Quina mena de formigueig li recorrerà el cos mentre juga el joc de ser (i no ser), alhora, Felicitat i Elvira? Quina genial clarividència li conferirà la certesa que la vida és novel·la i la novel·la és vida? Quina llum als ulls, quines quimeres, quines esperances i quins somriures picardiosos li retornarà l’espill del saló de bellesa?
Només una cosa tinc clara: Elvira, a diferència de Felicitat, no necessitarà que cap Eimi li restaure avui l’esperit. Serà ella qui exercirà de maga, d’alquimista d’idees i d’emocions. I, amb la seua vitalitat desbordant, repararà, tonificarà i vigoritzarà —segur— l’ànima de tot el públic assistent. Hi projectarà a tort i dret Reflexos de Mar. I hi insuflarà Aire o esperit de vida en dosis generosament incontrolades. Ben mirat: de què va, a fi de comptes, si no d’això —«d’assumir el pòndol de la pròpia vida, l’únic que és realment nostre: un temps que s’esmuny entre dos no-res»—, el veritable premi de la cultura?
