Pol positiu / pol negatiu

Vivim en l’absoluta contradicció entre l’omnipresència dels missatges positius a tot arreu, amb el bonrotllotassisme com a exponent principal del consum, amb tasses amb missatges del millor pare del món, l’homeòpata més placebo, la tia política tercera més tatuada, els meus dits són com llàpissos de grafit, el guacamai més parlotaire, un brindis per mi que m’ho meresc tant o més que la del cinqué esquerra que és una perra incapaç de dir bon dia, o el senzill carpe diem, gaudeix del teu dia, malgrat que siga a costa de tornar boig a tot el barri, amb la quadragèsim-tercera interpretació de Despasito a ritme de calipso, contradicció, deia, amb la penitència davant de qui opta per la negació i el mal rotllo com a forma de vida o de petites vides.

M’explique: hui m’he trobat amb el company Rafa Burgos, opinaire també en aquest diari, amb qui de vegades fem intercanvi de dia, voluntari o involuntari, a demanda de qualsevol dels dos, ens hem vist l’un al costat de l’altre d’una reixa que no acabava de deixar clar qui estava a dins i qui a fora. Ell s’ha sorprés de veure’m a dins, totalment posat en el meu paper de fester i partìcep de les hordes que conquereixen els carrers a colp de cadira de plàstic, taula plegable i velam, durant els dies d’aquestes festes de les Fogueres de Sant Joan, dies cada vegada, he de reconéixer, en nombre creixent en proporció a les mascletaes que atreuen turistes als voltants de la plaça més cèntrica i toponímicament controvesial de la ciutat, la dels estels, els cavalls, els luceros del alba i l’ascensor que puja des dels budells del tramvia subterrani. Podem pensar en un horitzò amb, com a mínim, una mascletà cada cap de setmana de l’any, com un esdeveniment més per atraure comiats de solter. Rafa s’ha sorprés perquè Rafa forma part de la colla del pol negatiu, com la parella que cada matí es lleva d’un humor, per dir-ho suaument, d’aligator en dejú, i t’ensenya la seua dentadura de 80 dents esmolades mentre tu, amb un somriure i la tassa del torracollons més adorable del districte fumejant café, mires d’explicar com de bonic s’ha llevat el dia, amb tot de núvols que esfilagarsen el cel carmesí. Segur que la gran majoria de vosaltres, estimats lectors, estimades lectores, heu pres partit ja per l’aligator i pel tranquil veí expulsat del seu saló pels esvalotadors consentits.

I no deixeu de tenir raó amb aquesta tria, perquè quan obriu el receptable per a les piles d’un comandament a distància, quan sou capaços de descargolar el microscòpic cargolet del dinosaure dansaire del vostre fill, o heu de fer servir la linterna de cap que des de fa segles espera en el calaix de l’entrada de casa el dia que els ploms salten, cada vegada, trobareu les precises instruccions que obliguen a colocar les piles en sentit contrari, aquí el pol negatiu, aquí el pol positiu, complementaris, imprescindibles.

Aquest món nostre és bipolar, li cal aquesta dialèctica positiu/negatiu per tirar endavant. La festa no seria res sense aquells que la viuen des de la resignació i la fugida, però és que, com deia aquell senyor de Sueca de qui just avui fan 25 anys del seu traspàs, “que ningú no s’enganye: l’acompliment de la llibertat és el llibertinatge. Jo en sóc partidari, siga dit de passada”. Segur que l’amic i company Rafa Burgos comparteix amb mi aquest credo llibertari.

Joan Fuster ja ha encapçalat aquesta iconografia d’homenots literaris convidats, però no crec que tingueu disgust si repetim, per allò de les efemèrides, recordant, a més, les paraules que li va dedicar a “La nit alacantina de Sant Joan”.

“Una altra apoteosi del foc  que el País Valencià es brinda a ell mateix […]. Com en les falles, en les fogueres hi ha molta intervenció oficial, molta mixtura de cursileria immigrada, molta preocupació pel foraster a atraure; però el nervi popular, perdurat, és en elles, les anima i articula”.