Plou i fa sol

Dimecres va ploure. I l’aigua va purificar l’ambient. Pertot arreu es va tornar a escampar l’olor primària i inconfusible de la terra humida. Em vaig estimar aquesta pluja amb els cinc sentits: amb plena consciència que durant mesos en trobarem a faltar la frescor. Va ser —ai!— com un parèntesi, un recer de tardor a les acaballes de la més madura primavera, ben entrat el mes de juny.

Sé que la pluja d’aquesta setmana ha fet mal: mal a la collita de la cirera i l’albercoc; mal als carrers, a les places, a les plantes baixes i als soterranis inundats; mal a... La veritat: no sé si era ètic estimar-me la bellesa de la pluja que cau, mentre altres hi pateixen danys. Sóc conscient de la irreverència —i la insolidaritat— que significa, en tals circumstàncies, sentir-se feliç rere els vidres d’una finestra, admirant el verd dels arbres rentats per l’aigua de la pluja; el fang de les teules de cases veïnes humit, límpid i lluent; tot el discret paisatge que s’albira des del despatx de casa, elegantment —civilitzadament, malenconiosament— vestit de gris argentat.

La propina de la pluja de dimecres, tan inusual al mes de juny, va fer possible un color exultant per a la mar en calma, serenament neta i lluminosa, dijous al matí. I, com se sap, entre la pluja gris de dimecres i la mar lluminosa de dijous hi va haver l’anunci —i la presa de possessió— d’un nou Govern a Madrid. La dada objectiva més comentada i celebrada d’aquest nou Consell de Ministres és que l’integren onze dones i sis homes. Des d’una perspectiva de gènere hi ha, per tant, motius més que evidents per a la congratulació. Però a la vista dels perfils biogràfics i ideològics dels elegits, no sé si aquest punt de la sensibilitat femenina és, potser, l’únic en què es produeix un consens mínim. El context polític d’un canvi de Govern com a conseqüència d’una moció de censura és del tot inèdit en la democràcia espanyola. Les circumstàncies en què es produeixen els traspassos de cartera en tots els ministeris són, per tant, cosa mai no vista fins ara. I el fet cert i indiscutible és que, aquests dies de nomenament del nou Govern del president Sánchez, s’han pogut escoltar comentaris per a tots els gustos. 

«És el Govern que més convé al PSOE: si ho fan bé tindran l’oportunitat de remuntar el vol.» «Tu creus?» «Grande-Marlaska en Interior, dius? Caram! Sí que és una aposta progressista, sí...» «És un Govern pensat perquè agrade més al PP i a Ciutadans que no als grups polítics que l’han fet president.» «Li han donat un xec en blanc, i l’home l’ha gastat com ha volgut.» «Però el PP conservarà la majoria absoluta en el Senat, no?» «Sí... Però diu que amb el canvi de Govern hi haurà ara més de 6.000 nomenaments afectats, entre càrrecs i assessors» «No s’ha vist mai, això d’un Govern sostingut només per 84 diputats.» «Uf! No sé si Josep Borrell, la “jove promesa”, és la millor imatge per a Exteriors després l’escàndol d’Abengoa.» «I diu que Màxim Huerta va publicar en Twitter que odiava l’esport: i ara resulta que el fan Ministre de Cultura... i Esport!» «Pos jo no sé si hauria preferit Jorge Javier Vázquez!» «No, no, no... Que va! Que diuen que Màxim té casa a l’Albir, i que ve molt per ací.» «Sí! I diu que els pares de Pedro Sánchez també tenen casa a Altea, i que també hi venia a estiuejar.» «I Carmen Calvo, la nova ministra d’Igualtat, què en dius? És la que va pactar el 155 amb el PP, en nom del PSOE, no? Això s’estudiarà en els llibres d’història...» «Si no, l’astronauta Pedro Duque, com a ministre de Ciència, Educació i Universitats... Ja n’hi ha que diu que s’emportarà una gran decepció, quan comprovarà que al Congrés tampoc no hi ha vida intel·ligent!» «Ei! No te’n passes, eh? Rajoy serà com serà, però era un parlamentari d’oratòria enginyosa, penetrant i punyent.» «Sí... A mi em van agradar especialment les seues últimes paraules, com a president. “El sentit fonamental de la política és millorar la vida de les persones. Si algú, dins o forma del Parlament s’ha sentit ofés o perjudicat, li demane disculpes...”, va vindre a dir.» «Doncs mira, jo sí: jo sí que me’n sent, efectivament, molt ofés i molt perjudicat!»

Es veu que forma part de la condició humana, que els uns puguen estimar-se la pluja i la tempesta —l’elegància d’un món vestit de gris— amb independència de les nefastes conseqüències que aquesta pluja puga comportar a altres veïns. No ho sé... La bona qüestió és que un dels meus veïns de Facebook, Pere Garcia, davant la disparitat de criteris i valoracions respecte dels nous ministres, hi ha volgut exhibir un gest resolutiu de benigna indulgència per mitjà de la citació d’un proverbi mariner que no coneixia fins ara, i que em sembla ben trobat per a l’ocasió: «Barca nova, la mar dirà si és bona.» 

Tanmateix, hi ha també qui, amb esperit menys benigne i optimista, idiomatisme per idiomatisme, no s’està de recordar altres parèmies igualment vernacles i nostrades, potser igualment adients per a l’ocasió... Com ara allò del perill d’«embarcar-se en una barca foradada»; la consciència que «les partides es guanyen quan s’arreglen». O el discret repertori de refranys sobre la pluja a primers de juny —primavera madura: «Aigües de juny, mals solen dur»; «El juny fred sol acontentar poquets»; «Juny plujós, graner polsós»; «Si plou a primers de juny, el bon temps és lluny»; etc.

No ho sé... Ja es veurà tot. Ara com ara, les valoracions potser no deixen de ser manies i dèries d’entretemps. Enmig de tantíssima confusió no m’atrevisc sinó a observar que dimecres va ploure. I que l’aigua va purificar l’ambient. Que pertot arreu es va tornar a escampar l’olor primària i inconfusible de la terra humida. Íntimament em vaig estimar la pluja amb els cinc sentits: més encara quan vaig constatar que la propina d’aquella pluja de dimecres, tan inusual al mes de juny, va fer possible, dijous al matí, un color exultant per a la mar en calma, serenament neta i lluminosa. Temps estranys. Temps canviants. Plou i fa sol. Sara és la tempesta, ara la calma. I, mentrimentres, passa la vida.