Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

café del temps / OPINIÓN

Plaça del Llibre

25/11/2017 - 

El món és això que sentim. Amb l’oïda, el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i, si es vol, també amb la termocepció i l’equilibri. En diem realitat, d’això que inferim a partir dels sentits. I sovint pensem que, d’aquesta realitat, n’és feta la vida...

Però no. La vida va més enllà: molt més enllà d’un caòtic magma d’estímuls sensorials. Molt més enllà de qualsevol discreta realitat. Transcendeix els límits de les coses sensibles. I, quan vol, discorre lliure pels territoris inabastables de la ficció: solca veloç per les mars immesurables de la imaginació, vola ben alta pels cels infinits de la fantasia. La realitat és la que és. Segur. D’acord. Les orelles, la llengua, els ulls, el nas, les mans i la pell —fis i tot, també, el sistema vestibular— ens en proporcionen una discreta i determinada percepció. «Això veus; això n’hi ha», diem. I —efectivament— el món que tenim és el món que notem, observem i advertim. És com és, el món. Ara bé: nostra és la capacitat de canviar fets, qualitats i coses. I també nostra és la facultat d’ultrapassar-lo i expandir-lo, aquest món. Entre el bé i el mal, entre la bellesa i la lletjor, entre la llum i la foscúria; entre la fortuna i l’adversitat, entre el desig i el pecat, entre la veritat i la mentida disposem, sortosament, del preclar benefici de la ficció. 

La ficció, sí: la ficció. Amb la ficció som capaços d’estirar i ampliar la realitat fins als límits més sorprenents, colpidors i fascinants. Pensem en una ciutat, per exemple. París? Perfecte, París! Sempre París... Parem a sospesar què hi ha de real a París. I què hi respon a la ficció que l’embolcalla. La qüestió és: sense contes, novel·les, assajos, poemes, pel·lícules o cançons, París seria París? Vull dir: quin París seria? Seria el París que tots coneixem, intuïm, estimem, somniem i conceptualitzem? Sense les cançons d’Édith Piaf, sense la poesia de Baudelaire, sense pel·lícules com Moulin Rouge, Midnight in París, Amélie o El geperut de Notre Dame... Què ens seria, París? Sense El fantasma de l’òpera, de Gaston Leroux; sense Tròpic de Càncer, de Henry Miller; sense Roig i Negre, de Stendhal; sense Els tres mosqueters i La reina Margot, d’Alexandre Dumas; sense Rayuela, de Julio Cortázar; sense Els miserables, de Victor Hugo; sense Nana, d’Émile Zola; sense El perfum, de Patrik Süskind; o —fins i tot— sense El codi Da Vinci, de Dan Brown... En tindríem la mateixa idea, de París? 

Una ciutat es mesura —òbviament— per la seua realitat: per la trama urbana, els edificis, les places, els carrers; els paisatges, els parcs, els jardins; els mercats, els museus, els estadis de futbol; els sectors econòmics, la renda per capita, el clima; els mitjans de transport, la qualitat dels serveis, els hàbits i la satisfacció de la gent... Però —alerta!— es mesura també per la seua fantasia. Pel cabal de ficció que és capaç de generar. I aquesta és la qüestió: com cal valorar el patrimoni literari d’una ciutat com Alacant? Quina vigoria hi té la indústria de la imaginació? Quantes editorials, quantes productores cinematogràfiques, quants guionistes... Quants assagistes, cantants, poetes i compositors creen i recreen Alacant? Quants llibres d’Alacant —o sobre Alacant— fan actualment que la ciutat de la Cara del Moro, més enllà de l’estricta realitat, se’ns oferisca i se’ns suggerisca com un espai hàbil per a viure, en la que tenim, altres vides de propina —amb el benefici de la ficció?

La temptació, amb plantejaments simplistes, ens podria incitar a respondre taxativament: «Cap! Alacant per no tindre no té ni una mínima indústria editorial. És pràcticament el desert!» Fóra aquesta, tanmateix, una resposta indocumentada i injusta. A Alacant hi ha, en el mercat del llibre, molta més vida de la que sembla. I, curiosament, una part important d’aquesta vida es vehicula ara com ara en la llengua històrica i pròpia de la ciutat: el valencià. No m’estic d’instar-los a comprovar-ho en la Plaça del Llibre que des d’ahir divendres, i fins demà diumenge, hi ha instal·lada a la Plaça del Port. Perquè l’espai —massa ho saben vostés— és francament excepcional: pura essència de mediterraneïtat! I perquè l’oferta que hi trobaran potser els comminarà a una reconciliació amb les paraules pròpies, la ficció autòctona i la imaginació més vernacla i genuïna.

Perdonen que, entre tants actes programats i tantíssims llibres per a triar, no m’estiga de centrar l’atenció en una novel·la i un autor concrets: Tast de salobre, de Joan Lluís Moreno Congost. Es tracta d’un llibre premiat i acabat d’eixir del forn. És el guanyador del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, dels flamants Premis Altea de Literatura i Investigació; i es va presentar en societat tot just fa un parell de setmanes, el passat 10 de novembre. Vull pensar que representa i significa l’inici d’un nou moment en la discreta però determinant història de la literatura contemporània a Alacant. Ho vaig dir en veu alta el dia que, amb tots els honors, se’n va fer la presentació a la Casa de Cultura d’Altea, en un acte desbordant d’eufòria, èxit i públic. I no m’estic de posar-ho per escrit, convençudament: «No sé si Joan-Lluís Moreno va tindre molta o poca sort de guanyar el sucós Premi Carmelina d’Altea, finançat per la Fundació Caixaltea, però tinc la certesa que, siga com vulga, els Premis Altea han fet una gran sort de tindre com a premiat, en la seua primera i glamurosa edició, l’autor Joan-Lluís Moreno, amb una novel·la com Tast de salobre

Si aquest cap de setmana, superada la ressaca del Black Friday, decideixen regalar-se una dosi de plaer i fan un passeig per la plaça del Port, poden fer la prova d’acostar-se a l’estand del Gremi de Llibreters Independents de les Comarques d’Alacant i prendre amb les mans la novel·la de Joan-Lluís Moreno. Si n’obren les cobertes, comprovaran que la foto de portada, obra de Pablo Cortés Pizano, té continuïtat pel llom, i s’estén per tota la contracoberta... A una hora de camí se’n reconeix l’espai: la platja del Postiguet i la mar d’Alacant; el Benacantil, la Cara del Moro i el Castell de Santa Bàrbara. Clarament dit: es tracta d’una imatge que es correspon, exactament i precisament, amb el mateix lloc on enguany s’ha volgut emplaçar —valga el joc de paraules— la Plaça del Llibre d’Alacant. 

L’anècdota del joc d’espills que la coberta d’aquesta novel·la de Joan-Lluís Moreno proposa a la Plaça del Llibre adquireix —crec jo— el valor de categoria: perquè Tast de salobre és, efectivament, una novel·la feta a Alacant, ambientada a Alacant i que parla d’Alacant; una novel·la —tot siga dit—que atrapa el lector per les vísceres, des del primer capítol, i no el deixa anar fins que no n’acaba de llegir l’última línia. Amb Vicent (un ancià a les acaballes de la vida) i Luz Marina (la jove colombiana que el cuida) com a principals protagonistes, relata intensament una història colpidora i sorprenent sobre la mort i la vida, sobre el desamor i l’amor, sobre l’obscenitat i el respecte, sobre la infidelitat i el desig, sobre l’odi i la solidaritat, sobre el poder i la identitat; sobre la família, la llibertat, l’enyor, la memòria, la poesia, la tendresa i, també, la fantasia d’un alé mediterrani amb tast de salobre —i tots els colors del mar.

Tast de salobre és, ara com ara, el paradigma del potencial d’Alacant en la infinita festa de la literatura. Alacant, en diàleg amb Altea —amb els Premis Altea—, ha vist oberta una finestra d’aire fresc per a la creació. Amb tast de salobre i tot... I aquest en podria ser el camí: una ciutat sensible a la vitalitat de les comarques, coherentment reconciliada amb la pròpia llengua, la pròpia tradició i la pròpia història, fóra una ciutat més rica, més fecunda, més culta, més productiva; amb més i millors opcions per a embolcallar-se d’una aurèola literària que en propiciara la inventiva, la seducció, la introspecció i l’autoestima. Mentrimentres, ja és un pas important poder celebrar la novetat literària de Joan-Lluís Moreno, Tast de salobre. Perquè em fa l’efecte que, en la maniobra, Alacant, com a ciutat novel·lable i efectivament novel·lada, obri nous bulevards cap a les mars immesurables de la imaginació, vola ben alta pels cels infinits de la fantasia, ens habilita nous i emocionants accessos al paradís del seté cel —que és el cel on es fan possibles tots els somnis que les persones ens atrevim a somniar. 

Sí. Això volia dir-los, només: que el món és això que sentim. Amb l’oïda, el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i, si es vol, també amb la termocepció i l’equilibri. Però que, de més a més, tots els bulevards de la ficció, la imaginació i la fantasia són també opcions de vida. I poden tindre forma de llibre. I arranquen aquest cap de setmana des de la plaça del Port —durant tres dies feliçment transvestida en Plaça del Llibre. Un consell els done: val la pena passejar-la. Ni que siga per constatar que, també al nostre propi seté cel, els núvols de cotó i de somnis poden ser menats per un ventijol inconfusiblement mediterrani: amb tast de salobre —i tots els colors del mar.

 

Noticias relacionadas

PARCS POST-NATURALS

Una mina d’aigua a l’Alacant més àrida

Por  - 

Les llacunes de Rabassa són un dels ecosistemes post-naturals de la ciutat. Provocades per l’activitat humana, ara són l’hàbitat d’aus, insectes, amfibis i plantes en un paisatge de pel·lícula

next
x