Phishing, bitcoins i pornografia

La policia ha advertit aquesta setmana d’un nou cas d’estafa, per correu electrònic, a partir d’una curiosa estratègia d’extorsió —de sextorsió, exactament— que sembla que s’està estenent de forma massiva. Es tracta d’una peculiar modalitat de xantatge, a partir de phishing (o pesca informàtica) en què un desconegut exigeix el pagament d’una determinada quantitat de diners a canvi de no difondre vídeos privats amb continguts compromesos de caràcter sexual. Sense anar més lluny, en els últims tres o quatre dies, jo mateix he rebut, al meu compte personal de correu electrònic, vuit correus amb aquest intent d’extorsió. I puc, per tant, donar-ne testimoni de primera mà.

En tots els casos, els missatges (eficientment identificats com a correu brossa pel meu gestor de missatgeria, tot s’ha de dir), exhibien com a «assumpte» una contrasenya —suposadament secreta— que sovint faig servir. Aquest és el reclam, perquè de seguida fa saltar les alarmes de l’atenció: qui i com coneix —i exhibeix en l’indiscret «assumpte» d’un correu— aquesta combinació de dígits que un suposa íntimament secreta? La curiositat, clar, invita a la lectura del missatge. I el contingut, certament, resulta del tot inesperat: a cavall entre l’intent d’estafa i la temptativa de xantatge. 

En el missatge el remitent anònim explica —normalment en anglés— que coneix la contrasenya en qüestió gràcies al programari dissimuladament instal·lat en un web de vídeos pornogràfics on el destinatari ha entrat. «Per divertir-se (ja sap què vull dir)», comenta. I tot seguit refereix aquesta suposada situació: «Mentre vosté mirava els vídeos, el seu navegador web començava a funcionar com a escriptori remot amb un registrador de claus i contrasenyes que em donava accés complet a la seua pantalla i la seua càmera web. Després d’això, el meu programari recopilava tots els contactes del seu Messenger i el seu Facebook, així com també un compte de correu electrònic. D’aquesta manera he pogut crear un doble vídeo: la primera part mostra el vídeo que vosté estava veient (té un bon gust), i la segona part mostra la vista de la seua càmera. Sí, sí, sí: de vosté mirant els vídeos...»

L’estafador, confiat de poder posar la por dins del cos del destinatari —en el cas estadísticament molt probable que aquest haja visitat últimament un web amb continguts pornogràfics—, ofereix a la potencial víctima dues opcions angoixants: «La primera opció és saltar aquest missatge de correu electrònic. En aquest cas, enviaré la gravació del vídeo real a cadascun dels seus contactes: pense vosté, si vol, en la vergonya que haurà de passar... Per cert: si té parella o manté una relació sentimental amb algú, com creieu que l’afectarà? La segona opció és pagar-me 5.000 dòlars [o 1.000, o 2.000, o 3.000, o 4.000 o 7.000 dòlars, segons la versió i l’ambició de l’estafador]. Direm que es tracta d’una donació. En aquest cas esborraré immediatament el seu vídeo. Vosté reprendrà amb normalitat la seua vida quotidiana, com si no haguera passat res. I mai més no tornarà a tindre notícies meues.»

L’amable i educat extorsionador, per fi, explica com i on és que cal tramitar el pagament amb moneda digital («You will make the payment by Bitcoin», diu), i remata les amenaces de la manera següent: «Disposa d’un dia, només, per a fer el pagament. Tinc un píxel especial en aquest missatge, i ara ja sé que vosté ha llegit el present correu electrònic. Si no rep els bitcoins, no ho dubte: enviaré la seua gravació de vídeo a tots els seus contactes, inclosos amics i familiars, companys de feina, etc. Es tracta d’una oferta no negociable. Per tant, no perda el temps ni me’l faça perdre a mi responent a aquest correu electrònic.»

Aquest curiós intent d’estafa —sextorsió, en diuen, els qui s’ocupen d’investigar-lo, prevenir-lo i combatre’l— m’ha desfermat pensaments que, alhora, m’han despertat somriures, perplexitats i tristeses. I que m’han suscitat un estat de malenconia molt a joc amb el temps de tardor que estem a punt d’encetar. Qui i com —quina classe de ment, en quins tipus de context social i vital— és capaç d’inventar, dissenyar i perpetrar una enganyifa tan original, estrambòtica, suspecta i enginyosa com aquesta? Hi deu haver víctimes? Poques, moltes? Quanta gent té la innocència i la mediocritat suficient per a picar-hi i guardar silenci en la doble vergonya d’haver consumit pornografia en la intimitat (amb «actitud indecorosa») i d’haver caigut en el parany d’una estafa tan pueril i barroera? Quina mena de somriure satisfet i burleta deu fer l’estafador, fregant-se les mans, cada volta que una víctima anònima li tramita, efectivament, el pagament d’una donació penitent i redemptora: ara 3.000 $, ara 2.000 $, ara 5.000 $, ara 1.000 $, després —bingo!— 7.000 $ més...

No puc deixar de pensar —dic— en el perfil humà i psicològic de les víctimes potencials d’aquest enagny. Al marge de la ingenuïtat —superlativa— que evidencia, com en deu ser el sentiment de culpa? Quins vídeos creuen que tenen els seus sextorsionadors, quan accepten el xantatge? Intenten nous xantatges, els extorsionadors, quan localitzen uan víctima? Quins nous hàbits, vicis, costums, recels i pecats s’estan covant —i consolidant—, ara mateix, davant de les pantalles, en la molt tecnologitzada,  digitalitzada i informatitzada solitud de la postmodernitat? Com de fràgil és la seguretat en la xarxa, que qualsevol estafador de nivell primari pot tindre fàcil accés a les nostres contrasenyes secretes? Qui, com, per què i amb quines perverses finalitats pot controlar la nostra activitat —els nostres gustos, les nostres temptacions, els nostres anhels, les nostres preferències, les nostres imatges i les nostres paraules— en Internet? Com de precàries són les garanties de la privacitat en el món digital que vivim —i que viurem—, si ja som capaços de creure que un perfecte desconegut, des de qualsevol racó remot del planeta, pot mirar-nos, espiar-nos i enregistrar-nos en vídeo en la més pudosa intimitat del despatx, de la cuina, del saló o de l’habitació de casa? 

Hi ha, de més a més, un altre aspecte que m’ha cridat poderosament l’atenció en aquesta temptativa d’estafa indiscriminadament escampada per correu electrònic. I és el detall aquest dels bitcoins. «Ha de fer el pagament amb bitcoins», ordenen el sextorsionadors en qüestió. No es mamen el dit, com a ciberdelinqüents: saben que aquesta moneda digital és molt més difícil de rastrejar que qualsevol altra divisa normal. I que, de més a més, ofereix importants avantatges a l’hora de defugir controls, compromisos i problemes fiscals. 

—M’agradaria fer un article en el «Café del temps» sobre els bitcoins —li explicava al meu germà ahir.

—Xe! I això? Què t’ha pegat? —s’hi interessava, amb natural sorpresa, no exempta de preocupació.

—És que em sembla fliplant, això dels bitcoins: diners que no són diners, però que sí que són diners. Divises que es fonamenten el algoritmes informàtics inescrutables, impenetrables i ocults. Criptomonedes d’abast universal que no depenen, en realitat, de cap sistema bancari oficial; i que permeten fer transaccions sense l’aval ni la garantia formal de cap entitat financera amb cara i ulls: de cap institució, de cap entitat, de cap estat... 

—Ei! Doncs diuen alguns entesos en economia que el bitcoin és, en relació amb els diners normals, tan revulsiu com al seu dia va ho ser el mp3 en relació amb el disc compacte, o el correu electrònic respecte de les cartes amb sobres i segells: un canvi de paradigma que revolucionarà de dalt a baix tot el mercat de les divises... I que facilitarà una major independència de l’economia —una emancipació sense precedents— respecte de les grans estructures bancàries i els grans grups de poder.

—Pot ser. No et dic que no. Però... Saps? Hi ha una cosa que m’interessa especialment, d’això dels bitcoins. I és saber que la gent que hi inverteix els seus actius econòmics —gent que treballa, se sacrifica, produeix, arrisca, explota, perverteix, es baralla, es prostitueix, delinqueix, roba, mata o es corromp— està consagrant la part nuclear de les vides, en realitat, a col·leccionar una simple i pura llista d’algoritmes (xifrats encriptats de lletres, signes i números), perfectament inservibles i arbitraris, sense cap altra utilitat ni cap altre sentit que no siga, precisament, la referenciació d’un valor numismàtic virtual...

En aquest punt de la conversa és quan vaig caure en el compte que, ben mirat, el mateix argument —exactament aquest mateix argument— podria ser extrapolat per al cas dels diners convencionals. Perquè... Ai! Què són, en realitat, els diners (tots els diners: critomonedes i divises convencionals), si no una convenció, una arbitrarietat, un pur algoritme de xifres, signes i lletres —intangible, insubstancial i inaprehensible? I, en canvi, els diners mouen les nostres vides... Quantes coses fem —quantes coses som capaços de fer— només per diners? Si parem a pensar-ho fredament, metòdicament, potser ens ve un calfred d’avergonyiment. Perquè, en aquest món postmodern nostre, qui més qui menys —literalment o metafòricament— ha treballat, s’ha sacrificat, ha produït, s’ha arriscat, ha explotat, s’ha pervertit, s’ha barallat, s’ha prostituït, ha delinquit, ha robat, ha matat o s’ha corromput per diners. Si fa no fa, com els ciberdelinqüents que aquesta setmana han calat per correu electrònic les seues xarxes de phishing: tot per incorporis, irreals, eteris algoritmes de xifres, signes i lletres. Per diners. I això a pesar que, com diu un proverbi indi, «els diners no són comestibles»! 

No ho sé... Però, personalment, tot açò de les estafes digitals, les sextorsions i els bitcoins m’ha servit aquesta setmana per a refermar-me en una idea que sempre m’ha volgut acompanyar: que, de totes les vel·leïtats, debilitats i depravacions de la condició humana, la fal·lera dels diners —la quimera del poder, l’ambició, l’autoritat, el domini i la prepotència—és, sens dubte, la més lamentablement pornogràfica.