He passat la setmana immers en el segle XV, llegint i transcrivint sermons de sant Vicent Ferrer. Ja se sap: el 2019 es commemorarà el sisé centenari de la mort del dominic valencià —i universal!—, i és per això temps d’encàrrecs acadèmics, institucionals i editorials. El cas és que, amb els anys, dec haver-me convertit en un friqui de manual, perquè —ho reconec— m’ho he estat passant pipa tafanejant amb ulls crítics el contingut de les cèlebres predicacions del sant. Direm que la lectura de papers antics és un vici propi de l’edat: als vint-i-tants anys —ai!— difícilment hauria dedicat les nits de dijous, divendres i dissabte a llegir sermons vicentins.
Tanmateix —hi insitisc— m’ho he passat com un gat amb un lleu, tota la setmana, assaborint les paraules enceses i apassionades del predicador medieval:
Primo, perquè la vivacitat del valencià oral de primeries del segle XV —fa més de sis-cents anys!— és senzillament meravellosa, resulta utilíssima per a millor comprendre l’esperit de la llengua actual, i contribueix d’una manera decisiva a ratificar-nos que cap fenomen cultural com llengua no és tan significatiu i fascinant com a signe de cultura i civilitat.
Secundo, perquè els arguments, les imatges, les advertències, les estratègies discursives, els amonestaments i les diatribes del sant, per poc que s’analitzen amb ulls crítics, resulten reveladors per a entendre com es concebia i es vivia el fet religiós en la tardor medieval: un moment de canvis —socials, polítics, culturals, econòmics, científics, ètics, morals i de tota classe— que propiciarà l’adveniment del Renaixement: amb permís de la Revolució Industrial (i, naturalment, de la revolució comunicativa, tecnològica i del coneixement de la contemporaneïtat), el canvi més transcendent i decisiu en la dilatada història de la humanitat.
Et tercio, perquè les semblances i els exemples reportats per sant Vicent Ferrer en els seus Sermons constitueixen, des de l’òptica actual, «un tesoro de contento y una mina de pasatiempos» —que diria aquell— a l’hora d’indagar sobre motius, temes i arguments narratius recurrents en l’imaginari popular de les valencianes i els valencians del segle XV.
L’altre dia, en un esmorzar amb lletraferits, vaig escoltar una curiositat sobre l’obra d’Enric Valor en què mai no havia reparat:
—La Guerra Civil, la postguerra, la repressió franquista i l’empresonament van marcar tant el senyor Enric Valor que ja mai no escriuria res sobre el món posterior a 1939. Si pares a mirar-ho, totes les seues obres s’ambienten en un temps anterior...
No deixa de ser rellevant: contra la dura adversitat del seu present, l’aposta d’Enric Valor —si més no en el vessant creatiu— consistia a fer-se fort en el món antic, atàvic, clàssic, tradicional. És a dir: prenent base en la solidesa d’un pòsit històric consuetudinari i centrant l’atenció en qüestions immutables de la condició humana, amb capacitat per a transcendir les circumstàncies concretes del període de contrarietats polítiques i culturals que el franquisme significava.
Una mica aquesta sensació de refugi en les «permanències inalterables» de la tradició cultural és la que he tingut durant tota la setmana davant d’alguns dels relats intercalats per Vicent Ferrer —ara fa més de sis-cents— en els seus sermons. De tots, potser el que m’ha cridat més poderosament l’atenció és un l’exemple de l’home envejós i l’home cobdiciós. Es tracta d’una narració amb un inconfusible sabor popularitzant que ben podria funcionar de manera autònoma respecte del context religiós en què s’insereix. M’ha semblat tan colpidora que no em sé estar de transcriure-la íntegrament a continuació, amb tot el sabor d’una llengua antiga de més de sis segles:
En una ciutat hi havia dos hòmens de gran honor; l’un era molt envejós, i l’altre fort avariciós, i la fama era per tota la ciutat. E veus que un dia el rei ho sabé, i va dir: «Voleu que pague jo aquests dos hòmens?» «Sí, senyor». Veus que ell els va cridar, i, quan foren davant d’ell, el rei els va dir: «Ara mireu, honrats hòmens: els vostres pares m’han fet molta de honor i m’han servit, i per tal que els altres em vulguen millor servir, jo vos vull guardonar per aquell servei. I, així, demaneu allò que vulgueu, que jo vos promet de donar-vos-ho. I qui demanarà darrer [l’últim dels dos], jo li promet de donar-li en doble, de manera que qui si l’un demana una ciutat, l’altre n’haurà [en tindrà] dues». I veus que ells estan qual dirà [Es posen a discutir, lògicament, qui demanarà el seu desig primer]: «Digueu vós, que sou major». «No, no: vós, que sou de major llinatge». E així ells se contenien, i no volien dir. I el rei va dir: «Au, vinga! Demaneu... Voleu que ho diga jo, qui demanarà primer?» «Sí, senyor». «Doncs, vinga, vós —a l’envejós—, demaneu primer». I aquell es quedà pensant: si jo demane un cavall, aquell n’haurà [en tindrà] dos; si deman una vila, aquell n’haurà [en tindrà] dues. «Senyor, confirmeu de donar-li el doble a aquell?». «Sí». «Ara, jo vos demane aquesta gràcia: que em tragueu un ull!». «Bé em plau». I quan li’l treien: «Sí, però a aquell dos!»
Eu, Senyor, com pot arribar a ser a voltes la condició humana! Podent triar un xalet a la vora de la mar, un milió d’euros o un viatge a les platges d’aquesta o aquella felicitat, el personatge del sermó de sant Vicent, incapaç de suportar la idea que el veí hi puga obtenir el doble de fortuna, s’estima més que li traguen un ull: pel pur, insolidari i sàdic plaer de saber que al rival li’n trauran els dos.
Aquesta setmana en hem conegut la sentència del Tribunal de Comptes (el «Tribunal de Passar Comptes», hi ha qui ha ironitzat), redactada per la magistrada Margarita Mariscal de Gante Mirón (exministra del PP en el primer Govern d’Aznar), condemnant l’expresident de la Generalitat de Catalunya Artur Mas a assumir —amb càrrec al seu patrimoni personal— 4,9 milions d’euros pel cost de la consulta participativa del 9 de novembre de 2014... Aquesta setmana, dic, llegint l’exemple de l’ull buidat perquè li’n buiden dos al veí, em ratifique en la idea —potser amb un deix de malenconia i tristesa, però ja no amb sorpresa— que la condició humana, a pesar dels anys i dels segles, conserva íntegres segons quines «permanències inalterables».
