X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

Per la flor del gesmiler

29/09/2018 - 

A la casa de la Carbonera tenim un gesmiler que té vuitanta-quatre anys: exactament, l’edat de mon pare. El va plantar son pare (el meu iaio Colau) quan l’any 1934 va nàixer mon pare (que és ara el iaio Colau dels meus fills). I —ja s’entén— el vell arbust trepador és, per això, una veritable institució en l’imaginari íntim de la família. Infon admiració i respecte, veure com s’emparra l’antiga i retorçuda soca del gesmiler per damunt de les arcades d’això que, entre els de casa, denominem el carrer —un espai de transició entre l’interior de la casa i l’hortet que hi ha just al davant, a la manera d’un petit riurau. Recorde que, de jove, quan l’atzar em va portar a viure uns mesos a la ciutat d’Udine, al nord d’Itàlia, vaig conéixer un xicot israelià que s’enyorava profundament del país dels seus orígens.

—Més m’estimaria una vesprada prenent el te al patiet de ma casa, a Jerusalem, que tot un hivern ací... —sospirava amb un punt de tristesa i malenconia.

En escoltar-lo —no sé per què aquesta mena de detalls s’arrapen al cervell i es conserven durant tants anys a la memòria—, vaig sospesar que la intensitat de l’enyor que aquell comentari delatava només admetia comparació, en el meu cas, amb el carrer de la casa pairal de la Carbonera, a recer del vell gesmiler, amb les incomptables —i felicíssimes— porcions de vida que hi hem compartit en família.

El cas és que les tres arcades del carrer de la Carbonera serien senzillament inconcebibles sense la verda presència —esguitada de blanc— del gesmiler que el nostre iaio va plantar en nàixer mon pare i fer la casa. Perquè aquest vell gesmiler és alhora testimoni, protagonista i penyora galant d’un gest que sempre m’ha semblat bellíssim, i que se situa, precisament, en l’època dels festeigs preliminars dels meus orígens existencials. Vull dir: el temps en què mon pare va començar a festejar amb ma mare. 

M’explique... La jove parella que un dia van ser mon pare i ma mare va haver de véncer els difícils inconvenients i entrebancs de la distància i les absències. Ell era d’Altea; ella, d’Alcoi. S’havien conegut casualment una nit càlida d’estiu, en un ball a Montemolar, l’antiga casa del marqués de Campofértil. I es veu que els dos en van quedar recíprocament corpresos. Però ella se n’havia de tornar terra endins, a Alcoi; i ell feia vida a Altea, tocant la mar. Els inicis del festeig van tindre, per això mateix, un component important de correspondència amorosa: carta va (d’Altea a Alcoi), carta torna (d’Alcoi a Altea): lletra amunt, epístola avall. 

Sempre que podia, clar, mon pare pujava a Alcoi per trobar-se amb la seua estimada. I ella devia baixar, també, a la primera ocasió, a la mar d’Altea, per mirar-se i trobar-se dins dels ulls verds de mon pare. Però això no era sinó una joiosa excepcionalitat: el dia a dia d’aquell festeig havia de ser, per força, fet de paraules escrites sobre papers que adesiara viatjaven —muntanyes enllà, muntanyes ençà— dins les saques postals de Correus.

És ací on hi ha el gest amorosívol i gentil que involucra el gesmiler de casa, i que sempre m’ha semblat senzillament preciós. Resulta que la pràctica totalitat de les flors del gesmiler tenen, com se sap, cinc pètals. Però no totes... N’hi ha potser una de cada cent o cent cinquanta que, excepcionalment, se n’ix de la normalitat dels cinc pètals. Si bé s’hi busca —amb l’atenció i la paciència suficients—, se’n poden trobar algunes de sis pètals. I també, de quatre... La bona qüestió és que, segons sembla, mon pare cada dia buscava, al gesmiler que son pare havia plantat per ell, una d’aquelles estranyes flors de gesmiler de quatre o de sis pètals. I l’expedia a ma mare a l’interior del sobre postal, juntament amb la corresponent carta d’amor.

A bon entenedor, poques paraules: aquella floreta, penyora d’amor, era una manera que mon pare tenia de demostrar-li, a ma mare, que mentre l’havia estada buscant entre les rames del gesmiler de casa havia invertit un temps exclusiu a pensar-hi, en ella. Al capdavall, l’amor també consisteix en això: a tindre present en el pensament la persona estimada i saber-la veure —i sentir— en cada detall del món que ens envolta; a ofrenar i compartir la quotidianitat de les minúcies que ens fan ser com som i qui som.

Per això, cada matí, quan isc de casa i entropesse amb el vell gesmiler de la Carbonera em fa bé saber-lo allí. I recordar que fa molt i molt de temps mon pare hi buscava flors de quatre o sis pètals per enviar-li-les, a Alcoi, per carta, a ma mare; i que d’aquell amor vam vindre amb els anys els seus fills —que, de tant, en tant, també solem jugar a buscar, com el pare, floretes de quatre o sis pètals al gesmiler de casa. I em fa feliç, igualment, que la meua filla de vuit anys, que ja en coneix la història, s’hi pare, també ella —també de tant en tant—, a buscar floretes excepcionals, de quatre o sis pètals.

—Mira, papi! Una de set... —em diu l’altre dia.

—Com que de set? Això sí que no ho he vist mai...

—Que sí, que sí! De set! Compta-les... —i me n’ofereix la floreta blanca.

Era, efectivament, una flor de gesmiler de set pètals. Absolutament excepcional. La vaig posar suament sobre les pàgines obertes del llibre que estava llegint i —no sé per què— la vaig fotografiar amb el mòbil: com si així poguera preservar-la del marciment ineluctable, indefectible i imminent.

Durant el temps ínfim de l’obertura de l’objectiu —el temps que dura el so de fer «clic» en la captura digital— em va vindre una revelació. La revelació. I ho vaig comprendre tot... Aquella flor de set pètals, excepció entre excepcions, alegrement oferta amb les manetes encara infantils de la meua filla i suaument depositada entre les pàgines impreses del llibre, havia vingut a recordar-me que l’amor i la memòria dels pares viu i viurà sempre en cada flor del gesmiler de casa. Que la nostra mare —aquesta tardor farà vint-i-un anys que va faltar— se’m fa present, cada matí, quan isc de casa, en la impetuosa verdor esguitada de blanc del vell gesmiler. I, també —d’una manera especialment viva—, cada volta que la meua filla troba una flor de quatre o sis pètals, i me la mostra amb un somriure emocionat, còmplice, satisfet, triomfal. Hi comprenc —vull dir— que és tota una sort, que no totes les flors dels gesmilers hagen de tindre, necessàriament, cinc pètals. I que l’amor —el veritable amor; l’amor que depassa inconvenients, entrebancs, distàncies, absències, muntanyes i temps— potser naix sempre de la diversitat i la diferència: de l’efecte, l’afecte i el benafecte de la desigualtat, l’heterogeneïtat, l’excepcionalitat, la dissemblança, el contrast i la divergència; d’allò que sabem reconéixer com a extraordinari enmig de la mediocritat que tot ho iguala.   

Aquesta setmana hem celebrat el Dia Europeu de les Llengües, per a defendre, reivindicar i celebrar —suposadament— la diversitat lingüística i cultural d’Europa. Personalment, em fa l’efecte que, ara mateix —i no solament en la qüestió nuclear de les llengües— al món s’està lliurant una inadvertida batalla a ultrança entre la uniformització i la tolerància, entre l’homogeneïtzació i el pluralisme, entre la imposició i la democràcia, entre l’aplanament i el respecte, entre el totalitarisme i la temprança, entre el monolitisme i el pluriculturalisme, entre la coacció i l’esperança... Íntimament celebre, per això, aquesta revelada i clara consciència: que mon pare i ma mare no solament ens van donar la vida, sinó que ens van ensenyar a estimar-la amb tots els matisos —en tota la riquíssima diversitat—, per la blanca delicadesa d’una flor de gesmiler. És, si es vol, una consciència pobra, fràgil i humil. Però no deixa de constituir una primera certesa —una mena de certesa original— a l’hora d’encarar segons quins reptes d’aquesta confusa postmodernitat.

next
x