Per amor a les paraules

Des del passat 30 de setembre i fins al pròxim 18 d’octubre s’exhibeix a l’Arxiu Municipal d’Alacant una exposició sobre El Tio Cuc. Aquest popular setmanari satíric, icònic en la memòria col·lectiva dels alacantins, és una font d’informació impagable per a entendre i reconstruir les preocupacions, les dèries, els anhels i les quimeres —les palpitacions de la vida quotidiana— de l’Alacant immediatament anterior a la Guerra Civil. La simple evocació del personatge del Tio Cuc i el seu nebot Cuquet pujant en globus i exercint una sàtira amena, desimbolta i humorística de l’actualitat del moment és ja un referent mític per als qui percacen —és una manera de dir— les essències de l’alacantinitat. Amb l’impacte d’una tirada al voltant de 20.000 exemplars i l’al·licient afegit d’un joveníssim Enric Valor incorporat com a redactor l’any 1933, aquest periòdic històric dirigit pel senyor Josep Coloma ben mereix ser considerat com un testimoni d’excepció de l’Alacant més autèntic i genuí: l’Alacant que conservava íntegra —ai!— una personalitat pròpia abans de la terrible desestructuració de la Guerra i de totes les nefastes desnaturalitzacions posteriors. Tanta va ser la repercussió que aquell setmanari va arribar a tenir, que —sembla cosa de no creure!— en alguns municipis del voltant d’Alacant, encara ara, vuitanta anys després de l’esclat de la Guerra i la publicació dels últims números l’any 1936, quan algú comet un acte irrisori o estrambòtic se li diu com a advertència: «Eixiràs en El Tio Cuc!».

Però El Tio Cuc no va ser un cas aïllat. Tot el contrari: a pesar de la fama que aquest periòdic va arribar a tenir —i continua tenint en els nostres dies—, en realitat no va ser sinó l’últim i ressagat exponent de la important implantació que la premsa satírica va arribar a tenir a l’Alacant de finals del segle xix i primers del xx. Fet i fet, entre 1882 i 1923 podem documentar a la nostra ciutat més d’una dotzena de periòdics publicats en valencià. Capçaleres com El Marescal, El Cullerot, El Campaner, El Dimoni Coixo, El Garbellet, Garrotà de Sego, La Granera, El Gos de Presa, La Granota, El Pardal, Milord Quico, El Cacahuero o El Pelut mereixerien, al costat de la d’El Tio Cuc, també una atenció retrospectiva i reivindicativa. De totes les esmentades, una de les que va tenir més incidència i continuïtat, amb diferents etapes, va ser la d’El Cullerot. Ningú que vulga entendre com cal la complexa configuració de l’Alacant actual n’hauria d’ignorar aquest passat immediat. I faria bé de capbussar-se, per això, en les divertidíssimes i reveladores pàgines d’aquest setmanari. Així, per exemple, en l’exemplar del 17 de gener de 1897, podria llegir aquest sorprenent diàleg:

—Què lliges, Tito?

—Hola! Mira: un llibre per a ensenyar-me a parlar en castellano.

—I això?

—Home! Bo és saber de tot, perquè un no sap en què vindrà a parar, i el dia de demà ningú l’ha vist.

El passatge és senzillament espectacular, car «el dia de demà» d’aquells alacantins de finals del segle xix és, precisament, el nostre dia d’avui. I les paraules d’aquell personatge semblen tindre un aire premonitori, anticipatiu, inesperadament profètic. Perquè ara que, en efecte, hem vist amb perspectiva com ha anat aquell «dia de demà», sabem perfectament «en què ha vingut a parar»: ha vingut a parar en un cas com un cabàs. Perquè a ningú no se li escapa que Alacant ha protagonitzat, en l’última centúria, un dels processos de substitució lingüística més espectaculars, vergonyants, tristos, penosos i lamentables; digne d’atenció, estudi i referència en qualsevol manual de sociolingüística.

Però Alacant és molt d’Alacant. I no es deixa dissoldre en la inanició i la desmemòria tan fàcilment. Conserva indemnes, a pesar de tot, els fonaments de la pròpia personalitat valenciana, de vocació mediterrània i cosmopolita. Per poc que rasquem una mica enllà de la superfície anònima de l’asfalt, el formigó i les aparences, de seguida emergeixen a «la millor terreta del món» la llengua, la història, l’esperit festiu, les referències literàries, les tradicions, els valors, els models d’organització i les formes idiosincràtiques d’entendre, celebrar i viure la vida. En la mesura que es reconciliarà amb les pròpies paraules, la ciutat es redimirà també del dèficit d’autoestima, de la submissió sucursalista i de l’apostasia del temperament, etc.

L’ànima de les persones és feta de paraules. També la de les ciutats. I Alacant —aquest és sens dubte el més crucial dels seus reptes— no solament es resisteix al desànim: fa l’efecte que comença a reivindicar-se en la voluntat de recuperar (valga l’expressió) una ànima pròpia. Hi ha indicis que fan pensar que potser apostarà per un futur desacomplexat, creatiu, lliure de prejudicis; ver, ric i divers. Un futur reconciliat amb les arrels; un futur, en definitiva, en què sabrem travessar les esperances per la bella utopia de la civilitat. I per l’amor a les paraules.