Hi ha persones que contribueixen a teixir l’entramat social d’un poble. Són persones més o menys anònimes, que només de tant en tant trauen el cap —de manera discreta i tangencial— en els mitjans de comunicació, però que es troben darrere d’una infinitud de projectes, iniciatives, tradicions, il·lusions i esdeveniments comunitàriament compartits: darrere —o davant, o al costat— de les commemoracions, els col·lectius, les associacions, els actes, els propòsits i els esdeveniments que determinen la vida i la idiosincràsia d’una determinada col·lectivitat humana. Aquest és el cas de Pepe Zaragoza Juan, Pepe el Moïnyo: un home discret i reservat que, al seu poble, Altea, ha contribuït decisivament en la consolidació d’estructures socials invisibles que, tanmateix, han fet possible un model paradigmàticament envejable en la felicitat de l’oferta i el consum culturals.
Els sociòlegs manipulen sovint la noció d’estructura social per a referir-se a les regularitats que, en una determinada col·lectivitat humana, serveixen per a ordenar els comportaments dels individus i les relacions que tenen entre ells. Bé: d’acord. Però com és que s’articulen i es construeixen aquestes regularitats? De quina manera es creen, es conformen i s’enrobusteixen les relacions i les trames que defineixen un determinat model de societat? Com es basteix això tan inaprehensible que és l’estructura social?
Tinc la sensació que, quan parlem de la societat passa una mica com quan parlem de la gent: que tendim a oblidar que ens estem referint, en realitat, a un conjunt de persones reals, físiques, concretes. De carn i ossos. Amb noms i cognoms. Amb cara, ulls, cor, emocions, dèries, manies i sentiments. Amb sensibilitats i diferències. Amb ànima i esperit. I amb una efectiva capacitat d’incidir en la vida compartida. La societat —això que en diem la societat— és feta per persones com vosté, com jo. Com Pepe Zaragoza. I adopta una fesomia o una altra —millora o es corromp, progressa o es perverteix— segons les contribucions, els compromisos, les obres, els treballs, les crítiques, els gestos o les solidaritats que fan: que som capaços de fer.
Mon pare em va contar un dia que, de jove, treballava portant la comptabilitat —i executant faenes comercials— en les empreses de Paco Zaragoza Alvado, Paco el Moïnyo (Rosario, 1914 – Altea, 1977): el pare de Pepe i Paco Zaragoza Juan. «Érem com família. Què dic com família? Més que si fórem família!», puntualitzava. Mogut per la vocació docent, va decidir estudiar Magisteri i dedicar-se al noble ofici de l’ensenyament.
—Paco, me’n vaig a treballar de mestre. Deixe l’empresa —diu que li va haver de dir mon pare, al pare de Pepe Zaragoza.
—D’acord. Saps que ací, sempre que vulgues, seràs ben rebut. Però... Mira, Colauet: pensa-t’ho bé. Ací jo tinc quatre fills: el meu Paco, el meu Pepe, Mariano i tu. I tot el que hi ha, si et quedes, serà dels quatre —em conta mon pare que li va suggerir, en aquella ocasió, el senyor Paco Zaragoza, que era una autèntica institució.
Però mon pare ja s’ho havia pensat bé. I, irrevocablement, tenia ja presa la decisió de ser mestre d’escola —que, per cert, és una de les maneres més belles, generoses, profitoses i gratificants de contribuir al progrés social i a l’enriquiment de les persones. Així va ser com els germans Pepe i Paco Zaragoza, juntament amb el tercer fill, l’enyorat Mariano Pérez Pérez, van prosseguir, efectivament, amb els negocis iniciats per Paco Zaragoza en la Trencadora de Meles i, amb el temps, van fer prosperar empreses com Zaragoza Almendras SA, Zaral, o el Grupo San Rafael. Fet i fet, ja sense mon pare, els altres tres fills de Paco el Moïnyo van aconseguir gestionar projectes empresarials de tanta envergadura que, sense ells, difícilment es podria entendre el desenvolupament i la dinàmica econòmica d’un poble com Altea, i del conjunt de la Marina Baixa.
L’anècdota familiar ve ací a col·lació no per l’aventura econòmica que hauria pogut ser i mai no va ser (la d’una hipotètica peripècia empresarial de mon pare associat amb els Zaragoza i Mariano Pérez), sinó perquè il·lustra a la perfecció una cosa ben sabuda i contrastada: que la percepció de la confiança i de l’agermanament entre persones, de vegades, transcendeix els purs i estrictes vincles de la sang. «La família és fer-se», diu la veu popular. I deu ser cert, perquè, tal com em passava amb Mariano Pérez —i també amb Paco Zaragoza, clar—, mai no he deixat d’apreciar en la figura de Pepe Zaragoza una espècie de germà putatiu de mon pare: una mena de tio putatiu propi, per tant; com una part indestriable d’un entorn familiar que mai no he deixat de sentir com a propi.
Siga com vulga, la bona qüestió és que, allí on s’ha produït un acte social o cultural, allí ha estat sempre, amb un aire afable, generós, agraït i incondicional Pepe Zaragoza. Que s’inaugura una exposició? Allí que està Pepe, amb la càmera a la mà, disposat a fruir i immortalitzar l’instant. Que es presenta un llibre? Pepe Zaragoza hi assisteix, és el primer a comprar-lo i de seguida en demana la dedicatòria. Que s’organitza un sopar contra el càncer? Saps que Pepe Zaragoza i la dona en seran dos dels comensals. Que se celebra un concert de la Filharmònica? Allí trobaràs Pepe Zaragoza disposat a escoltar, disfrutar, agrair i elogiar. Que fan la gala dels Premis Altea? No serà Pepe qui deixe de fer-hi costat. Que a les set i mitja han programat una conferència a la Casa de Cultura? En el públic en seran, set, dèsset o setanta-set: però saps que Pepe Zaragoza no fallarà...
I és que Pepe Zaragoza, enamorat del seu poble, ha heretat de son pare no solament el gust per fotografiar i documentar, en un arxiu infinit, tot allò que té a veure amb el seu poble d’Altea i la seua gent: també ha fet seua la voluntat de participar en totes les entitats culturals del poble. «Mon pare va ser de la Colombòfila i tot!», explica, amb llum als ulls i un punt d’orgull en la veu. «Pregunta-li-ho a Juan Zaragozí, si vols: ell t’ho podrà dir.» I així, amb la memòria de son pare sempre amb ell —té en projecte crear una fundació i ja li ha dedicat un museu en el magatzem de la fàbrica d’ametles Zaral—, manté viva, per exemple, la devoció familiar per Sant Rafael, que son pare ja professava:
—Mon pare és que es va criar amb la Mare Pepa de la Nucia. De ben jovenet, carregava pa amb una burreta i el portava a Benidorm. Quan tornava, carregava de llenya. Una volta va parar a Sant Rafael i va dir: «Tot açò serà meu un dia». I ho va complir! —li agrada recordar—. Mira com és, Joan, això de Sant Rafael, que quan vaig prendre la comunió mon pare va comprar i va regalar a la Parròquia d’Altea el Sant Rafael que hi ha ara a l’església del Consol.
Conscient que no som sinó el resultat d’una memòria individual i col·lectiva, a Pepe Zaragoza li agrada recordar, especialment, del temps de son pare, l’ideal de l’home bo; el sentit de l’honestedat; el benefici d’una solidaritat confiada, despresa, insubornable:
—Mon pare, en la tenda d’ultramarinos, fiava els aliments als mariners, sabent que si no portaven peix no podrien pagar. Però ell, que havia tingut barques, se’ls estimava i els respectava molt. La gent s’ajudava, comprens? Hi havia confiança. Tots els tractes eren de paraula: però la paraula valia més que res! Era impressionant: impressionant. Bancals, solars, cases, mercaderies i negocis es compraven i es venien de paraula. Sense escriptures. Donaves la mà, i ja estava. Veus com són les coses? Resulta que hi ha més incompliments de contracte ara, que tot va per escrit i a cal notari, que no abans, en temps de mon pare —té el gust de raonar, ell, que sempre ha estat, com son pare, també home de tractes, comerços i negocis.
Exercita la memòria, Pepe Zaragoza, sempre que l’ocasió és propícia, per recordar com era el món de la seua infantesa quan va nàixer al carrer de la Mar d’Altea, dalt de la tenda de Batiste el Pelat. Conta i no acaba, com eren les persones que hi va conéixer en la penya gastronòmica Mulla i Beu. Evoca el sabor de les ametles marcones: «Mil voltes més bones que l’ametla Califòrnia: on vas a posar!» I li agrada evocar el món remot en què, quan viatjava a Reus per comerciar amb l’ametla, havia d’esperar un bon parell d’hores perquè li posaren una conferència:
—Jo havia de telefonar a mon pare, a Altea, per explicar-li com havia anat la cosa. I quan per fi aconseguia que em posaren la conferència, parlava amb la tia Maria, la mare de Lluís Fuster, que era qui estava en la centraleta de Teléfonos. «Tia Maria, soc Pepe, el fill de Paco el Moïnyo. Pose’m amb mon pare, per favor». I ella sempre sabia mon pare on estava! Sense eixir de la centraleta! «Ai, Pepe! Com estàs? Ara en seguida te’l pose, fill. Crec que està a casa de Jaume les Llums...»
Aquest és el fet: ni les personalitats ni les tradicions no s’improvisen. Tampoc les habituds familiars. Potser per això, d’acord amb un sentit participatiu heretat de son pare, Pepe Zaragoza igual s’involucra en la Confraria del Sepulcre com en la penya gastronòmica Els Tolerants; en els seus Moros de Bèrnia com en la creació del web http://www.alteamipueblo.es; en les Festes del Cristo com en l’Associació de Moros i Cristians... I hi insistisc: mai no falla a l’hora de fer costat a la creativitat de la gent en exposicions, concerts, presentacions, gales, teatres, mostres, conferències, actes festers... Indefectiblement, en tots els esdeveniments destacats, prompte o tard apareix ell amb la càmera, immortalitza l’esdeveniment per al seu arxiu personal immens. I, quan pot, envia privadament una tria de fotografies als protagonistes si li són coneguts —que són tots i quasi sempre.
Són coses, aquestes, que, de tan repetides en el paisatge humà quotidià d’un poble com Altea, resulten consuetudinàries i poden passar inadvertides. Però no: no convé obviar-les. Convé observar-les. I reconéixer-les. I agrair-les. Perquè persones com Pepe Zaragoza, Pepe el Moïnyo, no solament contribueixen a teixir l’entramat cívic, l’estructura social d’una determinada comunitat humana: són, en realitat, el testimoni imprescindible i silent d’un poble que era poble —d’un poble que continuarà sent poble mentre existisca gent com ell.
Ja m’ho perdonarà, si m’ho vol perdonar, l’amic Pepe Zaragoza —tio putatiu—, que amb aquest escrit públic traïsca la seua voluntat de discreció. Però en una setmana tan convulsa com aquesta, farcida de debats abrandats, flamígers i hipertròfics sobre els suposats límits de la llibertat d’expressió, no puc deixar de sospesar que la civilitat —la vertadera, utòpica i desitjable civilitat— arribarà el dia en què els noticiaris, els periòdics i les columnes d’opinió, en comptes de parlar d’un raper de gust dubtosíssim com Pablo Hasél, o d’una feixista penosa, xenòfoba i antisemítica, com Isabel Peralta, preferisquen parlar d’homes de bé com Pepe Zaragoza Juan. Perquè persones com ell són les que, a l’hora de la veritat, procuren el benefici de la cohesió social —que és, em sembla, una condició indispensable per a segons quines formes de la cultura, la confiança i la felicitat.
