Pel camí de Pinedo

ALACANT. Era quasi de nit, la veïna d'enfront, la tia Maria la Guatla cridà a la porta, venen per ahí, venen per ahí!  Ma mare Francesca la ferrera isqué corrent al carrer, mirà i se n’entrà cap a dins pegant una trompada a la porta que retombà en tota la casa. Mirà  a mon pare i li digué, Ramón jo no òbric, ni tu tampoc. Venen, Ramón quina por.

Jo era filla adoptiva, els meus pares naturals havien mort i ma tia la ferrera feia de mare, cuidant-me molt i tot i que havíem passat temps millors. A la meua germana li deien Contxa, era un poc més xicoteta que jo. Em trobava bé en la casa que havia construït mon pare Poma amb les seues mans de bon mestre d'obres i el material que havia dut amb el camió que tenien: Avui ja no hi havia camió, s'havia estavellat en la carretera amb un pal de la llum, un mal dia d'hivern. Avui quasi feia el mateix oratge.

En espatllar-se el camió no tingué més remei que deixar de ser obrer pel seu compte. El seu amic Baptiste l'informà que a l'ajuntament del poble feien falta obrers, coses senzilles per a ell, arreglar voreres, mirar pels enderrocs, o allò que li manaren. Acceptà, eren temps de la República, la gent creia en el futur, un futur que seria per als pobres que deien aleshores i ara també... Però vingué la guerra i Poma continuà treballant per a l'Ajuntament,  i a més a més, s'apuntà al Sindicat de la CNT. Tots els companys ho havien fet, i a ell li venia de gust.

Passaren uns temps molt cruents i difícils. Mon pare Ramón era un home seriós, tots el respectaven i ell anava treballant i també opinant. Quan acabaven la jornada uns quants de la quadrilla de la construcció se n’anaven a prendre alguna cosa abans d'anar a casa, xerraven i comentaven com anava el frente, un dia eren bones notícies, un altre roïnes.

Un dia, un dels obrers Diego comentà, jo deixarè de treballar per l'ajuntament, venen males notícies i jo no pense quedar-me i ser el màrtir d'un futur ben lleig. Escolta tu, li digué mon pare, fins ara l'ajuntament i el sindicat t'han donat de menjar, has pogut treballar, ningú t'ha obligat a estar ací, i ara que les veus vindre pegues a fugir, em sembla indigne de tu, no m’ho esperava. Doncs queda't tu, li contestà.

Poma, es quedà pensatiu, açò té mala traça, però jo no em menege, mentre dure. Au! li digué Baptiste, tu ets l'ànima del grup no ens pots fallar. Ni ho faré!, va respondre.

Passà un temps i vingué el silenci, la por i la derrota.

Passà un temps i vingué el silenci, la por i la derrota. A mon pare el tiraren de l'Ajuntament, no era ben vist pels nous habitants. Ell sols es calfava el cap amb com trauria a la família endavant. Aniria al camp o on fera falta -del seu ofici no el cridaven.

I ara sentia com una nebulosa cridant-lo: Ramón, Poma... que venen, que venen. Poma es posà seriós, nosaltres ens amagàrem en la taula redona, baix les faldilles i esperàrem.

Sonà a martellades la porta del carrer, estaven tocant l'anella i retombava el soroll que feien. Ma mare obrí. Venim a per Poma. Ací estic, contestà. Era el seu antic amic Diego, no podia ser un altre. Què voleu, li preguntà, tenim una ordre d'arrest contra tu. Xe, Diego si tu saps que el que he fet ha estat treballar i complir amb els nostres ideals, per això... justet, a mi que em contes, has de vindre i ja!

Ma mare començà a plorar, s'apartà sense consol i li deixaren una còpia de l'ordre perquè entenguérem el que passava. Nosaltres amb catorze anys ho entenguérem de seguida. Traïdor a la Pàtria, pena de muerte.

Passàrem eixa nit plorant totes tres,  ens vàrem dir no deixàrem que passe. Ell no ha fet cap mal. Hem de parlar amb gent del sindicat, encara que ja no és, per ahí queda algú que ens podrà assessorar. Mare no patisca li diguí ja ho arreglarem. La meua germana plorant em digué, així ho farem Pepica.

La ferrera, no parava de plorar, Contxa ens digué: Au! totes a dormir que demà hem d'esbrinar moltes coses. Totes tres es gitaren juntes en el llit de matrimoni, amb la mare.

Ningú excepte la tia Maria havia vingut a veure'ns, tots tenien por que els veren preguntant...

A l’endemà aní amb ma mare a consultar-li a Amparo la quarterona que podíem fer. Ella ens digué que Baptitste, el que treballava amb mon pare, podria indicar-nos un advocat per a la causa, ella sabia que a altres els ajudava. Amparito li digué ma mare, i on és ara Baptitste, viu a  Carpesa,  és un poble tranquil i allí té família. Doncs ens anem de  seguida, ens acompanyes? Sí, us espereu un moment que m'arregle i vaig amb vosaltres.

S'encaminaren cap a Vinalesa i totes parlant alhora li féiem preguntes de com estaria el pare, on era la presó, que hi farien d'ell, atabalant-la per moments. A peu anàrem a Vinalesa, aleshores ja sabeu que no hi havia vehicles entre els pobles. A Montcada estava l’autobús de Broseta que duia a València i res més.

En arribar a casa Baptiste ens vam saludar i ell endevinà que alguna cosa havia passat greu amb mon pare

En arribar a casa Baptiste ens vam saludar i ell endevinà que alguna cosa havia passat greu amb mon pare. Pena de mort, li diguérem, li han posat pena de mort... A ell se li posaren els ulls rojos i Amparito plorant també li digué hem de fer alguna cosa per aquestes beneïdes. De seguida ell es posà a escriure una carta per a un advocat de València que portava casos com el del pare. A Amparo la quarterona, li donà ordres, que Pepica vaja amb tu a l'estraperlo, Contxa que estiga amb sa mare i l'emplearem en la fàbrica dels sacs. Tan jovenetes com són, deia Amparito i encara i com que tenim possibilitats d'ajudar als nostres. Bé, digué Baptiste, vosaltres quant més callades i a casa millor, i no us preocupeu perquè aquest home , l'advocat us ajudarà molt i  traurà al teu home com a altres ha tret, de la presó, ja ho veureu.

Se n’anaren cap a casa de volta de Carpesa, arribaren molt cansades, moltes que diem. La meua germana Contxa se n’anà a buscar les amigues del carrer, era més jove i tenia recel en parlar amb elles i volia contar-les que es posava a treballar a la fàbrica. Ves espai en el que dius, li comentí...

A l’endemà, amb por i pena me'n vaig cap a casa d’Amparo, ella m'ensenyaria a on havíem de replegar la farina per a fer el pa i vendre-lo d'estraperlo. A Amparo li havien mort son pare en la guerra i ella estava molt afectada però també era una dona molt resolta i sabia el que es feia. Així que agafàrem camí de Pinedo, que era on havíem d’anar. L'estació de Montcada estava fora del poble, i els diumenges per ella passejava tota la gent jove i al passeig es trobava nuvi.

Però nosaltres el que anàvem a buscar era la salvació a la nostra situació, que era ben penosa. Arribàrem a València i em paregué que era com si ja coneixera els seus carrers, els tramvies, les tendes, em resultà familiar, menys mal. De l'estació de trens al carrer de Xàbia, eixia un cap a la mar. Passàrem Catarroja i més pobles i arribàrem a la Punta de Pinedo. La tia Rosa, ens va rebre molt contenta de tindre allí a Amparo i companyia, encara que em mirava amb un poc de recel. Tia Rosa aquesta és Pepica, vindrà amb mi, és de confiança i a son pare l'han tancat, així que d'alguna cosa han de menjar.

No passes pena, que ton pare eixirà del cadafal. Jo una xiqueta amb catorze anys havia de passar por i anar tan lluny. Em semblava que no podria. Vaig dir en casa no tenim res.

Efectivament quan arribí a casa la meua germana i ma mare estaven plorant. Em varen dir que havien venut el tarongerar, tant com li havia costat a mon pare Ramon de cuidar-lo.

no es preocupe mare que jo tinc feina i la meua germana també, eixirem endavant

Ma mare estava tan trista que jo no sabia com animar-la. Li vaig dir no es preocupe mare que jo tinc feina i la meua germana també, eixirem endavant. A l’endemà, Contxa anà a presentar-se a la fàbrica dels sacs i jo me n’aní amb Amparo.

Tenia por que m'agafaren pel camí. Amparo digué, el que fan és que et deixen el cap pelat. A mi ja me l’han deixat i creix de seguida, però és una vergonya, ja ho saps. Pepica, em digué,  quant menys por tingues millor. Anàrem pel camí de Pinedo i arribàrrem a ca la senyora Rosa, tenia preparats els fardells de sac amb la farina, ens els amagàvem baix les faldilles i després quan ja pujàvem al tren els posàvem a la cistella de la compra, amb una por que et traspassava des del cap fins als peus, i així un dia darrere de l’altre. Puc dir que la sort m'acompanyà tots aquests anys, mai topetí amb ningú que em fera mal, i això era difícil que ocorrera. Dins de tot vaig tindre sort.

La meua germana es presentà sense problemes a la fàbrica i digué que anava de part del tio Baptiste i començà a treballar, mentrestant havíem de menjar tots els dies i anàvem traient del tarongerar venut. La meua germana, arribà a casa contenta del treball se sentia útil i cobraria un jornal. La mare Francisca els comentà quan arribaren, m'han preguntat quant vull per la màquina de cosir. Les dues alhora botàrem, no mare la màquina no es ven, la màquina no es ven. En veure'ns plorar desconsolades contestà, tranquil·les, tranquil·les passarem com puguem.

Al principi anàvem a veure’l a la presó totes tres, després a la mare li feia tant de mal la cama , se li feu flebitis, unes llagues a les cames que aleshores no tenien cura, sempre embenant-li-les. Contxa treballava de matí així que em vaig apanyar per anar-hi a soles a la presó. Em deixava la cistella a una pastisseria que hi havia al carrer dels Caramels prop de Serrans i me n’anava a deixar-li el poal de menjar. Perquè li arribara alguna cosa, havia de passar el poal per diversos caps de la presó. Tots els dies passava, ell em deia xiqueta, xiqueta, per què vens tots el dies, oi! pare, si no, no menges. I així cada dia.

el que importava era que el senyor Benet tramitara l'expedient per salvar a mon pare

Quan arribàvem a casa pastava el pa i també cada dia, li enviàvem a l'advocat, Sr. Benet dos pans de farina, fets al forn, que l'home es menjava d'allò més a gust. Igual ni es preguntava d'on eixia, ni quant s'havia de treballar per a aconseguir eixe pa. Per a mi el que importava era que el senyor Benet tramitara l'expedient per salvar a mon pare d'una mort injusta, i res més.

Passaren tres anys amb penalitats i inquietuds immenses, no he volgut ja més inquietuds, ni patiments encara que després de tot el que us he contat he aprés que la vida és una sorpresa continua i un dolor constant.

A mon pare el tragueren absolt de la presó, ma mare continua amb el dolor i el mal a les cames que no tenien cura en aquells moments, la meua germana i jo ens casàrem amb uns bons xics del poble. Mon pare Ramon, l'avi Poma romangué silenciós per sempre, no li podies contar ni el que no passava, la presó era el pitjor que havia passat a la seua vida i ara fora d'allí restava eixe temps al cor, com una espina.