ALICANTE. Era primavera. L'estiu trucava a la porta, semblava que res havia canviat. Per això, malgrat que els començaven a arribar des del bosc cadències premonitòries entrellaçades a un vent que, tot i que acariciava suau les seves terres el seu alè presagiava tornados, els caps dels clans dominants van seguir sense atendre el cant de la Sibil·la. Aviat ho lamentarien, tan sols amb el pas de dos primaveres, ja que amb la seva sordesa –s'havien cregut tocats pels déus, gairebé immortals– van condemnar els habitants d'aquell lloc a una pudenta foscor i van permetre que la podridura que corre les carns impregnés una terra prenyada d'un futur que va morir en les seves entranyes.
I així va ocórrer, la següent primavera la Sibil·la va alçar la seva veu amb més vigor, esperant que aquests éssers giressin la mirada a l'horitzó que, incendiari, s'acostava inexorable. Però res va canviar. La terra estava sent maltractada, desatesa i el vent va refermar amb virulència. L'estiu va arribar arrasant-ho tot al seu pas. Un foc devastador va recórrer milers i milers d'hectàrees, de nord a sud, saquejant cases, entapissant de negre els pròxims anys, convertint en cendres els boscos i camps, aniquilant esperances i vides. L’inframón teixia la seva estada en les seves terres mentre els caps governants, absorts al que esdevenia al seu voltant, seguien polint les seves plomes.
El paisatge esgarrifós en què va quedar convertit el país va semblar produir un lleu despertar en l'ensopiment dels governants, que es van afanyar a elaborar promeses que, en no ser complertes, no van aconseguir cicatritzar i restablir l'harmonia necessària. Molts anys després, el foc va seguir consumint la vida.
Quan va brostar de nou la primavera, els caps governants es van aclamar la Sibil·la, però era massa tard. Corbs, rates i altres feristeles havien infectat les entranyes de la terra, havien escampat les seves llavors sobre el dolor i la cendra, havien fet arrels i per curar tan profunda ferida caldria molt de temps i una única voluntat que, com un huracà, arrenqués d'arrel tanta metzina establerta.
1994, any negre, desolador, terrible, al qual van seguir molts més... Vint-i-tres primaveres després segueix alçant-se al bosc el cant de la Sibil·la i ningú no sembla escoltar-la; segueix arribant l'estiu amb el seu foc devorant la terra, segueixen les feristeles campant al seu aire; segueix l’esperança i la vida sent moneda de bescanvi. Haurem de forjar l'huracà, la veu unida, la voluntat fèrria de treballar per i per a la nostra terra. Eixe serà el batall que farà sonar la campana per a València.
Nominat finalista en el Premi Murta de les festes falleres d’enguany.
Publicat al llibret de la falla La Marina
