X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

tribuna libre / OPINIÓN

Patrimoni audiovisual d'un poble del migjorn espanyol

28/10/2019 - 

El 1960 la televisió alemanya s’interessà per la festa major d’un poble del migdia espanyol encara que no seria fins al 1965 quan el cineasta Heinz Dieckmann va impressionar a una pel·lícula de 16 mm la Festa d’Elx. El documental Das Mysterium von Elche (Ein Bericht aus Südspanien) es centrava a mostrar els aspectes socials que identifiquen la comunitat il·licitana que, any rere any, manté la tradició d’una representació, amb la repetició d’una sèrie de ritus que resultaven d’allò més exòtic per a una mirada centreeuropea, una mirada exògama, Dieckmann, espècialista en documentals sobre l’art i l’antropologia, barrejant en la seua obra el romànic italià, els Medici, Goya, Goethe, Maler, Picasso o les tribus maies i asteques, no li interessava la reproducció de la fita assumpcionista, sinó l’existència de la festa pobletana.

De la mateixa manera que va atreure altres cineastes, com ara Hanoun o Berzosa, contractats per la televisió ORTF francesa, en aquella pel·lícula alemanya també es va dedicar part del metratge, arran dels 70 minuts, al fet extraordinari de la contraposició entre les vides normals dels cantors i la seua dedicació musical amateur. Quan la veus, comproves que al director li interessava més presentar els personatges de l’obra (els cantors i el públic) en la seua vida diària, primer, posant-los en contraposició després als escenaris que fan servir (Elx i l’església). En aquest sentit, als que hem vist la pel·lícula ens colpeix el forçat inici, en el qual tres homes d’Elx que es troben casualment a una cruïlla del jardí de l’Hort del Cura i fan el que, seguint el tòpic, farien tres il·licitans quan es troben al carrer, que no és una altra cosa que cantar el Ternari.

Dones assegudes al carrer, xiquets jugant a pilota, el mercat, la llengua dels avis, les palmeres amb bombetes de color per les festes d’agost, ciris, pólvora, mangranes del Camp d’Elx madurant al sol. Segurament el retrat més fidel al moment, com recordava l’escriptor Gaspar Jaén, en què la Festa d’Elx era Elx en festa. Malauradament poca gent més la veurà, podrà valorar la importància d’aquest fons audiovisual que radica en la seua fiabilitat com a document que dóna informació cabdal sobre un període especialment clau en l’evolució formal de la Festa al llarg del segle xx. Una festa viva que va quedar reflectida en un tipus de document gràfic que no s’ha donat en altre moment de la història de l’única representació a l’interior d’una església d’un drama religiós amb arrels medievals.

De les dues maneres que els cineastes s’han apropat a la Festa, a través d’una visió exòtica i a través d’una visió cultural, als investigadors els interessa, sobre tot, la pretensió de donar a conéixer un fenomen local i únic al món, tot mostrant els elements de l’obra en conjunt, mitjançant el llenguatge documental, deixant de banda la consideració del Misteri com a conjunt d’expressions artístiques separables i reutilitzables en altres disciplines, si més no, el cinema de ficció, en el qual determinats elements, com ara la partitura, poden donar suport a una narració filmada.

Ara per ara, poca gent podrà veure-la perquè, encara que una còpia està dipositada a l’Arxiu Històric de l’Ajuntament d’Elx, i es troba catalogada, el material filmat i guardat en rotllos, juntament amb altres pel·lícules que una vegada donaren forma al somni (legítim) de tenir una mena de Filmoteca a Elx, no reuneix les condicions de conservació que necessita el material cinematogràfic. Venuda periodísticament i política aquella filmoteca, en un moment de definició de la cultura que ens és pròpia, com a subseu de la Filmoteca Valenciana abans, fins i tot, de la seua creació oficial per la Generalitat Valenciana, realment no desenvolupà eixa condició. Trenta anys després s’està desfent el nostre patrimoni audiovisual, entre el que l’investigador pot descobrir, no només l’empremta del Misteri sinó també el llegat del què es considera primer cineasta amateur de la ciutat, Antonio Segarra Rodríguez durant l’època de la República.

De tot el material audiovisual dispers sobre la Festa d’Elx, les pel·lícules del NO-DO sí es poden consultar. De fet, sabem que les imatges de la processó que utilitza Berlanga en Los jueves, milagro són, malgrat la referència a la nit de l’Albà, de l’1 de novembre de 1954, la primera vegada que es representà el Misteri en la data de tardor, per a commemorar el dogma de l’Assumpció, exactament del NO-DO amb el núm. 619B (15-11-1954). Això és possible gràcies a la tasca de conservació de la Filmoteca Española sobre arxius dipositats en el seus propis fons a través d’un conveni amb RTVE. De la mateixa manera, gràcies a la tasca de l’Institut National de l’Audiovisuel (INA) s’han localitzat les pel·lícules de Hanoun y Berzosa, que mai es van veure a Elx, malgrat les bones notícies que arribaren des de França i els contactes que establí el Patronat per a conservar-les en el seu arxiu perquè estaven convençuts que eren documents importants.

En el cas de la pel·lícula alemanya el Patronat tingué més sort i s’envià una còpia que arreplegà Alberto Asencio a la duana alacantina amb la pretensió de projectar-la al Capitolio per a autoritats i premsa, cantors i alumnes del Grup Escolar 1 de la ciutat (Información, 19/05/1968). Projectada finalment al recinte escolar, no sabem si a conseqüència del resultat decebedor d’un visionament previ pels dirigents del Patronat, l’endemà reflexionava la premsa si havia agradat la pel·lícula: el cronista criticava que la pel·lícula no recollia  el moment culminant del drama, la coronació de la Mare de Déu, però «en líneas generales, es un testimonio más de la Festa, de lo que se refiere lo mucho que hay por perfeccionar dentro de la representación, como en tantas ocasiones aquí se dijo» (Información, 22/05/1968).

Aquella pel·lícula estaria durant dècades a l’arxiu del Patronat fins que es donà forma a la idea de la Filmoteca Il·licitana, una pretensió que no podia anar enlloc sense els mitjans necessaris per a conservar les pel·lícules i la col·laboració de la Filmoteca Valenciana. Temem pels nostres tresors sobre el transcurs del temps, perquè estan patint l’inexorable i irreversible pas del temps. Les pel·lícules anteriors al 1952, aproximadament, deuen estar fabricades en nitrat de cel·lulosa, un material d’elevada flexibilitat que proporcionava imatges de gran qualitat, però que és altament inflamable i químicament inestable. Les pel·lícules posteriors, quan se substituí el nitrat pel triacetat, un plàstic no inflamable, no corren millor sort i presenten problemes per a la seua conservació com indicaria una penetrant olor, un dels símptomes de la «síndrome del vinagre» que pateixen moltes de les pel·lícules amateurs en 8 mm, Súper 8 mm i 9,5 mm. Si no s’interromp immediatament el deteriorament, la imatge es perdrà.

Tornem a celebrar a Elx un Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual amb tristor i enyorança davant la incapacitat de les nostres administracions per a trobar una solució valenta sobre el nostre patrimoni audiovisual davant el risc de pèrdua irreparable: el material, o es conserva en l’organisme públic que respon a la col·lectivitat a la qual pertanyem, la Filmoteca de l’Institut Valencià de Cultura, que des del 1990, quan llançà la campanya de recuperació NITRAT 2000, ha rescatat milers d’hores d’imatges en moviment, o es conserva a Elx amb les garanties que regulen internacionalment el funcionament d’una filmoteca, entesa com un centre d’investigació per a fer entendre que el cinema s’ha convertit en l’eina que ha construït l’imaginari artístic del segle xx, l’art que millor ha representat la societat en la qual vivim.

Preservar els llegats audiovisuals sobre Elx permetrà conformar la nostra memòria individual, però també enriquir el testimoni comunitari d’un temps passat.

* José F. Cámara Sempere es autor de «El cinema a Elx»

Noticias relacionadas

next
x