L'escriptor Juli Capilla, durant una entrevista amb Full de Lectura. Foto: YOUTUBEAquesta setmana m’he regalat el plaer d’assistir a un parell d’actes de presentació de llibres. Despús-ahir vaig ser present a la presentació de la novel·la Althaia, de Juli Capilla (Premi 25 d’Abril Vila de Benissa 2021), al flamant Centre de Cultura Contemporània Carmelina Sánchez-Cutillas d’Altea, instal·lat a Vil·la Gadea; i anit tampoc no em vaig voler perdre la presentació del Diccionari bàsic d’Enric Valor i Vives, confeccionat pel gran escriptor de Castalla entre 1989 i 1995 (amb l’ajuda del seu fill Enric Valor i Hernàndez), i editat ara pel professor Emili Casanova. Va ser a la Casa de Cultura de Castalla, amb la participació del responsable de l’Editorial Denes, Francesc Ferrer, del curador i autor de la introducció, Emili Casanova; i del mateix fill de l’escriptor, l’estimabilísim —i estimadíssim— Enric Valor i Hernàndez, a qui dec un dels llibres que més m’ha agradat d’escriure en els últims anys: Enric Valor, memòries.
Però anem per parts... En l’acte de dijous, a la capella de Vil·la Gadea, Juli Capilla va presentar entre somriures i complicitats «un llibre que sí o sí havia de ser presentat ací, a Altea». De seguida es va fer entendre, Juli, perquè Althaia no és sinó un testimoni de l’enamorament que l’autor declara professar per aquest poble de la Marina Baixa d’ençà que hi va viure com a professor de l’IES Altaia, ara fa un pomell d’anys. «De fet, segur que hi sabreu reconéixer passatges que són un homenatge explícit a Carmelina Sánchez-Cutillas i, molt particularment, a Matèria de Bretanya».
Per a il·lustrar-ho, Capilla no es va estar de llegir, per a delícia de la concurrència, el passatge següent del seu llibre Althaia:
«El meu és un petit país dintre d’un altre de més menut encara, que ben bé s’incrusta en l’ànima. Com una matrioixca, una d’aquestes nines russes que s’encabeix dins d’una altra i que formen un tot quasi perfecte. Bé, de perfecta, jo no en soc, això ho tinc clar. Com també sé del cert que, físicament, el meu món està ben apamat. Delimita, al nord, pel cantó del Morro Toix, camí de Calp, que és a l’altra banda del túnel del Mascarat. I per la banda de baix, cap avall, per la Punta de l’Albir i la serra Gelada, que ombreja l’urbs de Benidorm, al darrere de la muntanya. D’extrem a extrem, hi ha la badia d’Altea, que té forma de mitja lluna. Altea és un poble que, a pesar del degotall d’invasors bàrbars, conserva encara certa gràcia. No l’han perduda del tot, vull dir. Això pel que fa a la costa.
»A l’interior, Tàrbena i Callosa em són ben a la vora. Massa i tot. El Puigcampana em mira cada dia, esdentegat com està, i em mostra l’illot de Benidorm, silenciós i isolat, on hi ha el tros de roc que li manca a la muntanya. Diuen que el gegant Rotlà, després de veure morir la seua enamorada, en va enviar un tros d’una puntada de peu fins a la mar, davant per davant de l’allau de turistes que hi ha ara a la voreta de la platja. Però m’he perdut. Volia dir-vos també que el Ponotx sembla un lleó adormit de cabells rogencs i que Bèrnia custodia els petits turons que, com mamelletes tendres, donen de mamar els seus cadellets, que som nosaltres, els fills d’aquesta terra.»
I, mentre Capilla llegia aquest suggeridor pessic textual del seu llibre, els assistents, majoritàriament carmelinians conspicus, evocàvem amb un deix de felicitat la bellesa dels corresponents passatges de Matèria de Bretanya:
«Tots dos partits volien salvar Espanya, salvar-la potser que d’ells mateixos. I mai no es llevaven la paraula “Pàtria” dels llavis. Però llavors jo vaig prendre consciència del que volia dir aquell mot, perquè abans d’allò la pàtria meua era tota la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyal d’Ifac al més lluny. Ara jo sabia que allò tan entranyable era la meua petita Pàtria, i que la gran, la de tots, estava feta de petites; com les magranes, que són fetes de pinyons petits i apretats i de la color de la sang.»
«La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.»
«Però el cavaller Rotlan no cercava herbes, sinó que perseguia la seua nóvia que se n’anava amb un altre; per això, creuant valls i rius i serralades aplegà al Puigcampana, i furiós, pegant coltellades i bramant, d’un colp va tallar un tros d’aquesta muntanya que caigué en la mar davant mateix de Benidorm, i en comptes d’afonar-se es va quedar surant com una illa. I des d’aquell punt i hora el tall de Puigcampana es diu “la coltellada de Rotlan”. A mi m’hagués agradat molt conèixer el guerrer Rotlan, i li demanava al meu avi que em contàs més històries d’aquelles, però com que en sabia tantes jo m’embolicava i no podia destriar els fets reals dels fantàstics.»
«Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i de Benissa s’alçava la serra Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que naixia al coll del Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.»
Tot seguit, Juli Capilla va voler fer una advertència al seduït públic: «El llibre és una història d’amor. D’amor a Altea, també. S’inspira, com he dit, en la meua experiència vital en aquest bellíssim racó de món que teniu. Però no és realitat, és ficció. Vull dir: no m’hi despulle. No m’hi trobareu nu. No hi mostre les meues intimitats. Althaia no és literatura íntima. Perquè la literatura íntima no existeix. És impossible.» I per a solemnitzar les seues paraules amb una mena de principi d’autoritat, un somrient i seductor —tens i feliç— Juli Capilla va voler citar unes lúcides i amenes paraules que Joan Fuster va enfilar en el pròleg del seu monumental Diari 1952-1960. Exactament, les següents:
«Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò. El simple fet d’escriure ho comporta: l’“escriptor” escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d’hora algú acaba per llegir-lo. La “intimitat”, en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra. No importa, doncs, que de vegades el tema de l’escrit sigui personalíssim, emplaçat en les misèries o en les alegries més secretes de l’autor. Des del moment que “redacta”, ell ja sap que es projecta de cara al públic: en el fons, el busca. Si en ocasions adopta algunes cauteles, serà per pura fórmula o per evitar-se maldecaps imminents; però el destí últim de la “redacció” és el de caure a mans d’un lector. [...] No, no hi ha “literatura íntima”: no hi ha ni “escriptura íntima”. Quan escrivim —literatura o no—, ens lliurem als altres...»
Per a mi, la recuperació d’aquell passatge de Fuster va exercir, despús-ahir dijous, a Gadea, aquell sabut i dolç efecte que el sabor d’una magdalena sucada en te va exercir sobre el protagonista de Pel cantó de Swann, en A la recerca del temps perdut de Proust: em va transportar a un record que creia oblidat, i que em remetia als anys de lector àvid i voraç del saborosíssim —ameníssim i intel·ligentíssim— diari de Fuster: un diari que, dit siga de passada, es troba just als antípodes (en efecte!) del que convencionalment podríem denominar «literatura íntima».
Mentre Capilla llegia en públic aquest argument de Fuster contra l’existència d’una veritable «literatura íntima», l’instint de la dissidència que —no ho puc evitar!— sempre m’acompanya, m’impel·lia mentalment a sospesar: «Home: segons com es vulga mirar... Perquè tan defensable és aquest posicionament fusterià que «no hi ha “literatura íntima”: no hi ha ni “escriptura íntima”» com la percepció diametralment oposada. És a saber: que, al capdavall, si bé es mira, tota la literatura és rigorosament íntima; com tota l’escriptura, en últim terme, és, també, indefectiblement i sense exclusions, totalment íntima. Perquè naix del procés solitari, profund, reservat, intern —inequívocament íntim— que es produeix en la selecció d’idees, paraules i estratègies comunicatives que l’autora o l’autor du a terme mentre va redactant el text. I perquè beu, ineludiblement, de la intimíssima —única, personal i intransferible— experiència vital de la persona que, en un moment determinat, decideix encetar aquest joc de la comunicació que és l’escriptura.
«No m’hi despulle; no m’hi trobareu nu; no hi mostre les meues intimitats», es justificava Juli Capilla, reivindicant un pacte comunicatiu de ficció per a la seua novel·la Althaia. Però tot seguit, en el mateix acte, el mateix Juli autor va oferir al públic un extraordinari striptease. Streptease literari, metafòric, vull dir. Perquè va fer evolucionar l’acte cap a un clima més còmplice i personal amb la lectura d’alguns poemes seus —deliciosos!— en què quedaven tendríssimament exposats alguns records d’infantesa, la memòria de la mare, la memòria del pare, l’amor a la seua dona Mercè o, fins i tot, la imatge de tota la família unida, amb les dues filles menudes dormint juntament amb la parella sobre el mateix llit del matrimoni.
Que no? I tant que hi pot haver una escriptura íntima! De fet, a pesar de la citació fusteriana, Juli Capilla va demostrar en el mateix acte de dijous que es pot predicar la castedat, el pudor i la continència quant a la projecció de la intimitat de l’autor i ser alhora un mestre de l’striptease literari demostrant que davall de la roba del sentit pragmàtic de les paraules i les membrances, disposa d’un cos poètic incitant, atractiu, seductor, estimulant, suggeridor, voluptuós.
I és que, efectivament, escriure és sempre una forma de la impudícia: una manera més o menys velada d’exposició, de vanitat, d’ostentació, de parenceria; d’exhibició de vergonyes... D’exhibicionisme. D’això: d’streptease. Escriure —i, molt particularment, escriure amb un mínim d’ambició literària— comporta sempre el compromís d’una certa nuesa: la que es deriva d’accedir a mostrar públicament, amb uns majors o menors filtres de permeabilitat, la intimitat de qui escriu. I aquest fet de la intimitat compromesa s’estén des de la literatura fins a qualsevol altra forma d’escriptura. També en els textos acadèmics, en les cròniques periodístiques, en les cartes als directors, en les redaccions escolars, en els discursos polítics o en els tutorials de Youtube hi ha formes, modes i varietats de la interioritat personal públicament compromesa: de la profunditat exterioritzada, de la privadesa ultratjada, de la de la intimitat prostituïda.
Anit, en la presentació a Castalla del Diccionari bàsic d’Enric Valor i Vives, en vaig restar decididament persuadit d’aquesta idea. «Fins i tot en un diccionari, tan asèptic, creus que hi pot haver exhibició d’intimitats per part de l’autor, Joan?», se’m podria retraure. «Per descomptat que sí!», m’hi ratificaria sense dubtar. Fet i fet, en l’acte de presentació d’aquest Diccionari fins ara inèdit d’Enric Valor i Vives, que consta d’unes 12.500 entrades, Francesc Ferrer, Emili Casanova i Enric Valor, parlant de l’obra, es van encarregar de posar en evidència una de les intimitats més profundes, idiosincràtiques i incontrovertibles de la personalitat de l’autor de les Rondalles valencianes: la de l’amor infrangible a les paraules com una forma possible —potser l’única!— de l’amor a la vida.
Com que «no hi ha una escriptura íntima»? I tant que n’hi ha! Escriure —ai!— és una activitat que radica en la part més recòndita, subjectiva, reservada, interna, privada i confident de la persona. Els qui escrivim, en última instància, no fem sinó segregar tothora «papers íntims». I això —«papers íntims»— són, a fi de comptes, la novel·la Althaia de Juli Capilla, la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, el pròleg de Fuster al seu Diccionari 1951-1960, els suggeridors poemes que el mateix Juli Capilla va llegir despús-ahir a Vil·la Gadea o el mateix Diccionari bàsic d’Enric Valor i Vives ara finalment editat i presentat anit a la Casa de Cultura de Castalla. Fins i tot, què és, si no un paper íntim, aquest mateix article prescindible que vosté ha tingut l’amabilitat de llegir fins al final?
Per cert... Moltes gràcies per compartir aquesta meua intimitat, una setmana més. Només lamente, pobre de mi, no disposar d’un cos poètic més esplendorós —més incitant, més atractiu, més seductor, més estimulant, més suggeridor, més voluptuós— per a oferir en aquest streptease sabàtic de l’Alicante Plaza. Deixen, per això que, senzillament, aquesta setmana els recomane uns altres papers íntims més saborosos: els de Capilla, Sánchez-Cutillas, Fuster o Valor, posem per cas.
