Això diu que era i no era un país on el vent de ponent sempre bufava fort, molest i insistent: el País del Vent. Una història adversa de guerres, imposicions, dictadures, contrarietats i ressentiments havia fet que molts dels ciutadans d’aquell país foren lamentablement ignorants: ignorants de segons quines competències bàsiques, del tot normals entre la població de qualsevol altre país civilitzat.
Tendien, per exemple, a criminalitzar i difamar les matemàtiques. «Són molt difícils. Un rotllo. Horribles. No m’agraden. Les odie, les matemàtiques...», s’hi solia dir. I es considerava normal, que la gent diguera una tal cosa en públic, com si res, desvergonyidament: com qui presumeix d’una inusitada gallardia. Aquell País del Vent era, en açò, el món al revés. Perquè els qui sí que en sabien apreciar la bellesa, l’enginy i la capacitat d’atracció en l’art de la més pura i nua intel·ligència —que és l’art de les matemàtiques— s’hi sentien minoritaris, i temien vantar-se públicament del gust i el plaer que trobaven en l’exercici de la lògica, la resolució de problemes i la idealització del món.
Els ignorants del País del Vent tampoc no en sabien una gran cosa, de la geografia i la història. En general, ignoraven la ubicació de les ciutats i els pobles: fins i tot dels pròxims al lloc de residència. Desconeixien el nom de les muntanyes, les platges, les serres i els barrancs; eren incapaços de distingir els tipus de peixos, arbres, plantes o pardals; havien oblidat el nom de les estrelles; descuidaven arxius, documents i biblioteques. Permetien, indolents, que la negra taca de la desmemòria els esborrara la història que, amb llums i ombres, els hauria explicat per què eren com eren: amb una veu singular, una identitat pròpia i una genuïna manera d’entendre i viure la felicitat —a pesar del vent de ponent, sempre fort, molest i insistent.
Sembla cosa de no creure, però una majoria de les persones ignorants del País del Vent eren també analfabetes. No en sabien, de llegir i escriure. I els qui en sabien, a penes hi tenien unes competències raquítiques, bàsiques, funcionals. Però la cosa pitjor, la més preocupant, és que els ignorants d’aquell País del Vent —ai!— semblaven orgullosos de la pròpia ignorància. I la consideraven normal. Tan ignorants eren, els ignorants del País del vent, que, per voler ignorar, ignoraven fins i tot el desig d’aprendre. I, així, quan algú els parlava de la importància de la formació, la innovació i el desenvolupament, exhibien un cert menyspreu envers tot allò que ignoraven. Hi gosaven dir:
—Que inventen ells!
Quan algú els suggeria que el coneixement els podria fer lliures, de seguida replicaven amb desdeny:
—Que coneixement ni que lliures? Tindre la butxaca ben plena: això és la llibertat! Tu fes-me ric i deixa’t estar de mandangues. Amb diners, garrofes!
Si algú els parlava de la passió i l’anhel d’aprendre, sempre hi havia qui se’n burlava. I hi argüia:
—La vida no s’ha fet per a comprendre-la, sinó per a viure-la!
Com si la voluntat de comprendre la vida (en la bellesa de les matemàtiques, en la curiositat de la història, en la seducció de la geografia, en la utilitat de la mecànica, en el benefici de la medicina, en el confort de la tecnologia, en les raons del dret, en els fenòmens de l’economia, en el plaer de l’art, en el prodigi i l’emoció de les paraules) no fóra, precisament, l’actitud que més i millor permet assaborir una infinitat de matisos de la felicitat...
I és que al País del Vent els partidaris de la ignorància no comprenien que sense una mínima ànsia per aprendre i aprehendre el món —per comprendre i corprendre l’existència— el món, l’única vida que ens hauria estat possible de viure és la de la recol·lecció, la cacera, el nomadisme i la caverna. Però... En fi: que era cosa trista constatar, en aquell País del Vent, que un contingent important de persones ni sabia ni volia saber. Esdevenien com la fullaraca seca i malmesa, que el vent menava, reballava i s’emportava carrer avall durant els dies d’hivern.
Òbviament, els més espavilats d’aquell País del Vent (sempre n’hi ha!) de seguida van trobar que els ignorants —precisament per ignorants— serien tous, ajustadissos, toixos, mal·leables, fàcils de manipular. Per això, sempre que hi havia l’oportunitat, maldaven per instrumentalitzar la ignorància al servei dels seus interessos —no sempre ortodoxos, ètics, honestos i legals. Aquesta manipulació no era cosa privativa d’un o l’altre partit polític, ni tampoc de cap concreta organització criminal. No. Hi havia un ampli i imprecís moviment, transversalment orquestrat, perquè aquells pobres ignorants arribaren a sentir-se’n resignadament orgullosos d’una ignorància assolida percebuda com a consubstancial. I a poc a poc van arribar a passar de la ignorància dissimulada i avergonyida a una ignorància descaradament militant.
Uf! Tot era una immensa i suspecta confusió, en aquell País del Vent. Hi sovintejaven les persones burdes, tòxiques i malicioses que, inopinadament, esdevenien riques, exitoses, famoses. Per contra, els investigadors, els creadors i els savis que aportaven riquesa, confort i prosperitat al bé comú hi eren uns perfectes desconeguts. Malfactors corruptes, perversos i venenífers assolien quotes enormes de poder, i impunement saquejaven les arques públiques —amb premeditació, traïdoria i encrueliment. S’acomplia —i es feia bona— la lletra d’un vell tango de Gardel que advertia: «És igual ser dret que traïdor; ignorant, savi, lladre, generós, estafador... Tot és igual! Igual un burro que un gran professor! Igual qui treballa com un bou nit i dia, que qui viu a les mines, que qui mata, que qui cura o qui perverteix la llei!»
El cas és que alguns ignorants perversament instrumentalitzats pels espavilats més maliciosos d’aquell País del Vent no solament es vanagloriaven de la pròpia ignorància, sinó que, a l’empara de la força del vent, cridaven orgulloses consignes en defensa de la pròpia ignorància:
—Volem ser ignorants! Reclamem orgullosament el dret de ser ignorants!
—Més ignorància, menys formació!
—Defenem els drets dels nostres fills a ser ignorants!
—Sí a la ignorància. No a la imposició del coneixement!
—És el nostre dret: no volem aprendre a llegir ni a escriure! No ho consentirem!
—No a l’adoctrinament de l’escola! No als mestres que alliçonen els xiquets!
—Per una educació lliure: no a l’obligació d’aprendre!
—Reivindiquem, com a pares, la llibertat que els nostres fills no acaben sent persones de trellat! És el nostre dret: no al trellat!
—Volem ser burros calçats i vestits!
—No a l’exigència del saber!
—Això, això: no a la imposició del saber!
—Fora les matemàtiques!
—No a la història!
—No volem aprendre més llengües: en volem menys!
—No volem a la discriminació per raó de la ignorància!
—Volem igualtat d’oportunitats respecte dels no ignorants!
—És injust que per no saber matemàtiques no puguem optar a les places dels professors de matemàtiques, que es paguen amb els impostos de tots!
—No a l’obligació de saber per a ser funcionari públic!
—És discriminatòria, l’exigència de coneixements i competències per a ser metge, o mestre, o inspector, o jutge! No als requisits!
—Què importa saber història per a fer classes d’història?
—Defenem la igualtat d’oportunitats!
—No volem llegir!
—Els analfabets també tenim dret a guanyar premis literaris!
—Sí! Açò és el País del Vent i tots som ventilians. És una coartació de la democràcia i de la llibertat el fet que els qui no sapiguem arquitectura no puguem optar als concursos públics per a la construcció d’edificis, ni que tampoc puguem cobrar una nòmina com a arquitectes nacionals!
—Sí! Ja n’hi ha prou! Tots eixos que estimen les paraules, i la ciència, i les arts, i la raó, i l’enteniment, i la intel·ligència, i la civilitat son uns elitistes. Discriminadors, segregacionistes, desconsiderats! Panracionalistes, idealistes! Nocionalistes, fanàtics, radicals!
Però als ulls de les persones sensates d’aquell País del Vent, el tristíssim espectacle de la reivindicació de la ignorància no delatava sinó el corol·lari lògic i previsible per als despropòsits acumulats durant tants anys de vent, temperi i adversitat. L’herència d’una història de guerres, imposicions, dictadures, contrarietats i ressentiments havia abocat finalment una part de la població a aquell absurd instint de la barbàrie, la incapacitat i la destemprança. I els espavilats —interessats, perversos, malintencionats— havien decidit explotar-lo fins a les últimes conseqüències. En últim terme, fins i tot, van provar de confondre el personal a força de polititzar la justícia i, en paral·lel, judicialitzar la política: que és, com se sap, la manera millor de dissoldre la separació de poders i la qualitat d’una democràcia normal. I el resultat va ser que el fenomen de la ignorància reivindicada va anar acompanyat, encara, en aquell País del Vent, per un ignominiós i esperpèntic recital de cantants condemnats a la presó, quadres d’artistes censurats, titellaires arrestats, governs enderrocats, votacions il·legals, descàrregues policials, presos polítics, líders exiliats, lliurepensadors represaliats, banderes desfermades i himnes demencials.
Tanmateix, totes aquelles indecències constituïen en realitat un clar indici que en aquell País del Vent potser havia arribat un moment d’oportunitats i canvis. El temps de canviar el temps. De superar ignoràncies. D’estimar les paraules, i la ciència, i les arts, i la raó; i l’enteniment, i la intel·ligència, i la civilitat. De recuperar l’autèntic sentit de la democràcia. De deixar de ser una democràcia fingida, subordinada i indigna; de tercera regional. I de restituir un recte sentit per a la paraula llibertat. Un ventilià que llegia i escrivia llibres s’atreví a vaticinar: «Guanyarem! O perdrem per poc...» I un seu amic hi va retrucar: «No importa guanyar o perdre, sinó el plaer de jugar la partida...»
I diu que tan bon punt van comprendre, els ventilians del País del Vent, que potser sí que valia la pena de jugar-la, aquella partida plaent de la sensatesa, el trellat i el coneixement, potser ja l’havien començada a guanyar, irreversiblement. La bona qüestió és que, en aquell País del Vent, per fi va arribar el dia que la raó, la consciència i l’afany de saber van dissoldre les últimes formes resistents de la ignorància. I aquell dia, inopinadament —només perquè sí— es va produir la meravella: va deixar de bufar el vent fort, molest i insistent! La mar, encalmada, s’hi exhibí amb l’esplendor d’uns matisos del blau abans mai no vists. I els ciutadans van saber veure, en la llum intensa d’aquella mar —per fi encalmada— el signe d’una col·lectiva esperança: feta, simplement, de competències bàsiques, del tot normals entre la població de qualsevol país civilitzat.