Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

t'ha eixit un fil preciós / OPINIÓN

Pactometrista

30/05/2019 - 

L’altre dia em vaig trobar pel carrer amb una amiga, després de molts mesos sense saber res d’ella -imagine que ella de mi tampoc, però mai no pots posar la mà en el foc pel silenci dels tafaners-, de seguida em vaig adonar que tenia ganes de recuperar el temps elidit, i explicar-me les causes d’allò que jo no sabia. Vaig pensar que si havia passat tot aquest temps sense saber-ho, també podria haver passat sense que em mostraren les causes, però sóc feble, sempre estic disposat a escoltar una bona història, o una de roïna, què importa això després d’haver-nos engolit el final de… La foguera de les vanitats, per dir una ficció recargolada i llepadora amb els lectors.

Em va explicar que la seua vida havia estat un infern -ara li diem infern a qualsevol cosa, deu ser per popularització d’allò del llindar del dolor-, que no es trobava realitzada a la feina, que havia canviat de parella (de manera voluntària i unilateral) tres vegades en el període d’apenes un any que no ens havíem vist, que què complicades són les dones (es referia a les seues parelles, clar, no a ella mateixa), i que havia acabat tirant de benzodiazepines vàries (vols creure que no hi ha genèrics en els ansiolítics?), un panorama que ni en una novel·la de Lucía Etxebarria. Però que ja estava bé, que des de feia tres setmanetes que tot era llum i color, perquè havia descobert els llibres d’un feliciòleg. Sí, heu llegit bé, un feliciòleg, que ho dic quaranta vegades seguides i encara se m’enganxa la segona ela a la glotis. Quina mena de llibres escriurà un feliciòleg? Perquè la meua amiga no em va saber donar cap referència, capbussada en un mar de bon rotllo així com molt genèric, com un oceà blau immens.

Va haver un moment que vaig deixar d’escoltar-la, clar, a causa de l’efecte bomba anarquista que havia tingut el concepte en el meu còrtex cerebral. La desconnexió em va oferir quasi vint minuts de vagareig mental, fins que ella es va acomiadar, més contenta que un gínjol d’haver-me posat al dia de la seua descoberta, vint minuts que em van donar com per recordar que la millor literatura està feta per tristòlegs, i que hi ha llibres canònics que fa temps que vaig decidir no tornar a llegir: el  Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, i L’ofici de viure, de Cesare Pavese, i que una casualitat malaltissa els havia dipositat de nou en la muntanya de lectures pendents, per temes de faena.

Vaig quedar estabornit de la meua trobada, així que els meus passos, una vegada vaig abandonar les coordenades exactes de l’encontre, i vaig aconseguir desplaçar el meu cos inert uns metres, em van deixar davant d’un kiosc que es trobava per allí a prop. Un kiosc de premsa, una d’aquelles rareses que es mantenen en algunes places, més com un decorat que com un negoci pròsper (estaran subvencionats per Turisme?), amb la seua escenografia de lletra impresa. Gràcies a Gutenberg! Van ser les portades dels diaris les que em van treure del cap la maleïda dualitat feliciòlegs-tristòlegs, i em van ficar de ple en la dinàmica de l’actualitat. Els partits havien d’explorar milers de combinacions de pacte per poder governar -bé, potser no milers, potser no siguen incomptables les combinacions, però deixeu-me ser una mica hiperbòlic, per favor-, i els mitjans s’havien inventant una nova paraulota, al nivell del feliciòleg, el pactòmetre. I vaig tindre una il·luminació, jo vull ser pactometrista, vull ajudar-los en els seus parts contra natura (he dit part?), perquè quina gràcia té compartir cada dia la vida amb algú que és exactament igual que tu… o molt paregut? Us imagineu un govern municipal entre Compromís i Vox? Doncs això.

Noticias relacionadas

next
x