café del temps / OPINIÓN

Orgull

14/05/2022 - 

L’amic Víctor Labrado em recorda, amb mesurada freqüència, que soc «un consentit del destí». I hi ha ocasions en què no puc sinó admetre que el diagnòstic potser és encertat, just, raonable, precís. Dissabte passat, sense anar més lluny, em vaig sentir immensament privilegiat: fins als mateixos límits de la felicitat, portes endins del seté cel. Va ser durant el concert excepcional que l’orquestra de l’ADDA, dirigida per Josep Vicent, va oferir a la Sala Simfònica de l’Auditori de Campoamor, plena com un ou per a l’ocasió, amb un miler llarg d’assistents.

Per a obrir boca, el programa oferia, ja d’entrada —poca broma— l’obertura Carnaval d’Antonín Dvořák. Pura joia, natura i energia feta música. I mentre l’orquestra anava celebrant la seua particular apoteosi de la dansa i de la vida en una singular reinterpretació del carnaval de Bohèmia, vaig començar a prendre veritable consciència del luxe de l’instant. «Uf! Com sona... És com si ara mateix estiguera a la Praga de Dvořák... O a Viena, o a Berlín, o a Dresden: sentint la Symfonický orchestr hlavního města Prahy (FOK), la Wiener Philharmoniker, la Berliner Philharmoniker o la Dresdner Philharmonie»...

Però va ser amb el Concert exprés per a flauta i orquestra de Joan Albert Amargós quan vaig comprendre que no: que el pensament havia estat un clar error. Perquè no solament l’ADDA Simfònica no tenia res a envejar a cap de les grans orquestres simfòniques centreeuropees, sinó que, ben contràriament, si de cas a Praga —o a Viena, o a Berlín, o a Dresden—  difícilment poden tenir accés a un espectacle sonor com el que s’estava produint en aquells moments a l’interior de la Sala Simfònica de l’ADDA. Perquè el virtuosisme, la puresa del so, l’expressivitat, el sentit del ritme i l’emoció que la solista Júlia Gállego imprimia a la interpretació de la seua flauta de fusta negra transcendia tots els paràmetres imaginables de la convencionalitat; perquè la compenetració amb els músics de l’orquestra es demostrava total i absoluta, prodigiosa; i, en últim terme, perquè la inconfusible mediterraneïtat (diguem-ho així) del llenguatge musical de Joan Albert Amargós —la llum, els colors, les textures, els ritmes o els traços sonors de la flauta i l’orquestra— són, senzillament, inimaginables entre els compositors contemporanis de Leipzig, Innsbruck, Bamberg, Plzeň o Klagenfurt.

No. En absolut. Aquesta era —i és— la gràcia! Que no es tractava d’emular, envejar, imitar o anhelar la música clàssica creada al bell cor de la vella Europa, sinó de degustar i assaborir una música pròpia: una música desacomplexadament mediterrània, escrita ací, produïda ací, interpretada ací, sentida ací. Feta ací amb la major de les excel·lències: erigint una veu pròpia —emulable, envejable, imitable, anhelable des d’altres racons del món!— en la complexa simfonia de la universalitat.

No debades, tal com s’explicitava en el programa, el Concert exprés de Joan Albert Amargós «va nàixer amb l’expectativa il·lusionant de ser interpretat per primera vegada per la fantàstica flautista Júlia Gállego i pel director Josep Vicent». Fet i fet, l’obra ja s’havia estrenat el 2018 en una primera versió amb l’Ensemble Contemporani de l’Orquestra de Cadaqués, amb Josep Vicent i Júlia efectivament com a protagonistes. Però adquiria ara una nova consistència amb l’arranjament per a orquestra simfònica que el mateix Amargós ha volgut adobar per a l’ADDA Simfònica.   

Siga com vulga, el cas és que, després del Concert exprés d’Amargós, Júlia s’havia guanyat ja l’admiració i l’empatia de tutti quanti. I, per agrair l’ovació obtinguda, va interpretar com a bis l’Estudio tanguero núm. 4, d’Ástor Piazzolla, per a flauta sola. I clar: tenia ja tot el públic incondicionalment encaterinat. Fins a l’extrem que, tal com després m’observava el meu germà Colau: «Semblava que en qualsevol moment Júlia podria haver-se’n anat de l’escenari, sense deixar de tocar, i tot el públic l’hauria seguida fora de l’edifici, pels carrers d’Alacant, fins al Postiguet o allà on ens hauria volgut portar...» Volent dir: «Ara comprenc com devia d’ésser la màgia del flautista d’Hamelín, capaç d’encisar, fadar i sotmetre completament la voluntat de les persones.»

Ai, caram! Com devia ser el ressort sensible activat per la música de Josep Vicent, Júlia, Joan Albert i l’ADDA Simfònica que, en el descans del concert, totes les tensions emocionals acumulades es veu que se’m van voler deslliurar en una sola ventada, inopinadament. I es van desparar de la manera més inversemblant, impúdica, inimaginable, improcedent. El fet es va produir quan l’amic Lluís Candela, que com jo també ha tingut  la sort d’estimar i sentir-se estimat per Josep Vicent i Júlia des que érem menuts, va vindre a trobar-me amb un somriure d’orella a orella que en delatava la satisfacció.

—Què? —em va preguntar, senzillament.

I jo li vaig voler dir, només:

—Quin orgull, no?

Però a penes si vaig poder pronunciar les tres paraules en qüestió. Perquè just en el moment que mirava d’articular-les a flor de llavis, molt endins, molt endins, molt endins de l’ànima se’m va trencar alguna cosa fràgil, sensible, frangible. I encara no sé comprendre com va ser que va passar, però la bona qüestió és que em vaig estremir com una criatura. Em vaig descobrir imprevistament desarborat, partit, retut. I els ulls se’m van omplir d’aigua per damunt de la mascareta asèptica, quirúrgica, profilàctica.

I és que, en aquell instant, com en un abscés de la memòria, em van venir tots junts, d’una glopada, els records de la vida compartida amb Josep Vicent i amb Júlia. Les hores mortes a l’Escola de Música a la segona planta de l’Ajuntament, el mestre Francisco i don Elias, Isa Lloret i Carme Morales; els assajos amb el mestre Oriola, els viatges a Kerkrade, els concerts de Nadal al Cine; les festes de Santa Cecília a la Lloma, a la Foia o a les Quintanes; la guitarra i les cançons eufòriques cantades a la caseta de la Pau prop de la font de Partagat; els assajos d’Equiliquà, el Seat 133 groc amb què perpetràvem expedicions nocturnes a Benidorm o Calp, els dissabtes eufòrics del Meneo; les converses interminables, les il·lusions infinites, les rialles adolescents; l’ascendència i l’amor dels pares i les mares, els somnis confessats, els cafés vora mar; els delits, les picardies, les passions, les jugueres... Tot d’una se’m van fer presents —hi insistisc— els xiquets, els adolescents, els joves i els adults incipients que un dia vam ser: totes les fibres i tots els nucs que, a força d’anys, han anat teixint i entreteixint l’amistat gran reserva que ens professem —a pesar de distàncies i absències inevitables—, com a enamorats confessos de la vida, impenitentment.

Però quedava encara la segona part de l’espectacle. Josep Vicent, com ningú, sap programar els concerts que dirigeix concebent el conjunt com un tot unitari: com una creació que ha de ser globalment i coherentment oferida des del principi fins al final. Va reservar, així, per a la segona part, una obra fonamental en la música clàssica contemporània: Els planetes, de Gustav Holst. Paraules majors: sobretot per a mi. Perquè recorde que el dia que vam comprar per primera vegada a casa una cadena de música com Déu mana, amb uns altaveus Bose que pegaven un esclafit —devia tenir jo a penes divuit i dinou anys, i els pares van fer un gran sacrifici econòmic per a acontentar i satisfer la il·lusió que hi teníem els germans—, un dels tres primers CD de prova que vam aconseguir va ser, precisament, la versió que d’aquesta espectacularíssima suit orquestral d’Holst va fer el mític Herbert von Karajan amb la Simfònica de Berlín per a la discogràfica Deutsche Grammophon Records. I clar: per a la criatura que jo era en aquell moment, la música —la més excelsa música que al món podia existir!— era allò. Exactament allò: aquells set «planetes» d’Holst dirigits per Karajan.

Aquest és el perill inevitable que sempre es produeix quan en un concert s’interpreta una obra així: que volent o no volent, més que no la música que s’interpreta en directe, l’espectador espera sentir una imitació de la música del disc que té a casa i que tantes voltes ha reproduït. I tanmateix... Tanmateix, en el cas del concert del passat dissabte a l’ADDA feia l’efecte que també Gustav Holst, com Joan Albert Amargós, havia escrit la seua música genial «amb l’expectativa il·lusionant» que un dia li la poguera dirigir Josep Vicent! L’energia i la sensibilitat que els músics de l’ADDA Simfònica van contagiar al públic va ser literalment inefable. És a dir: que no es pot expressar amb paraules. Com en aquell famós anunci publicitari institucional per a la promoció turística valenciana: «Qui ho ha viscut ho sap!»

El viatge per l’enèrgica i esfereïdora bel·licositat de Mart, l’encalmada i serena bellesa de Venus, l’inquiet i fútil enjogassament de Mercuri, la bonhomiosa i lírica alegria de Júpiter, la tètrica i alhora afable ancianitat de Saturn, la joiosa i poderosa màgia d’Urà van conduir l’espectacle fins als confins de l’espai i del temps que hi representava l’etèria i inaprehensible mística de Neptú. I es podria dir que el miler d’espectadors que seguia les evolucions de l’orquestra va levitar —si no de cos, sí d’esperit—, amb la respiració continguda, quan les delicadíssimes veus del cor Amici Musicae es van anar afegint imperceptiblement a la sonoritat de l’orquestra. Com si un àngel lluminós i pur volguera descendir del cel dels set planetes per elevar catàrticament músics, director i públic fins als encontorns d’una rara, autèntica i emocionant sublimitat ascètica que —ja ho sabem— acabarà morint en el no-res, més enllà de l’infinit...

Vull dir: que no. No. No hi vaig sentir Els planetes de la Simfònica de Berlín dirigida per Karajan, tantes voltes escoltats a casa. El firmament solcat —ai!— era el de l’ADDA Simfònica i Josep Vicent. I no hi tenia absolutament res a envejar! Ningú no pot imaginar quanta felicitat em va procurar el fet que algú com ell em recordara, una volta més —amb una tal alquímia d’emocions—, que tot el cosmos, planetes inclosos, és com és, sona com sona, es veu com es veu i es viu com es viu depenent dels ulls que miren, de les mans que expressen, de la pell que s’esborrona, de la veu que canta, del cos que flameja, del cor que sent. Saber. Saber i comprendre que l’univers sencer cap dins d’un sentiment humà, i que l’art consisteix precisament a propiciar aquest sentiment.

No voldria pecar d’excés de grandiloqüència. Ja m’ho sabran disculpar, en qualsevol cas: sempre podran atribuir-ho a l’amistat que m’uneix amb Josep Vicent —i amb Júlia— des de fa tota una vida. El cas és que necessite dir-ho i constatar-ho, sense subterfugis ni embuts: que això que està passant amb l’ADDA Simfònica és un fenomen que no havia passat mai de la vida en la història de la música a Alacant; i que diria que és un luxe que mereix ser estimat, agraït, protegit i posat en valor en la seua justa mesura. Com? No ho sé... Només sé que, personalment, dissabte em vaig sentir un consentit del destí immensament privilegiat: fins als límits mateixos de la felicitat, portes endins del seté cel. I que encara ara, evocant-ne l’experiència i provant d’explicar-la, les paraules se m’entrebanquen maldestrament a flor de llavis. Perquè molt endins, molt endins, molt endins de l’ànima se’m continua trencant alguna cosa fràgil, sensible, frangible: com una exquisida i commovedora confusió entre la bellesa i la felicitat. Deixeu-me agrair-ho serenament, nuament, honestament; sense mascareta asèptica, quirúrgica, profilàctica:

 —Lluís... Quin orgull, no?

Noticias relacionadas