Maquila

La paraula va sorgir l’altre dia conversant amb l’antic mestre i col·lega —i actual amic— Joan Ponsoda, al seu mas de Benialet, a Benimantell, a recer de la serra de Dalt, que és com en diuen a la vall de Guadalest de la monumental serralada d’Aitana.

—Cada any portem les olives a la cooperativa i fem maquila —m’explicava ell.

—Feu què? —li vaig preguntar, jo, tot estranyat.

—Maquila —hi va insistir—. Fer maquila... No saps què és?

—No. Maquila? No ho havia sentit dir mai...

—Ací es diu molt. Portes les teues olives a l’almàssera, li pagues a l’almasserer la faena de moldre les olives i fer l’oli, i t’emportes l’oli que n’ix. D’això se’n diu fer maquila.

—Ah... —vaig assentir amb aquella exacta cara d’estupefacció que fan els xiquets més albercocats quan per atzar descobreixen un nou aspecte de la realitat.

La parauleta en qüestió, maquila, no sé per què, em va despertar la curiositat. Feta l’oportuna consulta en el Diccionari normatiu valencià, de l’AVL, comprove que s’hi recull l’entrada màquila (esdrúixola, amb accent), efectivament relacionada amb la mesura de l’oli. La definició que hi apareix és: «Mesura de capacitat per a oli, pròpia de Tortosa, equivalent a l’octava part d’un cadaf, és a dir, 0,18 litres.» I en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d'Estudis Catalans trobe, com és normal, la mateixa i idèntica definició: «Mesura de capacitat per a oli, pròpia de Tortosa, que equival a la vuitena part d’1 cadaf, que són 0,18 litres.» En el seté volum del monumental Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll, comprove, de més a més, que la parauleta en qüestió apareix ja documentada en el Libre de les Costums Generals Scrites de la Insigne Ciutat de Tortosa de finals dels segle XIII, en què es parla «des de un cànter de vi a una màquila d’oli».

«Caram!», exclame per al meu fur intern en haver llegit l’entrada del diccionari. «Sí que és antic això de la màquila, o maquila, o com se n’haja de dir!» No debades, la parauleta sembla que és d’origen àrab: «de l’àrab makīla ‘mesura’», precisa el diccionari Alcover-Moll. Amb el cuquet de la curiositat ja del tot inoculat dins l’esperit, aclarisc gràcies a un antic treball de Marisa Francés i Miralles sobre «El lèxic del torró a Xixona», publicat en Quaderns de Migjorn (núm. 2, 1994-1995), que també en el món del torró, com en el de l’oli, existeix això de fer maquila, com una —cite el treball de Marisa— «forma de treballar mitjançant la qual hom pot fer-se el torró en una fàbrica, amb els ingredients i proporcions d’aquests que vulga, pagant una part proporcional pel servei rebut».

Tot apunta que, històricament, a partir del significat de makīla en àrab com a ‘mesura’ o ‘cosa mesurada’, en un moment determinat la paraula maquila va començar a fer-se servir per a denominar la quantitat de gra, farina o oli que corresponia a l’almasserer o el moliner pel seu treball. No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que en la Carta de poblament d’Elda, redactada per Vicent Pau Alfonso en un bellíssim valencià de primeries del segle XVII (de l’any 1611, exactament, un parell d’anys després de l’expulsió dels moriscos), trobem regulat: «que en los molins que dit senyor comte té i posseeix en la present vila, s’haja de pagar per maquila la setzena part, ço és, tres almuds per cafís, de qualsevols blats e grans que es molguen en aquells, així los nous com los vells pobladors».

I, de la mateixa manera, en la Carta de poblament de Bigastre, redactada —també en valencià!— per Andrés Jiménez el 1701, es preceptua que «los dits pobladors i vassalls i sos successors hagen de moldre los grans en dit molí, i l’oliva en dita almàssera. I si contravindran, sien obligats a pagar lo mateix dret de maquila i almàssera i demés als dits il·lustres senyors, com si haguessen molt en son molí i almàssera respectivament.»

Resulta clar, per tant, que del fet de portar la matèria primera al molí o a l’almàssera (o al centre de producció que siga) i emportar-se’n el producte elaborat a canvi d’una certa mesura de la matèria primera en qüestió (o bé d’una determinada gratificació en diners) se’n pot dir fer maquila. Perquè la maquila era, precisament, la mesura: la quantitat en diners o en espècie que se’n pagava pel servei de transformació.

Siga com vulga, el cas és que la parauleta en qüestió, maquila, m’ha estat acompanyant obsessivament tota la setmana, inopinadament arrapada al cervell. I, per això, ha estat objecte d’un saborós intercanvi d’informació amb l’antic mestre i col·lega —i actual amic— Joan Ponsoda: un intercanvi d’informació que ha culminat feliçment per a mi amb l’obsequi, per la seua part, d’una botelleta d’oli obtingut a partir d’olives collides en unes oliveres centenàries que Joan conserva a la partida de Bogama, a Benimantell, per mitjà —precisament— d’aquest procediment de la maquila. És un oli tèrbol, dens, consistent, autèntic, natural, saborós. «Oli verge extra d’olives mançanelles extret en fred per procediments mecànics.» Pur suc d’oliva, com si diguérem. Només el color, la textura i l’aroma eren ja una festa, quan n’he fet rajar una ració generosa sobre el filet de pit pollastre que he torrat a la planxa, a casa. I, menjada la carn, he volgut sucar una mica de pa blanc en l’oli cru sobrant, amb fruïció ben bé pecaminosa. Quina delícia!

«Maquila...», he mussitat per a mi, en veu baixa, mentre n’assaboria goludament la meravella del pa sucat en aquest oli. I just en aquest moment m’he trobat que Joan ha tingut el gust d’etiquetar la botelleta d’oli per a casa amb una lírica citació d’Enric Valor que al·ludeix al «moragar de les olives i els primers conseqüents refils dels tords olivarers». Al paladar, l’oli gustós de Ponsoda m’ha fet l’efecte que concentrava alhora la solemnitat dels tallats monumentals de la serra d’Aitana, i la flaire de totes les plantes aromàtiques, i el refilet llunyà dels pardals, i la remor de la brisa entre els pins, i l’olor de la terra humida, i el silenci sagrat de l’alta muntanya: també el treball dels antics pobladors que van amargenar els bancals i van plantar les vellíssimes oliveres que Joan conserva a Bogama; la memòria incerta dels àrabs que ens van llegar paraules com almàssera, gerra, setrill o marraixa; i la civilitat dels antecessors que van saber acordar transaccions de benefici mutu, com aquest de la maquila, en què tant el proveïdor de la matèria primera com l’elaborador del producte —siga vi, oli, farina, sucre o torró— en poden traure un positiu benefici.

Sí. L’oli de Joan que he provat aquesta setmana té tot el sabor de la serra d’Aitana. De la natura exuberant: també de la saviesa humana. I mentre el degustava, assaboria i paladejava —tant com el pa sucat en oli— l’atàvica sonoritat d’aquesta nova paraula apresa: maquila, maquila, maquila. I sospesava, amb un deix de felicitat, si potser totes les transaccions  de la nostra vida en societat —el conjunt de les relacions entre persones amb què teixim la fràgil roba de la civilització— no són sinó justament això: maquila; ‘mesura’... Fins i tot les més belles, emotives, íntimes i plaents: la comunicació, l’amistat, la complicitat, l’art, la ciència, la literatura.

Si bé ho mirem, tot en la vida és una forma o una altra de maquila: de fer maquila. Aportem bonament el que tenim o el que som a l’altre o a l’altra; i confiem que, d’alguna manera, les nostres aportacions serviran perquè els altres puguen elaborar i reelaborar, amb un valor afegit —amb una altra essència i un nou profit—, actius vitals originals, transformats, inèdits.

Tot, al capdavall, en les relacions humanes —tot, tot, tot, tot—, comporta, d’una manera o una altra, fer maquila. Fins i tot assumptes tan sensibles i íntims com l’enamorament i l’estima comporten també açò fer maquila. Maquila d’amor: una forma de transacció, d’acord, de convivència; de relació, de vincle; d’alquímia creativa i productiva entre persones en què totes les parts n’ixen guanyant —i fan el món una mica més bell, més fèrtil, més ric, més pròsper.

Maquila...