No em puc queixar: visc envoltat de bellesa. Al privilegi de residir a Altea, «la casa de la mar», s’afig la fortuna de tanta gent bonica que he tingut l’oportunitat de conéixer —tanta gent bonica que m’ha acompanyat i m’acompanya en els camins de la vida—, i també la sort d’haver pogut accedir a una festa de llibres, pintures, fotografies, escultures, ciutats, pel·lícules, músiques, espectables, partides d’escacs...
Tots els atzars m’hi han estat propicis. Tan afortunat soc en aquest regal permanent de la bellesa que fins i tot quan m’equivoque tinc la sort que l’art ve a trobar-me i m’acaricia —i m’incita— els sentits. Ahir de matí, sense anar més lluny, en va ser el cas. Perquè gràcies a una feliç confusió vaig tenir l’oportunitat d’admirar les obres de col·locació de l’escultura que Pepe Azorín ha concebut per al nou passeig d’Altea. L’abraç, se’n diu. I el títol no pot ser més explícit, perquè l’obra és, efectivament, una monumental (mai millor dit) abraçada de bronze, amb formes suggeridores que evoquen dos torsos nus, íntimament units amb la força del braços —i dels sentiments.
Per fi Altea podrà oferir públicament, amb orgull, una escultura de Pepe Azorín en un espai públic. Sembla cosa de no creure, però —si fem excepció del bust del Mestre Francisco, de petit format, que hi ha discretament instal·lat al costat de Palau Altea— Pepe Azorín no tenia encara cap escultura pública a Altea, el seu poble. I ara, per fi, se soluciona i es recobreix aquest escandalós i estridentíssim buit: amb la instal·lació de L’abraç al lloc més noble de què disposa el municipi, davant per davant de la mar recuperada després de quasi cinquanta anys d’haver patit —en primer línia d’un municipi icònic en matèria de turisme de qualitat!— una bassa pudenta i un pàrquing de cotxes indignes i vergonyants.
Per això, admirant L’abraç de Pepe Azorín que una grua col·locava ahir sobre un pedestal a la mateixa vora de la flamant platja del Bol —sobre la base d’un metre setanta per un metre setanta, l’escultura mesura dos metres vint d’alçària i pesa més d’una tona—, vaig pensar que aquesta monumental abraçada de Pepe Azorín ben podria servir com a bella al·legoria de la reconciliació del poble d’Altea amb la seua mar després de tant de temps: una unió tan forta i íntima —la de les alteanes i els alteans amb la mare mar— com la més emotiva de les abraçades; com la més intensa de les afectuositats, com el més poderós dels sentiments.
De més a més, la col·locació de L’abraç de Pepe Azorín al Passeig d’Altea i la imminència de l’acte d’inauguració (programat per al pròxim dimecres, 14 de juny, a les 12:00 h) m’ha fet una especial alegria perquè, gràcies a la prerrogativa de l’amistat amb el genial artista, fa un temps —al setembre del 2021, per ser exactes— vaig poder compartir amb ell la il·lusió del projecte just en el moment en què n’estava iniciant el procés creatiu: en un dels seus estudis contigus al carrer Fornet em va fer la confiança de mostrar-me les primeres provatures de la peça que estava concebent, modelant amb cera, i de les corresponents rèpliques en escaiola. «Veus? Primer modele la cera. Després, en faig una rèplica en escaiola. I quan ja tinc la peça en escaiola, la serre en diferents fragments per a treballar-los després ja en format gran, real, amb poliestirè, amb un cable d’acer incandescent, abans de portar-la a fondre en bronze...», recorde que m’explicava Pepe, amb una especial llum als ulls.
Ja els dic: em sent ara molt privilegiat d’haver pogut testimoniar, al seu dia, l’embrió del que ara serà la gran escultura de Pepe Azorín per a Altea, L’abraç: com ahir també em vaig sentir particularment afortunat de poder-ne veure, efectivament, la instal·lació de Pepe definitivament ubicada a la vora del blau etern de la mar d’Altea.
Aquest és el fet: visc envoltat de bellesa. Ho he constatat aquesta setmana admirant L’abraç de Pepe Azorín. I me’n vaig conscienciar igualment la setmana passada, durant el temps en què, com una regalia de la vida, vaig poder compartir el plaer de la conversa amb la generosíssima benefactora —i exquisida senyora— que és María Amparo Vázquez. María Amparo Vázquez, viuda de Javier Barrio Navarro, tal com deuen saber, ha estat l’artífex —com a hereva de l’obra del pintor Joan Navarro Ramón— d’una donació de 131 olis i 25 dibuixos del genial artista valencià a l’Ajuntament d’Altea amb motiu de la commemoració del 120 aniversari del pintor. No és la primera volta que ho confesse públicament: tinc una debilitat especial per l’obra —personalíssima— del pintor Joan Navarro Ramon. Els colors, les formes, les línies i les fantasies dels llenços de Navarro Ramon em tenen el cor robat: quasi tant com a la mateixa María Amparo, que ha passat la vida sencera al costat de Javier, entre les pintures «del tio» (que és com sempre es referien al genial artista), estimant, preservant i promovent l’especialíssima estètica de les seues composicions.
I ja saben vostés: quan un enamorament és intens i sincer costa comprendre que no siga ecumènicament compartit. Per això em sorprén, m’astora i m’esparvera que encara en el dia d’avui molta gent puga continuar ignorant una obra pictòrica tan especial com la de Joan Navarro Ramon. Bé està que commemorem com cal el centenari de la mort de Sorolla: és incontrovertible que ningú no ha pintat la llum del nostre país —la llum del Mediterrani valencià— com ho va fer al seu dia el senyor Joaquim Sorolla i Bastida. D’acord. Però després de Sorolla —i a pesar de la llarga, dilatada i ensucrada ombra del sorollisme— hi ha més... En la història de l’art, de fet, és precisament després de Sorolla que es produeix la més extraordinària de les aventures estètiques de tots els temps. És a saber: el salt des del figurativisme fins a l’abstracció. I és el cas que el primer valencià a dur a terme aquesta extraordinària aventura de l’abstracció és, precisament, Joan Navarro Ramon: un valencià que, per encàrrec de Josep Renau, va exposar al costat de Pablo Picasso i de Joan Miró en la històrica ocasió del Pavelló de la República en l’Exposició Universal de París, en plena Guerra Civil; i que en els anys quaranta del segle passat s’estava jugant els trastos a París, amb els referits Pablo Picasso i Joan Miró, al costat d’artistes internacionals de la talla de Tsugouharu Foujita o Ossip Zadkine, etc.
—Saps, Joan? Em produeix una mica de tristesa el fet que l’obra del tio encara no haja estat reconeguda com mereix... Sí: hi ha molta gent que la valora. Però encara no s’ha produït la difusió total i absoluta que l’obra del tio hauria de tindre —ve a confessar-me María Amparo, el dijous de la setmana passa, en un moment determinat de la conversa, entre pintures de Navarro Ramon representatives de totes les etapes, tots els llenguatges i tots els estils.
No li falta raó, a la generosa i exquisida amiga. Perquè en qualsevol altre país —en qualsevol altre país normal—, l’obra de Joan Navarro Ramon seria, probablement, una referència d’interés nacional perfectament integrada en l’imaginari popular: una aportació reconeguda, preada, explicada, reproduïda i comentada en manuals escolars, llibres de text i infinitud de programes de divulgació cultural. «Déu meu! Com pot ser que la majoria del poble valencià siga perfectament desconeixedora de la pròpia història artística, fins al punt de no tenir ni la menor referència del primer pintor valencià que es va atrevir a fer el gran i decisiu salt de la referencialitat a l’abstracció?», em pregunte, en el fur intern, mentre escolte les explicacions de María Amparo i àvidament assaborisc la rara bellesa que emana dels quadres de Navarro Ramon.
—Tota la vida he pensat —li explique, per fi, a l’amiga María Amparo— que res no il·lustra millor la indigència d’un país com el nostre que els masos abandonats. Viatjar pel país i veure els masos deixats perdre, en ruïnes, amb els murs solsits i les teulades derruïdes, dona una perfecta idea del dèficit de gust i de sensibilitat que demostra tenir la nostre classe benestant. Com és que la gent rica (la gent rica de veritat, vull dir, eh?; la gent que acumula palades de diners) no aposta per comprar els vells masos abandonats per restaurar-los i arreglar-los? Ni que siga com a signe d’ostentació. Per dir: «Tinc.» No: en comptes d’això, prefereixen manar-se construir iots enormes, o grans xalets amb teulades de pissarra, o rellotges d’or massís, o... O què sé jo! Mira: saps què? Des d’avui, afegiré a l’exemple dels masos un nou exemple: l’exemple del fenomen Navarro Ramon. I proposaré com a paradigma de la misèria, la mediocritat, la indignitat, la depravació i l’enviliment que patim (com a conseqüència de totes les nostres anormalitats) el fet insòlit de la desconeixença de l’obra del tio. Com pot ser que les valencianes i els valencians no coneguem, i estimem, i sapiguem apreciar la figura i l’obra del primer pintor valencià que va trencar amarres amb el figurativisme per començar a explorar els recursos expressius infinits de l’abstracció? Xe! Ho plantejaré així: «Fins que Navarro Ramon no serà un autor totalment conegut i reconegut pel conjunt de la població valenciana, serà que el País Valencià encara no haurà deixat de ser un país míser, pobre, abjecte, exigu: un país de pa i peixet...»
En fi... No ho sé... Aquest era l’estat d’esperit en què em trobava la setmana passada. Tanmateix, ahir de matí, a Altea, admirant l’obra L’abraç de Pepe Azorín mentre els operaris l’acabaven d’instal·lar al nou passeig, la conjugació entre la bellesa de l’obra i la de l’entorn on s’ubica —«la casa de la mar»— em va redimir d’aquests pensaments suspicaços, ombrívols i funestos. Per a això serveixen també l’art i la bellesa: per a redimir-nos i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos; per a recuperar la consciència que, a pesar de tots els pesars, la vida és un prodigi que mereix ser viscut amb totes les conseqüències, totes les alegries i totes les esperances, etc. El cas és que, sense saber per què sí ni per què no, de la mateixa manera que primer m’havia vingut el pensament que L’abraç d’Azorín ben podria significar, si es volia, la unió afectiva entre Altea i la mar contigua, tot seguit vaig començar a especular —fantasiejar és debades, ai!— si la suggeridora escultura que des del 14 de juny presidirà oficialment el passeig d’Altea no es podria interpretar també com una al·legoria de l’anhelada reconciliació del conjunt del poble valencià amb la pròpia història, la pròpia identitat i la pròpia tradició cultural.
Diuen que la imaginació és lliure. I hi ha qui suggereix que una obra d’art no és completa fins que l’espectador no hi projecta, en la recepció, les pròpies emocions, dèries, sensibilitats, inquietuds i quimeres. Gràcies, Pepe... Perquè d’ara endavant, cada vegada que passaré pel passeig d’Altea arran de la nova platja del Bol, no solament recobraré la consciència de saber-me envoltat de bellesa: també hi voldré veure en el teu Abraç l’abraç etern entre el poble i la mar; i hi recuperaré fermeses en l’esperança que, prompte o tard, el poble valencià podrà reconciliar-se amb les pròpies essències. Ja ho veurà qui ho veurà. Però aquest serà, sens dubte, el doble indici: l’estima pel patrimoni arquitectònic dels vells masos abandonats, i la valoració de l’obra pictòrica de Joan Navarro Ramon com un patrimoni impagable ençà i enllà de «la casa de la mar».
Com diria aquell: «El País Valencià serà d’abraços o no serà...»