Puge al cotxe. Connecte l’aparell de música i el reproductor de CD fa sonar pels altaveus una veu greu i misteriosa que hi ha enregistrada en la pista 18 de l’últim disc de Dani Miquel, De por:
Amb cert greix fus,
com diu la gent, se fan ungüent
e bruixes tornen; en la nit bornen,
moltes s’apleguen, de Déu reneguen,
un boc adoren, totes honoren
la llur caverna qui es diu Biterna,
mengen e beven; després se lleven,
per l’aire volen, entren on volen
sens obrir portes. Moltes n’han mortes,
en foc cremades, sentenciades
amb bons processos, per tals excessos...
Són versos antics: antiquíssims. Els va compondre Jaume Roig en l’Espill o Llibre de les dones al voltant de l’any 1460: fa més de cinc-cents cinquanta anys, més o menys quan Joanot Martorell estava començant a escriure el seu Tirant lo Blanc. I els va escriure ací al costat, a tocar de casa: a Callosa d’en Sarrià. Són, ja es veu, versos curts de quatre síl·labes (16.359, en el total de l’obra!) que rimen per parelles. El cas és que, en el passatge recitat en el disc de Dani Miquel —la veu greu, inconfusible, és la de l’escriptor Víctor Labrado—, apareix un motiu que sempre m’ha semblat especialment suggeridor i curiós: el de les bruixes vernacles que tenen, en uns misteriosos ungüents, la clau i el secret de la seua prodigiosa capacitat per a enlairar-se i volar.
En efecte: les bruixes nostrades, si molt convé, poden volar encamallades sobre una granera —exactament com les de Walt Disney i les de la majoria de dibuixos animats i àlbums il·lustrats del món. També, de vegades, si es tracta de bruixes marineres, poden volar per damunt de la mar a bord d’un llaüt, i en una sola nit són capaces d’anar i tornar fins a les costes d’Amèrica per fer un bon aquelarre. Tanmateix, la manera més freqüent i genuïna que les nostres bruixes tenen de volar, segons la tradició popular, és la que expliciten els versos medievals de l’Espill: amb ungüents ritualment aplicats sobre la pell. Sí: untets, greixos, untures, ungüents...
Aquest detall tan curiós de l’aplicació dels ungüents per a poder volar és ben recurrent en el llegendari valencià. El podem trobar, per exemple, en la literaturització que Enric Valor va fer, en les sues Rondalles valencianes, de la llegenda tradicional «L’albarder de Cocentaina». Mirem, si no, aquest detall del ritual que hi segueix Vicenteta, la bruixa protagonista: «La dona, dreta davant la llar, s’havia llevat la camisa i estava tota nua. En una mà duia un barralet, d’on començà a abocar-se en l’altra un ungüent i a untar-s’hi conscienciosament tot el seu esperitat cos. Una volta untada, es posà una granera entre les cames».
Ciril, el marit de Vicenteta, davant d’aquesta intrigant visió, vol comprovar si, efectivament, la capacitat voladora de la dona és gràcies a aquells ungüents. Per això, fa la prova següent amb una albarda: «amb auxili de la punta d’una ganiveta de tallar corretja, untà una albarda que tenia allí acabada [...] Al moment, l’albarda comença a pegar uns bots terribles, que tocava en el trespol, com si fos el pur dimoni. Bom, bim, bom!» Al dissabte següent, Vicenteta fa servir novament la mateixa tècnica dels untets per a volar: «es torna a fer tota nua davant la llar i es posa a untar-se de l’ungüent». I quan Ciril, per fi, es decideix a acompanyar la seua dona en un vol màgic, també acaba nu i amb la pell ben untada: «Va acabar ella d’untar-se i el va untar a ell, que prèviament s’havia despullat del tot.»
En una altra llegenda valenciana sobre bruixes, «El sabater i la seua muller», recollida per Sara Llorens de boca d’un informant de Bolulla (concretament, en les Llegendes alacantines, documentades entre 1926 i 1927) apareix igualment el curiós detall dels ungüents màgics: «El sabater havia vist com les bruixes s’untaven amb un ungüent, i ell també se’n va untar, i més que elles, i així va arribar molt aviat a sa casa, i de seguida se’n va anar al llit.»
Es tracta, tant en el cas de «L’albarder de Cocentaina» com en el d’«El sabater i la seua muller» d’una llegenda del tot equivalent a la d’«Un aprenent de bruixot», publicada l’any 1912 pel folklorista d’Altea Francesc Martínez i Martínez, en què també torna a aparéixer, indefectiblement, el curiós detall dels ungüents: exactament com en els versos del segle XV, compostos per Jaume Roig a Callosa, i ara recitat per Víctor Labrado en el disc De por del genial Dani Miquel. Observem, en la llegenda d’Altea, la coincidència amb els exemples anteriors: «un poc abans de les dotze, amb gran suavitat, es va esgolar del llit i se’n va eixir del quarto, operació que així mateix va fer amb molta cautela el marit, que amb gran estranyesa va vore que sa muller, traient una ampolleta d’un racó de l’armari, i quedant-se nueta, va comença a untar-se tota amb un líquid grogós que d’ella anava traient a ditades». Aquesta referència a l’ungüent torna a aparéixer quan el marit, «aprenent de bruixot», decideix acompanyar la muller en l’experiència del vol embruixat: «quan estava entretinguda fent l’operació d’untar-se, aparegué el marit, el qual, amb molta naturalitat, digué: “jo també vaig”; ella callà i començà a untar-lo, després d’haver-lo despullat.»
Els exemples sobre els ungüents de les bruixes i els bruixots —ja es veu— són abundantíssims en la tradició oral valenciana (potser tant com les escenes de massatges llefiscosos en la indústria pornogràfica contemporània...). En qualsevol cas, ens conviden a pensar quins devien ser els referents reals que inspiraven totes aquestes llegendes de bruixes nues —i bruixots en conill—, untant-se a consciència els plecs de la pell abans d’encetar vols de fantasia. La conclusió és fàcil: els untets que apareixen recurrentment en les nostres llegendes de bruixes tenen a veure, amb tota probabilitat, amb els coneixements etnobotànics i farmacològics que tenien aquelles dones de l’edat mitjana i l’edat moderna que sovint exercien com a veritables curanderes rurals, i que practicaven una mena de medicina matriarcal —segurament impregnada encara de pensament màgic, però precursora ja de la medicina moderna— d’una manera més o menys clandestina enmig d’un món d’homes dominat pel perill, l’opressió i la tenebra. Al capdavall, els ungüents que aquelles bruixes feien servir no devien ser sinó pocions extretes de la cocció de plantes, corfes d’arbres i animals a fi d’extraure’n substàncies psicoactives: alcaloides, sobretot. Perquè ens entenguem: al·lucinògens; drogues d’absorció cutània, que, aplicades sobre la pell —especialment a l’engonal o les parts sexuals: per això la imatge de la granera (que hem d’imaginar amb el pal prèviament untat d’ungüent) entre les cames nues!— devien fer viatjar els qui s’hi untaven. I tant que sí, que hi viatjaven! I volaven! I a gosades vida que devien veure el dimoni amb forma de boc, i altres bruixes i bruixots, i orgies aquelàrriques i... I el Moro Mussa, si molt convenia, i tot!
Però aquelles dones remeieres, amb capacitat per a fer servir els principis actius de les plantes en teràpies pal·liatives o terapèutiques, van ser històricament perseguides, jutjades sense garanties i condemnades injustament per presumptes pràctiques de bruixeria «en connivència amb les forces del dimoni». Tanmateix, és sabut que els seus coneixements sobre els efectes de diferents substàncies presents en la natura van permetre l’accés a sabers essencials per a la història de la farmacologia. Esborrona pensar-ho, però només entre 1580 i 1650 s’estima que es van arribar a processar per bruixeria a Europa 110.000 persones, amb la sabuda condemna de pena de mort en la majoria de casos, que es va traduir —es diu fàcil— en més de 60.000 execucions. Heus ací un cas com un cabàs quant a polítiques certament suspectes en relació amb el foment de la investigació, la llibertat de culte i la igualtat de gènere...
Tot aquests antecedents de la història de les bruixes em vénen al cap quan, en fer-se l’hora en punt, acabat ja el recitat de Labrado, toque un botó en l’equip d’àudio del cotxe i sintonitze la ràdio per escoltar les notícies: «Assassinen a Bulgària una periodista que investigava un cas de corrupció», hi escudellen, entre els titulars. «La periodista assassinada és Viktoria Marinova, de 30 anys, directora i presentadora en el canal de televisió privat regional TVN. La jove va ser violada i colpejada amb violència i el seu cos va aparéixer en una zona de difícil accés prop d’un riu», hi expliquen.
Una notícia com aquesta no hauria de deixar ningú indiferent. El respecte a la vida i la llibertat de premsa són —han de ser— valors sagrats en qualsevol comunitat humana mínimament civilitzada. Tanmateix, el cas escruixidor de Viktoria Marinova —sembla que la brutalitat de la violació i l’assassinat va deixar el cadàver la periodista pràcticament irreconeixible— segueix el d’altres periodistes morts a Europa, durant l’últim any i mig, que també investigaven casos de corrupció política i econòmica. Convindria no oblidar-ho. El periodista eslovac Jan Kuziak, sense anar més lluny, també va ser cruelment assassinat el passat 21 de febrer de 2018, juntament amb la seua companya sentimental, Martina Kusnirova, després d’haver estat indagant sobre les connexions dels col·laboradors del primer ministre Robert Fico amb la màfia calabresa. La periodista Daphne Caruana Galizia, que investigava les connexions entre la classe política de Malta (incloent-hi el primer ministre, Joseph Muscat) i els papers de Panamà (i altres cassos de corrupció), va perdre igualment la vida el passat 16 d’octubre de 2017 com a conseqüència d’una bomba que va esclatar als baixos del seu cotxe, al costat de casa. Quatre dies sembla hi va tardar la policia a poder reunir tots els fragments dispersos del cadàver de Dahne. Tan terrible com el de Viktoria Marinova i el de Daphne Caruana va ser també el cas de la periodista sueca Kim Wall, que el passat 11 d’agost de 2017 —recordem-ho— va ser violada, assassinada, mutilada, esquarterada i llançada a la mar: els fragments del seu cos (ara un braç, després el cap; ara el tors, després unes cames) van anar apareixent a poc a poc prop de la costa de Copenhaguen. I hi podríem afegir, encara, el cas del veterà periodista rus Nikolay Andrushchencko, de 73 anys, mort en un Hospital de Sant Petersburg, el 19 d’abril de 2017, després d’haver rebut una brutal pallissa. Andrushchencko era conegut per fer, en el diari Novy Peterburg (que ell mateix havia creat l’any 1990), periodisme crític d’investigació a propòsit de casos de corrupció i de vulneració de drets humans.
Tot això, sense comptar el cas que estem vivint, increïblement, del periodista saudita Jamal Khashoggi, crític amb la gestió del príncep Mohamed bin Salman. Jamal es va haver d’exiliar als Estats Units d’Amèrica fa un any, i ara ha desaparegut misteriosament, davant dels ulls de tot el món, després que una càmera l’enregistrara entrant al consolat d’Aràbia Saudí a Istambul.
Damunt, en aquest esfereïdor àmbit de l’assassinat de periodistes —com al seu dia, sens dubte, en la impune cacera de les suposades bruixes— sembla que hi pot haver un condicionant de gènere. Si més no, això suggereix un informe de Reporters Sense Fronteres (que, per cert, es fa constar que en els últims 15 anys s’han assassinat 1.035 periodistes professionals al món!), quan subratlla el fet que, tot i que l’any passat va ser el menys mortífer per al gremi des de 2013, la quantitat de reporteres assassinades, en canvi, s’hi va duplicar: va passar de 5 periodistes assassinades l’any 2016 a 10 durant el 2017 (mentre que en homes les xifren han pogut baixat de 57 a 40). Aquesta preocupant tendència, als meus ulls, no pot sinó reforçar el sentit d’un document com el PEN International Women’s Manifesto que, tal com suggeria la companya Gemma Rodríguez, del PEN Català, ben mereixeria ser reivindicat aquests dies, i ser donat a conéixer en un moment històric com l’actual, tan funest per al periodisme i la llibertat d’expressió. I és que el Women’s Manifiesto és un document de referència que parteix de la premissa irrenunciable —i innegociable— que «perquè les dones tinguen llibertat d’expressió, dret de llegir i dret d’escriure, necessiten tenir dret de viatjar físicament, socialment i intel·lectualment». I, en conseqüència, hi cal assegurar —sí o sí— el següent «principi internacionalment reconegut»: «protegir les dones escriptores i periodistes, i combatre la impunitat d’actes violents i d’assetjament comesos contra dones escriptores i periodistes del món».
Arribe a l’aparcament de la Facultat i desconnecte l’aparell de música del cotxe. Pense en l’oportunitat del Women’s Manifisiesto. Enmig del silenci que el CD i la ràdio per fi em concedeixen sospese que l’aberrant cacera de bruixes que històricament es va produir a l’Europa medieval i moderna tenia, entre els seus múltiples orígens, segurament, una por funesta, oligàrquica, ominosa i patriarcal contra el progressiu poder que algunes dones valentes començaven a detenir en relació amb el coneixement, la investigació i la manipulació del cos i la natura —un incipient domini de la curiositat, la ciència i la medicina. I rumie mentalment si l’actual fenomen dels casos creixents de violació i assassinat de dones periodistes (com el de la malaguanyada Viktoria Marinova), no deu tenir a veure, també —paral·lelament—, amb la paüra que, per al totalitarisme patriarcal heretat, pot representar el progressiu poder de les dones valentes en relació amb les potestats conquerides en un altre gran àmbit de la civilitat: la informació, la llibertat pública, el domini de les paraules i la capacitat de comunicació.
Potser ha arribat el moment de saber-ho i dir-ho: el mal no es troba en les bruixes (ni en els bruixots); no en els suposats dimonis (ni les dimònies); no en els ungüents (ni en les graneres voladores); no en els sàbats (ni els aquelarres); no en la llibertat de les paraules (ni tampoc en els plaers hedonistes de Biterna). La veritable font del mal —de la por, de la violència, del crim, de la destrucció; de la guerra, de l’incivisme i de la barbàrie— rau en els qui, en nom de qualsevol suposada causa noble, exerceixen impunement i despòtica el poder i la força per erigir-se com a jutges i botxins de paraules i vides. Ben mirat, els poders i les forces que menaven a cremar dones (o homes) a la foguera, per bruixes (o bruixots), diferien poc de les que ara ordenen i executen la mort de periodistes a fi i efecte de silenciar veritats —i preservar privilegis. En un cas i en l’altre —ai!— hi ha com a denominadors comuns la por a la pèrdua del poder i el progressiu alliberament de les minories; la crisi de la feudalitat patriarcal i les graduals conquestes de l’igualitarisme; el reaccionarisme contra el progrés social i la redempció de classes, grups i condicions humanes tradicionalment oprimides; etc.
No ho sé... Potser és per aquesta classe de pensaments que sempre m’ha semblat suggeridor i atractiu el món de les bruixes: perquè trobe que, entre el bé i el mal, hi ha d’haver sempre l’opció de l’alegria. En qualsevol cas, fa massa temps que sóc un ferm i decidit partidari del coneixement, la investigació, la curiositat, la ciència i la medicina; de la informació, la llibertat, les paraules i la comunicació. No tinc edat per a canviar de bàndol. I. de més a més: comence a sospitar que aquest, i no l’altre, és el que reïfica millor la idea del bé —i l’alegria. I que, en realitat, no hi ha mal pitjor que l’infringit pels detractors d’esperances, els raptors de coneixences, els assassins de paraules, els criminals de vides: el mal malíssim dels qui no saben riure i somriure dins la festiva Biterna, i troben només satisfacció cremant els qui són diferents a ells amb el foc asfixiant i destructor de la intolerància. No. No les bruixes ni les periodistes, sinó ells: ells —i la seua memòria— són els qui mereixen ser cremats, per sempre, amb les flames sempiternes de la ignomínia.
