Operació Vólkhov

Va passar despús-anit, en Televisió Espanyola. La rebolica de canals que ara mateix tinc en la configuració de la televisió de casa va fer que acabara sintonitzant apàticament, després de sopar, el canal de notícies 24 Horas de la televisió pública. És, aquesta —ho confesse—, una droga mediàtica que no solc consumir pràcticament mai. Hi feien, concretament, el programa La noche en 24 horas, conduït pel periodista gallec Xabier Fortes. Mai no l’havia vist abans. Entrevistaven el ministre de l’Interior, el senyor Fernando Grande-Marlaska. Tot semblava fluir amb l’equilibri, la retòrica, la tensió i la controvèrsia habituals de les entrevistes polítiques als membres del Govern —he d’admetre que, arribat un cert punt, els ulls ja se m’estaven entretancant dolçament, i que la veu del ministre m’arribava llunyana, empeltada de colors i textures plàcidament oníriques—, quan, de sobte, es va produir un moment excepcional que em va fer obrir els ulls com taronges i que, fins i tot, em va menar a incorporar-me una mica al sofà.

Una volta acabat el diàleg amb Xabier Fortes —que, com sempre, jugava a mostrar i a amagar preguntes que podrien semblar molestes, però que en realitat no ho eren—, el presentador va obrir joc als altres contertulians que l’acompanyaven a la taula. Van intervenir primer Antonio Papell, del Grupo Vocento; i Cristina de la Hoz, d’El Independiente. Va ser aleshores quan es va produir el moment: el periodista Enric Juliana, de La Vanguàrdia, va mirar el ministre fit a fit i, amb sobrietat, serenitat, fermesa i aplom envejables, li va disparar a boca de canó una pregunta que venia a plantejar, més o menys, la qüestió següent:

—Bona nit, senyor ministre. Ahir [dimecres] hi va haver a Barcelona una operació policial, concretament a càrrec de la Guàrdia Civil, respecte del moviment independentista, amb diverses detencions i una instrucció judicial que està en curs i sobre la qual no li preguntaré, perquè s’està duent a terme... Però sí que vull preguntar-li sobre el nom de l’operació: «Operació Vólkhov».

El ministre va moure una mica el cap, lateralment. I va clavar una mirada eixuta i severa, notòriament incòmoda, en el rostre redó, barbut, ullerut, mollut, calb i afable —llavis grossos, carnosos, molsuts— del periodista català. Aquest, impassible, amb veu suau i encalmada com una bassa d’oli, hi va prosseguir:

—Vólkhov és el nom d’una batalla que va tindre lloc en territori rus, l’any 1941. Va ser una acció de guerra de les trobes hitlerianes amb el suport dels combatents de la División Azul, el destacament feixista espanyol que va participar en la Segona Guerra Mundial. A vosté li pareix correcte que la Guàrdia Civil batege el nom d’una operació judicial, en un tema tan delicat com és la qüestió de Catalunya, amb el nom d’una batalla, amb el nom d’una acció de guerra hitleriana? Hi insistisc: li sembla correcte? Pensa fer res sobre això?

En la seua temptativa de resposta, el ministre, amb una habilitat dialèctica marca de la casa, va defugir en primera instància la pregunta, i va provar de llançar balons fora:

—En aquest sentit referiré que, com bé has exposat, Enric, estem parlant d’una acció jurisdiccional: d’una acció dirigida per l’òrgan judicial, on la Guàrdia Civil és policia judicial i únicament actua, torne a referir, davall de les directrius del jutge titular de l’òrgan judicial... Bé: també del ministeri Fiscal. Això és la garantia de la independència i de la separació de poders.

Resultava tan obvi que amb això no contestava, ni de bon tros, la pregunta precisa i concreta que el periodista li havia formulat —«li sembla correcte? Pensa fer res?»— que, al final, el ministre, després d’enroscar-se en circumloquis diversos i d’exhibir els seus dots per al contorsionisme dialèctic, va acabar encaixant:

—Però no defugiré la pregunta: si fora el nom que has exposat, amb les connotacions que has indicat, per descomptat que no em semblaria el més apropiat.

En aquest punt de la conversa va tornar a intervenir el presentador, Xabier Fortes, que hi va plantejar:

—Seria una coincidència, aquest nom que apunta Enric Juliana, amb aqueixa informació que a molts ens ha sorprés, en aquesta operació, de 10.000 soldats russos disposats per a ajudar a la independència de Catalunya? Avui el Kremlin ha dit és poc menys que una pura absurditat: una barbaritat absoluta.

El periodista gallec, òbviament, feia referència a un detall que ha transcendit de la interlocutòria del jutjat d’instrucció de Barcelona que ha ordenat aquesta «Operació Vólkhov». El detall en qüestió —ai!— és capaç de deixar de pasta de moniato no solament qualsevol persona mínima afeccionada a l’anàlisi jurídica, sinó també tots els ciutadans lliures que disposen d’un mínim sentit crític i un parell de dits de front. És a saber: s’hi afirma —com qui diu que demà el Mallorca potser guanyarà contra el Saragossa si juga tan bé com despús-ahir contra el Màlaga—, que Rússia hauria enviat 10.000 soldats a Catalunya si s’hagués declarat la independència.

Aquest detall, en un document oficial que, per definició, hauria de ser una «resolució judicial motivada», ha estat valorada com a absurda —tal com Fortes recollia— pel govern de Vladimir Putin, el qual ha deixat caure que coses així no afavoreixen, precisament, unes millors relacions diplomàtiques, ni tampoc no aporten cap prova vàlida i real en el procediment judicial en qüestió. Més encara, el fet ha estat objecte d’una riota amb ressonàncies internacionals per part de l’Ambaixada Russa a Madrid, que des del seu compte de Twitter ha esgrimit l’arma diplomàtica de l’humor i hi ha piulat: «Atenció: la informació apareguda en els mitjans espanyols sobre l’arribada de 10.000 soldats russos a Catalunya és incompleta. Cal afegir un parell de zeros al nombre de soldats. I la part més impactant de tota aquesta conspiració: les tropes haurien de ser transportades per avions Mosca i Xato, assemblats a Catalunya durant la Guerra Civil i amagats en un lloc segur de la Cierra [sic] Catalana fins a rebre a través d’aquestes publicacions l’ordre xifrada d’actuar»...   

Tanmateix, davant de l’envit periodístic, el ministre, en comptes de lamentar la situació creada i de comprometre públicament una investigació de l’assumpte i la consegüent depuració de responsabilitats, va optar per plegar veles i fugir d’estudi. Va insistir, senzillament, en el caràcter judicialitzat de l’operatiu, emparant-se novament en un tipus de discurs que, recaragolat sobre si mateix fins a extrems impossibles, va acabar mostrant, fins i tot, alguns descosits morfosintàctics impropis del seu domini del llenguatge:

—En aquest aspecte i en aquest context, torne a indicar: com que és una operació judicialitzada, i on hi ha unes resolucions judicials i una investigació, evidentment... Deixem a l’àmbit que correspon, que és l’àmbit judicial, on s’han de dilucidar aquests fets i la rellevància que puguen o no puguen tenir. Deixem-ho en aquest àmbit, que això és el que pertoca en un estat de dret. 

Un servidor, per pura ingenuïtat, pensava —potser com el senyor Enric Juliana— que en un estat de dret amb una mínima decència i qualitat democràtica no pertocava —no pot pertocar, de cap de les maneres— que ningú no puga embrutar i denigrar impunement la credibilitat del poder judicial i la sempre delicada i sensible imatge dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat batejant una operació policial amb un nom que evoca, homenatja i honora la col·laboració bèl·lica de l’Espanya de Franco amb el nazisme de Hitler. Pensava —potser com el senyor Juliana— que això mai no podia ser admés com a correcte en una democràcia madura: que no s’hi haurien de valer bromes de tan pèssim gust feixistoide, quan es tracta de la justícia i de la Guàrdia Civil. És a dir: d’institucions amb potestat última sobre la llibertat i la vida de tota la ciutadania.

Però es veu que sí. Es veu que el que pertoca en un estat de dret, segons el ministre d’Interior d’aquest «Govern més progressista de la història» del món mundial, és mirar a un altre costat i, en nom d’una suposada separació de poders —cada dia més difícil de creure, fins i tot per a un ingenu empedreït com jo— moure una mica el cap lateralment, i consentir que es continue perpetrant aquesta mena de graciosos homenatges a l’Espanya nazi que va voler ajudar l’exèrcit de Hitler en la batalla de Vólkhov.

Si això és així —vull dir: si aquesta és tota la resposta possible a les preguntes formulades pel periodista Enric Juliana, «Li sembla correcte?», «Pensa fer res sobre això?»—, la reacció dels ciutadans rematadament ingenus com jo no en podrà ser una altra... Capcots, deprimits i desesperançats —amb la inefable, desagradosa i inquietant sensació de viure desprotegits, vulnerables, en la intempèrie— ens haurem de resignar a  dir allò de les pel·lícules (i dels jutjats): «No hi ha més preguntes, senyoria.»