Ofici de Tenebres, les Lliçons

Vaja per davant el meu agnosticisme fregant l’ateïsme, o viceversa. Vaja per davant que tot i això, manta vegades m’he trobat en la situació d’explicar algú, algú “creient no practicant, o poc practicant”, allò de “tu has llegit la Bíblia?”, quan veuen a les meues prestatgeries l’edició de la Vulgata, la Bíblia Valenciana (recordarem que el valencià va ser la tercera llengua moderna en què es va imprimir el text de la Bíblia, traduïda per Bonifaci Ferrer entre 1477 i 1478, impresa a València per Alfonso Fernández de Córdoba al taller de Mossen Lambert Palmart, de la qual només es conserva un full a la Hispanic Society de Nova York. Lambert ja havia produit la primera impressió literaria de la península, les Trobes en lahors de la Verge Maria), l’edició de la Biblia de la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC), la versió de Casiodoro de Reina, revisada per Cipriano de Valera, o la traducció dels Evangelis que va fer Joan Francesc Mira, la seua “traducció narrativa”, allunyada de l’ombra de la doctrina. Vaja per davant això, i que les explicacions per aquest interés i d’altres relacionats amb la religió quedaran per a propers escrits.

He fet aquesta primera admonició, perquè volia contextualitzar el que explicaré ara, i que espere que les contradiccions ens facen més grans, o almenys més humans, en aquesta època de robòtics comportaments socials.

Avui és dijous sant, primer dia de l’Ofici de Tenebres, la litúrgia del qual requereix les ombres prèvies a l’albada, o el sol moribund de poqueta nit, un tenebrari -un canelobre de forma triangular amb quinze espelmes (catorze grogues i, la més alta, blanca), disposades escalonadament, que es van apagant progressivament durant la celebració- i les carraques i matraques que fan de terratrèmol metafòric quan la darrera espelma s’apaga, com l’apaga la llum de vida de l’ajusticiat revolucionari.

La música coral ha estat un dels llegats més pregons dels temps dits foscos del cristianisme. A França, Marc-Antoine Charpentier (París, 1643- 1704)  i François Couperin (París, 1668 – 1733) van excel·lir en la composició de les Lliçons de Tenebres, primera, segona i tercera lliçò per cadascun dels jorns, de dijous a dissabte, utilitzant com a text les Lamentacions de Jeremies.

Però si hi han dos noms cabdals en els Officium Tenebrerum, són els de Cristóbal de Morales (Sevilla, 1500 – Málaga o Marchena, 1553) i Tomás Luís de Victoria (Ávila, 1548 - Madrid, 1611). Morales també amb el text de les lamentacions del profeta Jeremies, mentre que Victoria fa servir textos dels evangelis per als seus 18 Responsorios de Tinieblas, una de les fites de la història de la Humanitat:

Responsorios de Tinieblas (Tomás Luís de Victoria):

Dijous Sant

1. Amicus meus

Amicus meus osculi me

tradidit signo:

quem osculatus fuero,

ipse est, tenete eum:

hoc malum fecit signum,

qui per osculum adimplevit homicidium.

Infelix prætermisit

pretium sanguinis,

et in fine laqueo se suspendit.

Bonum erat illi,

si natus non fuisset homo ille.

Infelix prætermisit

pretium sanguinis,

et in fine laqueo se suspendit.

(Matth. 26, 50)

2. Judas mercator pessimus

3. Unus ex discipulis meis

4. Eram quasi agnus

5. Una hora

6. Seniores populi

Divendres Sant

7. Tamquam ad latronem

8. Tenebrae factae sunt

9. Animam meam dilectam

10. Tradiderunt me

11. Iesum tradidit impius

12. Caligaverunt oculi mei

Dissabte Sant

13. Recessit pastor noster

14. O vos omnes

15. Ecce quomodo moritu

16. Astiterunt reges

17. Aestimatus sum

18. Sepulto Domino

Vaja per tancament que si teniu oportunitat de gaudir d’una interpretació de les Leçons, els Oficis o els Responsorios, heu de passar per damunt del vostre agnosticisme, ateïsme o, fins i tot, “catolicisme poc practicant”, i deixar-vos portar per la polifonia d’unes veus que transporten qualsevol més enllà d’ell mateix. N’hi ha, a més, de molt bonísssims enregistraments.

Jo, per la meua part, cada vegada que visite Madrid, no deixe de retre’l homenatge, a l’església de San Ginés, al carrer Arenal, on es va celebrar el seu funeral. Les lliçons de la cultura poden ser inescrutables.