Durant aquest parèntesi vital del confinament podem creure que el món s’ha parat. Però no. És una sensació il·lusòria. El món no para, no. Som només nosaltres els qui hem hagut de parar. El món continua girant amb perfecta indiferència. Tossudament, cada matí ix el sol. Les gavines, alienes a la pandèmia, volen i es deixen engronsar pel vent salobrenc. Els núvols transiten amb les infinites i misterioses formes de sempre. La vella pomera de davant de casa, com cada primavera, ha florit i ha tret la fulla —festa del verd i del blanc. També dels tarongers han brollat les flors. El gesmiler del carrer ha brostat amb una acostumada, tendra, pertinaç vigoria. Les ones trenquen a la platja amb ritme cadenciós, etern, impertorbable. Al matí, entre clarors, els pardals fan sonar el cant alegre i matiner de tota la vida: ara mateix sent el xiscle d’un teuladí, el refilet vellutat d’una cadernera, el càlid «tot-estiu, tot-estiu, tot-estiu» d’un capellà, la sorollosa eufòria d’una merla... També la lluna, ignorant de desgràcies i penalitats, continua creixent i minvant impertorbablement. Aquesta setmana, sense anar més lluny, s’ha exhibit amb impúdica esplendor. Ha estat la primera lluna plena de primavera: la que determina i anuncia, precisament, la Pasqua Florida o Pasqua de Resurrecció.
No. El món no para, no. El món continua la marxa impassiblement. Els processos i les dinàmiques de la natura continuen evolucionant, indolents —aliens a les nostres pors, els nostres contagis, les nostres misèries i les nostres morts. Serenament. Impertèrritament. Amb irreverent bellesa. «La natura ens ignora», podríem pensar una mica dolguts. I no: no és que ens ignore. Simplement ens recorda, amb previsible displicència, una obvietat que potser havíem començat a ignorar: la nostra qüestionable transcendència en relació amb el conjunt de la naturalesa. O per formular-ho amb les paraules d’un missatge anònim que aquesta setmana ha circulat per les teranyines digitals —i que el gran Carles Durà de Castalla ha tingut l’encert de publicar en un grup de WhatsApp compartit—: «Mentrestant, el món continua la seua vida i és bonic. Només posa els humans en gàbies. Crec que ens està enviant un missatge: “No sou necessaris: l’aire, la terra, l’aigua i el cel sense vosaltres estan bé. Quan torneu, recordeu que sou els meus convidats. No els meus amos.”»
«Quan torneu, recordeu que sou els meus convidats. No els meus amos.» Heus-ne ací una lliçó essencial de la present crisi sanitària que hauríem de retenir.
Siga com vulga, el fet cert és que el cicle de la vida continua. Abril avança. I, despreocupats de les infeccions i les quarantenes dels humans, els nyespros verolen. Sí. Els nyespros, o nispros, van adquirint a poc a poc, enmig del verd exuberant del pàmpols de les branques dels nisprers (Eriobotrya japonica), el característic color groguenc, ataronjat —color de polpa de bresquilla— que en delata l’imparable procés de maduració. I aquesta pròxima setmana, en plena pandèmia, sí o sí arribarà el ple de la collita d’aquest cultiu estratègic a la Marina Baixa (i, molt especialment, al municipi de Callosa d’en Sarrià). Hi ha la campanya en joc. I així, doncs, hem pogut llegir en premsa, primer: «Sense la necessària mà d’obra a la Marina Baixa podria quedar-se sense collir el 40% de la collita dels nispros, que enguany es preveu excepcional per la suavitat de l’hivern i les pluges recollides.» I tot seguit: «La Marina Baixa soluciona la falta de temporers per al nispro amb parats i afectats per la crisi»; «La incorporació de parats al camp salva la campanya del nyespro a pesar de la crisi del coronavirus»; «Els productors de nispros de la Marina Baixa respiren més tranquils.»
Una sort, aquesta tranquil·litat recuperada. Perquè, si més no a Callosa d’en Sarrià, la campanya del nyespro és sagrada. En depén una part importantíssima de l’economia de no poques famílies. Com si diguérem: «El món pot parar; el nyespo, no.» De més a més, el maltractat sector agroalimentari, durant aquest temps de pandèmia, s’ha evidenciat com el que és —d’acord amb una inesperada justícia social sobrevinguda—: un sector inequívocament essencial.
De la mateixa manera que hi ha qui tot just ara comença a fer l’aprenentatge que els humans no som els amos del món, sinó els seus convidats, altres comencen a constatar una altra evidència igualment bàsica. És a saber: que els diners no són comestibles. Si aquests dies podem omplir —per a tranquil·litat del cos i de l’esperit, i com a garantia bàsica per a la pau social— rebostos, neveres i congeladors amb tot luxe de fruites, verdures i llegums serà gràcies als llauradors que han continuant produint, collint i subministrant matèries primeres al mercat a pesar de l’amenaça vírica. Convindrà recordar-ho, això, també, quan passarà l’excepcionalitat —crec jo.
Sobra dir que la informació en qüestió no és sinó una de les innumerables barbaritats pseudocientífiques —una de les més bèsties, potser!— que durant la crisi del coronavirus han estat corrent per les xarxes social. Una bola com un campanar, vaja. Perquè qualsevol estudiant d’ESO mínimament aplicat sap perfectament que el pH, com a mesura quantitativa de l’acidesa o la basicitat d’una dissolució, es defineix com el menys logaritme de la concentració de protons d’hidrogen. Per això mateix, els valors del pH només poden oscil·lar dins d’una escala del 0 al 14, de manera que els pH inferiors a 7 indiquen acidesa (més àcid com menor és el pH); i els majors de 7, basicitat (més bàsic com major és el pH); i el pH 7 la neutralitat. Parlant en plata: el valors de pH consignats en aquesta informació per al nispro i l’alvocat (100.9 i 15,6) són senzillament impossibles, absurds i inexistents, per la mateixa definició del concepte de pH. Tant com els duros de set pessetes o les granotes voladores de vuit potes, vaja! De més a més, s’hi confon alcalinitat amb acidesa. I s’hi atorguen arbitràriament valors superiors a 7 per al pH d’elements àcids, com la llima, que precisament per l’acidesa té clarament un pH inferior a 7 (en el cas de la llima, de fet, un pH aproximat de 2.3).
Aquests de la pandèmia, ja es veu, són dies de confusió i desinformació: de falsedats, enganyifes, impostures i supersticions. Poca broma, amb això, perquè igual que aquesta setmana ha circulat de mòbil en mòbil aquesta gallofa sobre la redemptora alcalinitat del nyespro, amb aquest formidable pH de 100.9 capaç de protegir-nos dels efectes del maleït SARS-CoV-2 —com si el pH d’un aliment ingerit, d’altra banda, poguera alterar el pH del conjunt de l’organisme!—, al principi de l’epidèmia va estar també corrent de pantalla en pantalla la veu i la imatge d’alguns metges col·legiats recomanant la inhalació del baf d’aigua bullint com a gran solució per a evitar els efectes de la COVID-19: com si la temperatura de l’aigua inhalada es poguera transmetre per tot el cos i eradicar termoterapèuticament la invasió vírica.
Com la del nyespro i la de les inhalacions del baf de l’aigua bullint —massa ho saben vostés— n’hem vist circular milanta i una, de tots els colors, aquestes dies, per les xarxes socials i per Internet. Però és normal: la incertesa, l’atzar, la por i el descontrol alimenten i promouen el pensament màgic. Allà on no ens arriba la seguretat, la regularitat, la previsibilitat i la força de la raó provem de fer arribar la pseudociència, el desig i la superstició. El fenomen és consubstancial a la condició humana: contra l’adversitat de la realitat tendim a aferrar-nos al benefici de la imaginació. O —alternativament— de l’humor. Per això, precisament, el dia de demà la crònica més precisa sobre aquest temps històric que ara mateix estem vivint potser serà la que es puga reconstruir a partir dels mems i les creacions etnopoètiques que s’hi han anat generant al llarg d’aquestes setmanes. Vull dir: que compartisc plenament els pressupòsits d’una iniciativa tan genial com la que ha llançat la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia (dirigida per la infatigable i admirabilíssima Amparo Pons) per mitjà del Pinterest «Els valencians i el coronavirus» [https://www.pinterest.es/bibliomuvaet/els-valencians-i-el-coronavirus-mems], que prova de recopilar, documentar i classificar aquestes formes efímeres de l’expressió popular que són els mems. (Per cert, que qui hi vulga col·laborar, pot enviar els mems emmagatzemats als seus dispositius a l’adreça següent: centredocumentacio.etnologia@gmail.com.)
Tot és normal: tot és normal, previsible i comprensible —vull dir— en aquest univers expressiu, lliure i sense restriccions, que són les xarxes socials. Però on no em sembla tan normal tot aquest assumpte de les falòrnies, les bòfies i les falsies és en l’àmbit de les televisions. La gran pantalla, que se’n diu. Perquè ací sí que hi ha —hi hauria d’haver, si més no— uns protocols, unes possibilitats i unes responsabilitats evidents de control, de regulació i de fiscalització de la informació. Que em perdonen, els qui hi dissentisquen, però no puc comprendre ni admetre com a normal que, en una crisi com la present, grans cadenes televisives d’àmbit estatal difonguen, sense contrastar, informació tan summament sensible com una suposada perversió governamental en la contractació de tests ràpids de diagnòstic; o el fals contagi de personalitats públiques; o la suposada (i clarament enganyosa) proximitat d’una farmacèutica espanyola d’aconseguir el tractament definitiu contra la COVID-19; o la manipulació amb subtítols falsos en vídeos de responsables polítics; o...
No. No ho és, normal. I no ho és, especialment, si tenim present que aquestes cadenes estatals acaben de ser beneficiàries d’una ajudeta institucional, en concepte de compensació, de —en fi: morralla...— quinze milionets d’euros de no res.
Sí. Ja ho sé: quinze milions d’euros per a les cadenes de televisió estatals no són res. I la cosa sembla una fake new més. Un diria, de primeres: «Sí, home! Quinze milions ara, per a les teles estatals, amb la que està plovent? No pot ser veritat! Alça la cama que passe la bola!» Però sí. És veritat. Rigorosa veritat. Precisa veritat. Vergonyosa veritat. Ho poden comprovar vostés, si volen, en el BOE del passat 1 d’abril. Allí estan, graciosament concedits, els quinze milions d’euros, com qui no vol la cosa: en l’article 46 del Reial Decret-Llei 11/2020, «pel qual s’adopten mesures urgents complementàries en l’àmbit social i econòmic per a fer front la COVID-19». Cite, literalment, el text legal: «Amb caràcter excepcional, s’aproven ajudes per import de quinze milions d’euros per a compensar una part dels costos dels prestadors del servei de comunicació audiovisual de televisió digital terrestre d’àmbit estatal.»
Certament, es veu que ara mateix calia —sant Pere és bon home!— aquesta compensació: justament després que el passat 27 de febrer els grups de comunicació Mediaset (Telecinco Cuatro, Factoría de Ficción, Boing, Divinity, Energy, Telecinco HD, CuatroHD i Be Mad TV) i Atresmedia (Antena 3, la Sexta, Neox, Nova, Mega, Atreseries, Antena 3 HD i la Sexta HD) hagen donat a conéixer els seus respectius resultats empresarials. Pobrets de sal! No hi havia una millor destinació per a aquestes «ajudes per import de quinze milions d’euros», cap necessitat més imperiosa per a compensar amb diners públics com a «mesures urgents» «per a fer front a la COVID-19» que aquests grups empresarials. Cal comprendre’n la carestia: tan sols en l’últim exercici el benefici de Mediaset ha estat, només, de 211,7 milions d’euros; i, per la seua part, els guanys nets declarats per Atresmedia a penes si passen —trista misèria!— dels 118 milions d’euros. Són, aquests grups de comunicació, ja s’entén, els agents més pobrets i desgraciats de la nostra societat: els més necessitats de compensació per via d’urgència.
Això sí: aquest pessiguet de quinze milions d’euros d’ajuda pública ha de ser per a «prestadors del servei de comunicació audiovisual de televisió d’àmbit estatal». Quede clar: àmbit «estatal»; només «estatal»; exclusivament «estatal». No siga cas que els mitjans de comunicació independents i de proximitat també se’n pogueren beneficiar, d’aquesta ajuda excepcional. Precisament en un moment en què la demanda d’informació, més que mai, es requereix plural, diversa i immediata! Així ho demostra, sense anar més lluny, el sorprenent i simptomàtic increment d’audiència d’À Punt, que ha vist duplicar-se els seguidors durant la crisi. Per no parlar del servei públic que, amb heroica professionalitat i responsabiltiat històrica —sense acollir-se a l’opció dels ERTO, en el cas de cap treballador—, continua oferint aquest mateix mitjà.
I parlant de proximitat... Com és que resulta tan difícil —per no dir impossible— conéixer, en el cas valencià, l’impacte de la infecció per comarques i per municipis? No serien aquestes unes dades especialment útils i estratègiques per a conéixer, seguir i combatre òptimament (des de la consciència i la responsabilitat cíviques, fins i tot!) l’evolució de l’epidèmia? No s’haurien de facilitar públicament, si es tenen, en pro d’un model de gestió de plena transparència? Fins i tot en aquest assumpte de vital importància com aquest de la pandèmia hem de ser víctimes de l’arbitrària, decimonònica, desdibuixada i imprecisa estructuració provincialista? Per posar un exemple clarificador: no seria interessant saber si els 112 nous casos d’infectats coneguts ahir a la província d’Alacant —posem per cas— es concentren més o menys a l’Alacantí, a la Marina Baixa, a la Marina Alta, al Baix Segura, a l’Alcoià, al Comtat, al Baix Vinalopó, al Vinalopó Mitjà o a l’Alt Vinalopó? És igual que els 179 nous casos de la «província de València» siguen a la Costera, a la Vall d’Albaida o la Safor, que si s’han produït als Serrans, al Camp de Túria o al Camp de Morvedre?
Ah! I que conste que soc ben conscient que els valencians podem considerar-nos uns veritables privilegiats enmig de tanta confusió generalitzada, gràcies a gestions valentes, decidides i eficaces que han desafiat oportuníssimament (com calia: amb un èxit evident que les estadistes avalen), les absurdes, temeràries i contraproduents vel·leïtats totalitzadores i recentralitzadores del govern estatal. I el que és més important: amb mesures preventives i de contenció contra l’epidèmia que —ací, sí— van ser adoptades per la Generalitat Valenciana amb encert, pertinentment, perfectament a temps.
En fi... Això. Que enmig de les moltes confusions, desinformacions i supersticions que la pandèmia genera, convé garbellar quimeres i evidències, figuracions i postulats, fal·làcies i veritats. I em fa l’efecte que tan cert és que la inopinada ajuda de quinze milions d’euros de les arques públiques «per a compensar» les televisions privades estatals era ara mateix una mesura justa i necessària —«urgent», segons el BOE—, com que el nyespro de Callosa d’en Sarrià té un pH de 100.9 i això el fa prodigiosament infal·lible per a contrarestar els temuts atacs dels coronavirus.
Una cosa els dic: barbaritat per barbaritat —confusió per confusió—, no deixen de comprar, tastar i assaborir els nyespros de la Marina Baixa. Potser no immunitzen contra l’epidèmia. Però són una delícia. De més a més: potser els ratificaran en la necessària percepció que, a pesar de tot, el món no para: que un dia, prompte o tard, acabarà tot aquest malson. I que potser no és tan mala cosa recordar que no som els amos i senyors, sinó —només— els convidats d’aquest món.