Núvols de tardor

Difusament recorde que, fa ara una eternitat, el nostre professor de Literatura Espanyola en l’Institut d’Altea, el senyor Ignacio Nieto —rebatejat entre nosaltres com el Literato—, ens va fer llegir un capítol de Castilla, d’Azorín. Es tractava, concretament, de l’article «Las nubes». I me’n ve ara el record, antiquíssim, des del paleolític inferior de la imprecisa memòria. Val a dir que, en aquell temps, el xiquet que jo era no devia haver debutat encara en l’edat de l’adolescència. Devorava còmics i novel·letes d’aventures d’Enid Blyton, Jerry West o Poli Michelis. Ja s’entén: consumia textos a la manera que la gent d’ara consumeix pel·lícules, sèries i programes d’entreteniment: pel simple, immediat i volàtil plaer de l’emoció, la intriga i l’aventura; per la curiositat —i l’estricta necessitat— de viure, dins de la que tenia, altres vides de propina.

Però no. La lectura d’aquella estampa de Castilla, «Las nubes», em va produir unes sensacions noves, diferents, inèdites en mi. Enllà de l’obligació acadèmica i del mer entreteniment, aquell text sobre els núvols que Calixto veia passar lentament sobre el cel blau de Castella, en la llunyania, em comminava a pensar, reflexionar, vacil·lar, sentir. Segurament fora exagerat parlar d’una experiència reveladora o de res per l’estil. Però ara, en evocar l’episodi, em ve al cap el passatge del llibre Girona, de Josep Pla, en què el genial escriptor empordanés descriu l’efecte que li va provocar l’arribada, per primera volta, a la monumental plaça del Vi —amb les voltes sòbries, pesants, velles, solemnials: «fou en aquesta plaça que sentírem per primera vegada en la nostra vida la sensació que produeixen les coses de gran caràcter. [...] Cronològicament fou a la plaça del Vi que sentírem el primer desig d’articular alguna cosa inconcreta i vaga.»

Una cosa semblant a aquest «primer desig d’articular alguna cosa inconcreta i vaga» és la que va experimentar el meu tendre esperit d’adolescent a mitjan fer, arran d’aquella lectura induïda per don Ignacio, a l’Institut d’Altea, fa milanta anys i un dia. El text d’Azorín, en essència —si mal no recorde—, encertava a recrear literàriament els núvols com una «imatge del temps». Es tracta d’un motiu —aquests dels núvols com a espectacle de la vida— que el mateix Azorín hi reconeixia manllevat a don Ramón Campoamor, el poeta romàntic asturià que en Colón (1853) havia escrit allò de: «Vivir es ver pasar [...] / Y, bien pensado al fin, ¿qué es en la esencia / más que un juego de nubes la existencia? / Las nubes con su forma transitoria, / cual ideas que el viento ha condensado, / son, breve imájen de la humana gloria, / del insondable porvenir traslado.»

«Las nubes» d’Azorín, en últim terme, no deixa de ser un text que apunta a la vivència emocional del pas del temps per mitjà de la vella metàfora dels núvols com a símbol poètic, fàcil i infal·lible. Però... Per què els núvols han assumit tan reiteradament aquesta capacitat metafòrica per a l’expressió literària de la vida, el somni i el pas del temps. L’escriptor originari de Monòver ho explicitava en el text, inequívocament: «Vivir es ver volver [...] todo —angustias, alegrías, esperanzas—, como esas nubes que son siempre distintas y siempre las mismas, como esas nubes fugaces e inmutables.»

Heus ací la qüestió: el núvols, com la vida, són sempre iguals i sempre diferents. Per això la capacitat hipnòtica de seducció: per això el poder d’embadalir-nos, transportar-nos i ferir-nos l’ànima; d’habilitar-nos —en definitiva— l’opció de jugar el joc transcendent de les paraules, de la literatura, de la vida... Al capdavall, si bé es mira, tot allò que és sempre igual i alhora sempre diferent té la facultat de captivar-nos amb una especial profunditat. Parem a pensar-ho: els núvols, sí. Però també les ones de la mar trencant a la platja, les flames del foc dansant en la fosca, la llum del sol (o de la lluna) reflectida sobre l’aigua, el caprici de les gotes de la pluja contra el vidre d’una finestra, les branques dels arbres bressolades pel vent, el moviment ondulant de l’aigua que flueix per un riu... Són espectacles quotidians que, tanmateix, apel·len i provoquen sentiments existencials, inefables, en l’esperit que els observa.

Naturalment, la literatura —i l’art, en general— tenen una funció (i una influència decisiva) en la manera amb què som capaços d’admirar aquests espectacles fascinants. L’adolescent que un dia vaig ser segurament es va mirar els núvols de manera distinta —amb uns altres ulls— abans i després d’haver llegit l’inspirat text del senyor José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín, que hi esgrimia una adjectivació quasi tan bona i enlluernadora com la del mateix Josep Pla. De la mateixa manera, ara, ja més majoret, comprenc que no puc mirar igual el cel de la capital d’Espanya abans i després d’haver quedat impregnat pel famós sintagma promocional «el cielo de Madrid» (títol de la famosa novel·la de Julio Llamazares), o pels populars versos de Luis Quiñones de Benavente: «desde la cuna a Madrid, / y desde Madrid al Cielo», etc.

Tanmateix... Tanmateix, ara que acabem d’encetar l’estació de la tardor —o primavera d’hivern, que en deien els clàssics—, em sent absolutament seduït i retut a la llum que l’aigua i el cel mediterranis ofereixen aquests mesos. I no puc evitar formular-me una pregunta —amb un punt d’ingenuïtat i candidesa, si es vol—: què té el cel de Madrid, i què els núvols de Castella, que no tinguen el cel i els núvols de la Mediterrània? Servidor, que és omnívor i poc maniàtic en el consum dels productes culturals més diversos, va aprendre des de ben jovenet a conéixer, admirar i estimar els núvols i els cels foranis. Per exemple: els literaturitzats en llengua castellana, Meseta endins... Però mai no he comprés el perquè d’una trampa burda, perversa, evident. I és que aquesta coneixença, admiració i estima envers els núvols de Castella i el cel de Madrid, en aquell BUP ara rememorat, s’operava de manera descaradament excloent, i mai no anava acompanyada —ai!— per una cultura alternativa que invitara, també, a la coneixença, l’admiració i l’estima per la llum, les formes, els colors, els misteris i les fantasies dels núvols i el cel de la Mediterrània. Vull dir: la llum, les formes, els colors, els misteris i les fantasies dels núvols que lentament passaven —i canviaven, i s’engronsaven, i jugaven, i suggerien— sobre els nostres caps, al cel mediterrani d’Alacant, d’Altea, de Calp, o del Racó de l’Albir que ara mateix tinc davant mentre assaborisc, glop a glop, aquest sabàtic café del temps.

Altrament formulat: encara ara, tants anys després, celebre efusivament la sort d’haver tingut un professor com don Ignacio Nieto, el Literato, que em va iniciar de la mà d’Azorín en els misteris de la literatura —en la força evocadora de les imatges, les idees i les paraules. En això, com en tantíssimes altres coses, crec que tinc raons sobrades per a considerar-me «un consentit del destí». D’acord. Però al mateix temps, no puc sinó lamentar tristament —profundament, vehementment— que mai ningú no em parlara de la bellesa del cel i dels núvols propis: que ningú no em reivindicara que els nostres núvols i el nostre cel eren també matèria de coneixement, admiració, estima i (re)creació literària.

No ho sé... O sí. És tan senzill de comprendre! Hi ha prou a seure a la vora de la mar, ara a la tardor: alçar el cap, mirar el cel, escrutar els núvols... Observar-ne les formes, els colors, els plecs, les llums i les ombres. I deixar volar records, quimeres, somnis, desitjos, delits, pensaments. Privar-nos escolarment d’una cultura dels núvols i el cel nostrats era tant com robar-nos, literalment, els núvols i el cel. Només hi sé imaginar un pecat major: el de la reincidència, amb premeditació i traïdoria...

Com a litúrgia per a l’inici de la tardor, revisite —que es diu ara— el vell text d’Azorín. I n’assaborisc la prosa —musicalitat, la cadència, les idees:

Las nubes nos dan una sensación de inestabilidad y de eternidad. Las nubes son —como el mar— siempre varias y siempre las mismas. Sentimos mirándolas cómo nuestro ser y todas las cosas corren hacia la nada, en tanto que ellas —tan fugitivas— permanecen eternas. A estas nubes que ahora miramos las miraron hace doscientos, quinientos, mil, tres mil años, otros hombres con las mismas pasiones y las mismas ansias que nosotros.

Però no puc evitar pensar en els núvols mediterranis que Ausiàs March ja literaturitzava en el segle XV —comparant la fluctuació dels pensaments i dels estats d’ànim amb el moviment erràtic dels bromalls menats pel vent—, i que ningú no em va explicar a escola: «Mes voluntats mos pensaments aporten / avall i amunt, sí com los núvols l’aire.»

O en les imatges dels núvols en el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, quan parla de «los obscurs núvols de la mia apassionada ignorància», o del certíssim fet que «Aprés la nit ve lo dia; e aprés lo núvol, lo bell sol.»

O en els núvols de Joan Valls, quasi cinc-cents anys més tard, en els versos de La cançó de Mariola (1947): «Amb els núvols viatgers / que suren lents i suaus, / amb els núvols tous i angèlics / vaga errívol mon cantar.»

O en el gran Estellés, que hi escrivia, sobre els núvols nostrats: «Per la finestra mire el cel i mire / la gran pau de l’hivern, els núvols blancs.» (L’inventari clement, 1966); «Des de la terrassa / miràvem passar / els núvols, els dies, / la brisa en el blat. / Barana de ferro, / i tu, berenant. / La lluna redola / i el vent sobre el mar.» (L’amant de tota la vida, 1982); «Compre flors i diaris. Mire els núvols. / M’enamora la vida.» (Sonets mallorquins, 1969)

«Mire els núvols. M’enamora la vida.» Com no conéixer, admirar, estimar i reivindicar els núvols i els cels de la Mediterrània? En fi... Si trac ací a col·lació tota aquesta qüestió —aquesta personal dèria— sobre els núvols nostrats és perquè, en aquest temps de tardor, m’han semblat curiosíssimes (i especialment reveladores!) les declaracions que al seu dia va fer el genial pintor alteà Joan Navarro Ramon, que ara he tingut l’oportunitat de llegir en l’obra d’un parell de crítics que li van dedicar sengles estudis monogràfics: Francesc Rodon i Carlos Areán.

Rodon, per exemple, explica que l’artista li parlava moltes voltes «dels admirables, dels gloriosos núvols que recorren el cel d’Altea una volta acabat l’estiu, durant els mesos de setembre i octubre, quan ja ha desaparegut la rotunditat de la llum mediterrània i el silenci de la platja o la serenitat d’una mar tranquil·la i reposada converteix aquell poble en una meravella.» Segons el testimoni d’aquest autor, «Navarro Ramon va passar hores i hores contemplant aquests núvols fugaços i canviants, que després va intentar plasmar en les seues teles.» Tant és així, que el crític arriba a formular la hipòtesi següent: «Potser tots els arabescos que veiem en les pintures abstractes de Navarro Ramon no són sinó el reflex, el retrat pàl·lid i suggeridor d’aquells núvols. No seria aventurat sostenir que la llum dels capvespres sobre la serra d’Aitana o sobre la serra de Bèrnia és la que origina les transparències de colors i de pigmentacions que es troben en les seues teles.»

Areán, en el mateix sentit, testimonia que «Navarro Ramon assegura que al cel d’Altea hi ha escassos núvols que contínuament estan fent-se i desfent-se, i que mai no ha vist en cap altra terra del món. Els cels intensament blaus s’hi tenyeixen a voltes en semicontrapunts violetes i morats, que donen pas a rojos canviants i ardents de la posta del sol. Els núvols travessen aquests cels inalterablement lluminosos. Aquests núvols van ser, segons Navarro Ramon, la font màxima d’inspiració des d’abans dels inicis de l’època abstracta. I nodreixen, després, l’abstracció màgica i lírica que Navarro Ramon ha inventat.

La convergència dels testimonis em porta a concloure que, efectivament, els núvols del cel d’Altea, al setembre i a l’octubre —tardor incipient, platja silent, mar serena i tranquil·la—, van ser els que van inspirar l’enigmàtica i impertorbable bellesa de les teles de Navarro Ramon. Què volen que els diga? En un dia com avui, en què, com el Calixto d’Azorín, admire uns núvols redons i blancs, que passen lentament sobre el cel blau, a la llunyania, em fa l’efecte que aquests núvols mediterranis, tan i tan bells —«com no n’hi ha d’altres a cap altre racó de la terra»!— són encara més suggeridors, més prodigiosos, més intrigants, més misteriosos. En qualsevol cas, em fa bé saber que són (i no són) exactament els mateixos núvols que admiraven March i Martorell, el nostre Navarro Ramon, Valls i Estelles. Perquè aquests núvols mediterranis, i no altres, són (i no són), exactament, els que podia admirar i somniar el bon mestre don Ignacio Nieto, sobre el cel de l’Institut d’Altea, amb aquell alumne seu d’esperit tendre —adolescent a mitjan fer.