Molt ha canviat des que Yeray Calvo es posarà al capdavant d'una nova banda formada en Algemesí l'any 2014. Novembre Elèctric assaboreix la seua primera dècada de vida amb nous integrants, la veu d'Elena Jàtiva i l'experiència de Tono Hurtado, i amb un cinqué disc, Tarongers (deu anys en un dia), que eixirà a la venda a principis de 2025. Amb tot, la banda normalment més nostàlgica i assossegada s'ha atrevit, fins i tot, a presentar un reggaeton
9/11/2024 -
VALÈNCIA. Novembre Elèctric publicarà a principis de 2025 el seu cinqué disc, un àlbum anomenat Tarongers (deu anys en un dia), del qual ja s'han pogut escoltar fins a tres cançons, dues on apareixen les veus d'Artur de La Fúmiga ('Et devia un reggaeton') i Carles Caselles ('Ulls de turista). Ara bé, és una cançó encara no publicada la que roman aquests dies en la ment dels seus integrants. 'Tot anirà bé' s'ha convertit en una mena de lema per a la banda valenciana que es refugia en unes paraules que escrigueren quan la província de València no havia sigut arrossegada per l'aigua i el fang. "M'ho dic a mi mateix i al meu entorn, que tot anirà bé. I no és una falsa actitud, sinó un convenciment", afirma Yeray Calvo, natural d'Algemesí.
La banda està formada i situada entre València i Madrid. Actualment, Yeray viu a la capital espanyola, com també ho fan Bert Posada, Sergio León i Rodrigo Domínguez; mentre que Elena Jàtiva i Tono Hurtado, nous membres de la formació, viuen a Requena i Xirivella, respectivament. El passat 29 d'octubre un torrent d'aigua va inundar l'estudi d'Hurtado, que ha quedat completament destruït. "Estem tots molt afectats. Tenim diferents amics i familiars que ho han viscut en primera persona i estem passant per un moment molt complicat. Són dies durs, en els que toca arrimar el muscle i tractar d'acompanyar i ajudar. El poble està demostrant una solidaritat inaudita, és molt inspirador. No fa falta sols això per a tirar endavant, però hem de treure alguna cosa en positiu", manifesta Calvo.
Abans que la Dana arribara i es quedarà a València, el grup havia iniciat el camí per a celebrar la seua primera dècada. Una celebració que, com déiem, es traduirà en un LP amb noves cançons i moltes col·laboracions fetes juntament amb amics i amigues del món de la música. Estar deu anys actius no ha sigut gens fàcil per a la banda que escriu i canta en valencià, per això amb aquest treball Yeray Calvo, vocalista i 'alma mater' de la banda va voler, precisament, acostar-se als seus orígens: Algemesí, i el seu Taronger. El proper 8 de febrer presentaran el seu projecte a Les Arts.
-El passat 26 d'octubre iniciareu la gira de presentació del disc en Algemesí, en La Casa Cantonera. Com recordes ara aquella nit? -Va ser un dels concerts més bonics que hem viscut, en format acústic i en un espai que és casa nostra. La Casa Cantonera està literalment a pocs metres del que ha sigut la casa de la meua infantesa i per això va ser super emotiu i molt bonic. Hi ha, a més, una màgia especial pel mateix espai que és una preciositat i, sobretot, per la família que ho du. És un espai totalment autogestionat. El nostre concert va ser un dissabte i en qüestió de tres dies es va inundar tot el poble. Juanra, qui està al capdavant de la gestió, em va enviar imatges de com estava l'espai i va ser molt colpidor. Ells cuiden molt als músics i, entre altres coses, el que fan és preparar una petita exposició sobre la biografia del grup. Nosaltres hem passat ja quatre voltes i tenim fins i tot uns quadres ahí. Ara veure'ls plens de fan ha sigut un xoc. Els enviem tots els ànims. Segur que tiraran endavant i treballaran per a recuperar la normalitat. Jo, com a algemesinenc, em sent molt orgullós de tenir un espai i una gent que es preocupa per la cultura com La Casa Cantonera.
-I com us encontreu per a continuar amb la promoció del nou disc? En principi, la setmana que ve toqueu a Castelló...
-No està confirmat al cent per cent, però el més probable és que el Trovam s'ajorne. S'està valorant i crec que és el més convenient. Ara mateix no ens sentim en condicions de dur a terme cap concert. No sols volem ajornar el de Castelló, també els que tenim a Alacant i Barcelona. Ens agradaria moure'ls a l'any que ve. Per altra banda, hem de ser conscients que la indústria musical és una de les afectades de manera col·lateral per la Dana. Quan arribe el moment de recuperar la normalitat, s'ha d'estar ahí. Però ara compartim que no és el moment.
-Heu anomenat al nou disc Tarongers (deu anys en un dia). Què representa, en aquest sentit, el taronger?
-Representa diverses coses, a mi em porta a la meua infantesa. Des del balcó de casa dels meus pares de xicotet veia un camp de tarongers, però tal com vaig anar creixent eixe horitzó va anar mutant i canviant, es van construir edificis i un parc, i van desaparéixer gran part d'eixos camps. Amb aquesta mena de metàfora el que volia plasmar era la meua intenció de recuperar a eixe xiquet que veia eixos tarongers. A mesura que cresquem, aprenem molt sobre la vida, però també repliquem coses que no estan bé. El taronger simbolitza la desconstrucció d'un mateix, eixe procés de tornar a agafar l'esperit d'un xiquet que viu la vida en innocència i puresa.
D'altra banda, també té a veure amb el fet de jugar de manera totalment lliure, sense expectativa comercial, sense estar condicionat per cap regla de la indústria i la societat. Ens hem sentit molt lliures a l'hora de produir i crear cançons. És un disc molt divers, amb diferents gèneres, i això comercialment es pot considerar contraproduent. Tradicionalment, ens etiquetarien en l'indie i el pop-rock, però de sobte una cançó com 'Et devia un reggaeton' s'acosta a un estil que s'ha explotat de manera massiva i per això ha produït el rebuig entre tanta gent. No obstant això, és un gènere tan vàlid com qualsevol altre, depén de la qualitat de les cançons i les lletres. Ens apetia anar a la contra del que seria més previsible per a un grup com a nosaltres, tal com ho faria un xiquet que no compleix les regles.
-Celebreu deu anys de música... i de resistència?
-El nostre ecosistema musical no és fàcil. Si decideixes fer cançons en valencià has de ser conscient -nosaltres ho érem o almenys ara ho som totalment- que estàs limitat geogràficament i trobaràs molts entrebancs pel camí. Això requereix una certa militància i un convenciment; no cediràs en la teua manera d'entendre la música perquè fer-ho d'altra manera et vaja a beneficar més o menys. En el nostre cas, la nostra il·lusió i passió per la música ens ha donat l'energia suficient per a poder continuar deu anys, però si haguera sigut pel mercat o les nostres possibilitats econòmiques, el grup haguera desaparegut fa temps, perquè no és sostenible en relació amb l'estàndard professional en el qual treballem, amb el que costa produir el disc i fer els videoclips. Ens movem en un nivell de producció que es compensa en la nostra voluntat, però no amb les vendes del disc o els concerts. Ara bé, no ens queixarem, és una decisió que prenem lliurement. Ens encanta la música, no podem fer molt més. És un peatge pel qual hem de passar.
-Perquè, com s'explica que un dels grups més guardonats de l'escena musical valenciana haja d'iniciar un crowdfundingper a poder costejar part del disc? -Els premis ajuden en imatge, però no et donen menjar. Sentim que tenim el respecte de companys músics i músiques del nostre entorn, promotors i periodistes musicals, però això no es trasllada directament en popularitat o ingressos, malauradament. Ens agradaria perquè els premis no tenen cap atribució econòmica, fan una xicoteta promoció en un moment puntual i s'acaba. S'ha de tenir clar que en el món de la música hi ha molta precarietat. La viu el 90% dels grups de l'Estat; també grups que toquen en festivals massius, els quals entenem que són populars, perquè sonen a Ràdio 3, fan campanyes molt grans i tenen molts oients a Spotify, però sorprendria moltíssim conéixer la situació real. La majoria treballa en altres professions en paral·lel. Amb tot, la campanya de recaptació ens permet tindre una relació directa en els mecenes, que és la nostra comunitat.
-Precisament llegia una entrevista amb Enderrock on explicaves que els grups menuts no han d'aspirar a grans números, sinó a cuidar la base de seguidors. -Sí, pots tenir la temptació de voler aplegar al màxim nombre de gent, però o comptes amb aliats potents al món de la música, ja siga un mànager amb molts contactes, un mitjà de comunicació que t'ajude i programe la teua música pràcticament cada dia o algú que et pose al cicle de festivals, o és difícil arribar al teu públic potencial. Front això, cal cuidar els seguidors. A mi m'interessa més arribar de manera contundent i directa a menys gent, que de manera superficial a moltes persones. Tenir una comunicació fins i tot personal és definitiva perquè arribe la teua música. En realitat, aquesta no és alta cosa que una comunicació entre dues persones: fas una cançó i es crea un vincle especial entre qui l'escriu i qui l'escolta, que és molt especial. Però si això ho pots reforçar amb cartes o correus personalitzats, estàs cuidant eixa base. La Casa Cantonera és un bon exemple, és el que s'hauria de perseguir també com a artista. Una veritat que va més enllà dels números.
-Pel que fa al nou disc, diríeu què pot ser un bon resum d'aquests 10 anys de trajectòria? -Sí, totalment. La idea inicial era fer un recopilatori amb cançons emblemàtiques, perquè ens encanta el joc de reconstruir una cançó i pensàvem que estaria bé transformar-les i donar-les una nova vida juntament amb amics i amigues del món de la música. El que passa és que arribat el moment ens vàrem trobar amb un grapat de cançons que ens emocionaven i ens motivaven més. Són totes fruit d'aquests deu anys, no serien possibles sense el nostre bagatge. És un resum vital i musical, però amb noves cançons.
-La incorporació de Tono Hurtado i, sobretot, Elena Jàtiva en la veu, han servit per a enriquir la banda. Què us du a incorporar una veu femenina? -És rar que un grup que té una identitat marcada per una veu, en este cas la meua, de sobte incloga altra cantant com Elena que passa a ser protagonista de la banda. Estem transformant l'ADN del grup, però és el que et deia del xiquet que juga i és contraintuïtiu. Per a alguns no tindrà massa sentit, trobarà problemes, però per a mi és una fortuna comptar amb ella, sol cal escoltar-la per a saber-ho. Les seues composicions també ens fan créixer moltíssim. També Tono és molt bon arranjador i productor. Amb els dos tenim un feeling increïble. A Novembre sempre l'ha definit això, la relació personal que tenim i que ha prevalgut abans de res. Estem gaudint molt i a banda ens estimula a superar-nos. Sentim que en este disc estem fent les millors cançons.
-I us animaríeu a introduir la música urbana més voltes? -No descarte res. També hi ha altra cançó al disc, 'IA fary song'. De sobte, he trencat la caixa i m'he llevat la cotilla. Venia de deu anys de cançons tristes, melancòliques i sent la necessitat de llançar missatges optimistes i amb llum. He donat molt la tabarra amb cançons lentes i és una manera de demanar perdó. Una manera de dir, anem a disfrutar. També, ve d'una necessitat meua de voler ballar en l'escenari. No descarte provar més gèneres, sempre fent-ho de manera honesta. 'Et devia un reguetón' si no fora pel títol tampoc pensaries que és un reggaeton com a tal. Sí que està eixe bombo que l'identifica tant, però és un reggaeton molt 'sui géneris', amb lletres personals. No parlem de "culs" ni ens sumem al punt de vista cosificador amb el qual es fan moltes d'estes cançons. Tampoc sé si farem música urbana quant a producció, però sí que volem seguir, segur, amb ritmes més juganers.
-Les col·laboracions eren un regal per als fans o per a vosaltres? -Si et dic la veritat, per a nosaltres. Ha sigut un luxe compartir un matí i esmorzar amb Artur i Carles, són experiències que recordaré tota la vida. Han sigut molt generosos, ho han donat tot a canvi de res. I és gent molt bona que sap el que fa, coneix molt de cançons i t'ensenya moltíssim. Per això, pensem que aporten i sumen a la cançó, és millor amb ells. Amb tot, pensem que la gent disfruta aquestes col·laboracions i hi haurà més al disc. Et conte en primícia que tindrem un tema amb La Habitación Roja i altre amb Pau Alabajos.
-Si mireu al futur, com t'imagines a Novembre Elèctric? -Sobretot vull imaginar un horitzó on disfrutem de la música, on seguim creixent com a músics i fent una proposta cada volta millor quant a composició, producció i de directe. També espere que continuem sent honestos i que cuidem la nostra llibertat. Ho tenim fàcil, perquè no som un grup d'èxit, però si de sobte traguérem una cançó que triomfa molt i comencem a tindre la venda a favor, espere que no ens traïm ni repliquem patrons que funcionen perquè sí. Vull que sempre reste la voluntat i honestedat del principi.
-I del passat, canviaríeu alguna cosa? -Hi ha moltes decisions que es demostren a posteriori equivocades, però a posteriori tot és més fàcil d'explicar. No canviaria res per un simple fet, les coses dolentes i boniques formen part d'un mateix itinerari. No haguérem aprés sense que eixes coses dolentes passaren. Ens han donat gasolina per estar ací. A més, correríem el perill com a la pel·lícula de 'El efecto mariposa que canviant alguna cosa de passat, canviara el present.
-Hi ha alguna cançó en la qual et refugies aquests dies? -'Tot anirà bé'. No soc partidari d'escoltar molt una cançó que encara no ha eixit, perquè l'estàs "cremant" abans de temps i està bé viure el llançament amb certa frescor, però aquesta cançó ha impactat molt en el grup. Ha quedat un tema molt honest i bonic. Eixa cançó parla també dels tarongers d'Algemesí i s'ha convertit en una mena de lema. Ara no ho podem veure, però tenim una capacitat de resiliència molt gran i podrem adaptar-nos al moment terrorífic que vivim. Un amic del poble ja l'ha escoltada i sé que també l'ajuda molt.
